dimarts, 30 de setembre del 2008

Fugir

Parc Petrin de Praga

Fujo, avui,
d’aquest espai i d’aquest temps
del meu cos i del meu rostre.

I m’escapo cap a un moment feliç,
allà dalt, al parc de la muntanya de Petrin.
Cansats de la caminada pels turons
de l’altre costat del riu Moldava
reposem, damunt de l’herba
propers i somrients.
Les fulles, amb dits àgils i precisos
dibuixen formes de llum
amb verds infinits,
bellugadissos,
renovats a cada instant.
I així, oblido per uns moments
tatuatges de roig,
com mapes desdibuixats
sobre la cara,
la cremor a la pell,
l’amagatall increïble de l’ull.

I els dies, i les hores
que no havia previst,
com buides de voluntat i de sentit,
lluitant només
per a què la minúscula fera
que ja fa uns dies
que m’ha declarat la guerra,
torni al seu cau amagat i tranquil,
que des de fa anys habitava,
esperant, ara ho veig,
qualsevol possibilitat
de fer-se amb mi.

25 comentaris:

  1. Bonica manera de començar el dia llegir el teu poema.

    ResponElimina
  2. Molt bonic el poema Carme.
    Aquest parc de Praga em queda un xic llunyá .Els arbres ,la pau, pensar
    amb silenci ,puc fer-ho en un raco
    més aprop de casa.
    El parc de l'agulla .Un bonic indret.
    striper ,en la tardor és un lloc fantastic oi ?. les fulles fan una bonica alfombra de colors .
    bon dia .

    ResponElimina
  3. Praga és una de les meves assignatures pendents, més que dir que hi vull anar, diria que necessito anar-hi.

    La resta no l'he acabat d'entendre, em fa una mica de cosa.

    ResponElimina
  4. Que tinguis bon dia, doncs, Striper.

    Núria, és un bon record d'aquest estiu. Jo tampoc necessito anar tant lluny, però emn realitat el tinc molt a prop. Un moment feliç que porto a dins, com tants.

    Xexu, no m'estranya, és que fa bastanta cosa! Tinc un herpes que m'ha donat molt mal rotllo aquests últims dies i em distrec
    a la meva manera, dibuixant i fent poemes... i en aquest intentava explicar-ho. Ja veig que no s'entén, però no hi fa res, els poemes ja són així. Ara mateix per això estic animada que em sembla que ja ha parat de créixer i em sento força millor.

    ResponElimina
  5. Carme, bonica, uiiii l'herpes el mal que fa i el malestar que dona .Cuidat.
    Jo també tinc paissatjes llunyans que sempre porto amb mi.Sort dels records que fan niu en el nostre cor . Sempre penso que per les montanyes llunyanes,mols cops trepitjades cobertes de neu hi ha quelcom estimat que gaudeix eternement del fred i de la calor del sol i la llum de les estrelles.
    Estic segura que hi esta molt feliç.
    Encara que sigui lluny ,espero gaudir un dia del paissatje de Praga . Gracies per compartir.

    ResponElimina
  6. Com valorem la salut quan la perdem!!! I desitjo que aquesta cremor, que sembla que ja s'encalma, torni al seu amagatall i no tingui ganes de tornar a sortir! cal dir-te, però, que t'ha inspirat d'allò més i has estat més que fructífera! I aquest dibuix és un dels que més m'agraden...I genial explicar-nos el teu malestar en un poema!

    ResponElimina
  7. està bé tenir llocs o moments on reFUGIRar-mos quan apareixen segons quins mals, i poder-los despistar una estona... molt bonic :-)

    ResponElimina
  8. Eeei, em sap molt de greu, això, Carme. Una fera, sí... m'alegro molt que reculi i alhora t'admiro per haver vençut la situació amb uns poemes i dibuixos tan bonics i que ens inspiren tant a tots. Ànims i petonassos.

    ResponElimina
  9. Núria, bonica, gràcies per tornar i pels teus bons desitjos.

    Cèlia, si després de 5 dies avui és el primer que estic millor. Gràcies preciosa.

    Bruixoleta, tens raó, sempre s'ha de mtemir un refugi mental a punt per si el necessitem. Una mena de lloc segur que ens pugui acollir i tranquil·litzar.

    Gràcies, Laura, comença a millorar la cosa.

    ResponElimina
  10. Tienes toda la razón: ¡qué difícil resulta aplacar a esa fiera! :)

    Un saludo!

    ResponElimina
  11. Cuida't molt .Aquests virus són infectes!
    I esciu poesia per atemperar el cos i l'ànima. ës un bàlsam llegir-te!
    bona nit i bon repòs!;)

    ResponElimina
  12. Estic convençut que tens la "fera" més que dominada.
    Que malgrat el mal i el malestar, l'has "puntualitzat" i l'has fet teva.
    Donant-li conversa i entretenint-la amb els dibuixos i els poemes.

    Que t'has trobat amb un temps extra que, a sobre, ens has regalat amb aquest post tant bells.

    Cuida't, nina.
    Una bosseta de petonets dolços i remeiers
    :¬)*********

    ResponElimina
  13. Rosenrod, bienvenido a mi blog, te agradezco el comentario, però aquí meteiens aplacando pequeñas fieras, afortunadamente con mucha ayuda.

    Joana, ara que ja els tinc una mica atontadets, els virus, podré arpofitar encara millor aquest compàs d'espera, sense feina.

    Barbollaire, més que puntualitzar... intento fer veure que no hi són per a poder aprofitar el temps. Si els petonets, a més de dolços, són remeiers, fins i tot dues bossetes me'n quedaria.

    ResponElimina
  14. Restem envoltatats de la nostra pell, el nostre entorn més immediat, que tant estimem i tan vulnerable que és.
    És com un full on es va escrivint la nostra vida: el pas del temps, els estats d'ànim, la salut, el nostre entorn...
    Fugir?...
    Mirar la fera als ulls. Pot tenir alguna cosa per explicar.
    Salut!

    ResponElimina
  15. Sí, Joan, però a vegades com més mires als ulls com més cas li fas, més molestosa és torna, sort que mentre em distrec "fugint" amb blogs, dibuixos i poemes, sembla que no rosegui tant. Però el que si em rumiaré és aquesta cosa que potser té per dir. En això veus, t'he de donar la ró.

    ResponElimina
  16. m'agraden els colors de les teves paraules i la vivacitat del dibuixos.
    preciosos posts!

    ResponElimina
  17. Increïble com domines l'art de dibuixar, el teu dibuix és talment la foto que mostres. Si ets capaç de dominar els traços i les formes, les sensacions i el color... com no has de poder dominar qualsevol fera que se't presente? És clar que sí.

    ResponElimina
  18. Que bé que sigui possible i efectiu l'aliatge de la vida i la paraula!

    ResponElimina
  19. Gràcies Lliri blanc!

    Noves Flors, no sento que domini encara res, acabo de començar, però m'hi mhe enganxat força a dibuixar.

    Joan , gràcie s per la visita i pel comentari, passo a veure't.

    ResponElimina
  20. Praga, quins records, ciutat única, encant sense paraules, preciós poema, Carme!

    ResponElimina
  21. "I així, oblido per uns moments
    tatuatges de roig"

    molt bo...

    ResponElimina
  22. Gràcies, Zel.

    Tens raó, Mercè, i així els oblido.

    Merike, valoro molt i molt que llegeixis els meus poemes. Ja sé que per tu és una feina. Una abraçada.

    ResponElimina
  23. Hi ha qui recomana escollir-se un lloc dintre nostre. Un lloc conegut o desconegut. Un lloc on hi hagi pau, on no puguin entrar els "mals esperits". Un lloc on poder escapar en moments crítics, com una teràpia.

    Salut!

    ResponElimina
  24. Aquest lloc, dins meu, el tinc sempre a punt, David, no em costa pas de trobar-lo, però quan el que et crema es la pròpia pell, és millor buscar la distracció fora.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari