dilluns, 1 de desembre de 2008

Tornaria a la casa

Tornaria a la casa,

a tants llocs enyorats
que he deixat enrere.

Impossible tornada.
No és només el lloc, allò que cerco,
sinó l'instant,
o els dies o els anys
tan aromosos com el camí de les pomeres.
Els indrets desapareixen.
Els moments fugissers se'ls enduen amb ells.
La casa hi és,
però ja no és la casa,
i el riu ja no és el riu.
I encara així
és impossible d'oblidar,
el riu que has viscut de tant a prop.
El corrent se t'ha quedat endins
o bé s'ha endut amb ell
algun bocí d'ànima enyoradissa.

Resposta a Tornar, tornar...

12 comentaris:

  1. El passat mai es pot recuperar perquè a més de no poder tornar a ser el mateix, la nostra visió ja no seria la mateixa que va ser.
    Millor construir un futur, no? :-)

    ResponElimina
  2. No, no es tracta pas de recuperar-lo, sinó de percebre la diferència que hi ha en un mateix lloc quan les persones i les situacions han canviat. La casa és la mateixa, l'ambient no ho és ni ho tornarà a ser. No voldria mai recuperar el passat, però això no m'estalvia pas alguns moments de nostàlgia. Si d'alguna cosa em culpo en aquests moments és de recordar massa poc, de mirar sempre endavant.

    ResponElimina
  3. I encara que el riu estigues ja no seria aquell riu que vas veure.

    ResponElimina
  4. Quan tancavem per darrer cop la porta i les llàgrimes no podian deixar de aflorir,vas dir-me unes paraules:
    Nena,aixó que deixem només son pareds de totxo.Tot el que hem viscut dins,ens ho emportem amb nosaltres,en el nostre cor ,en el nostre record .
    Impossible tornada ,els indrets desapareixen . Els moments viscuts
    no.
    Gràcies per compartir,Carme.

    Nuria

    ResponElimina
  5. Ui, Carme, quina bona idea, crec que jo també ho faré...

    ResponElimina
  6. Vaig voler tornar a casa
    però aquella casa ja no era casa meva.
    Vaig voler tornar a fer el camí
    però aquell camí ara anava a un altre lloc.
    Vaig voler tornar al riu
    però aquell riu ja no era el mateix riu.
    Vaig voler tornar a aquell jo
    però aquell jo ja no era jo.
    Qui era jo? Qui sóc jo?
    Bocins d'enyoances perdudes
    s'esmicolen i fugen amb el vent.
    Serà el no-res el sojorn del tot?
    O és a l'inrevés?

    ResponElimina
  7. allò que és impossible d'oblidar, és el que es queda endins, i no canvia, malgrat canvï tot lo demés.

    ResponElimina
  8. "I malgrat el riu
    ja no sigui el riu,
    el so dels rius sempre
    et portaran a ell.

    I el moment no serà
    el lloc.
    El moment serà ara.

    Ara,
    que fas créixer el somriure
    des d'un color.
    Ara,
    que la remor del sol a la pell
    et recorda el cant dels
    camps a l'estiu.

    Ara,
    que ja no importa tornar
    sinó ser-hi.

    Malgrat l'espai.
    Malgrat el temps.

    I fruir de la petjada
    que ens acosta
    a la llunyania que hem viscut.

    Que vivim.

    Que estimem...

    I cantar amb el riure
    que ens fa únics
    i propers.

    Sense foscors
    ni oblits."


    Un petó dolcíssim, nina
    :¬)*

    ResponElimina
  9. I tant que no, Striper, és que és precisament això, el riu hi és, però no és el mateix, ni jo tampoc.

    Núria, jo em sento tant poc enganxada a les coses, siguin cases, objectes, records diversos... que precisament el que em preocupa és no saber portar amb mi tot el que he viscut. A vegades penso que perdo massa coses pel camí.

    Noves Flors, val la pena que ho facis, és preciosa la teva.

    Sí, Joan, com les meves, bocins d'enyorances perdudes s'esmicolen amb el temps... juist el que em passa a mi. I finalment em queda l'enyorança de l'enyorança, el tot en el no-res. Gràcies per entendre-ho tant bé.

    Bruixoleta, si és que ems embla que el que ens queda dins, també canvia, o potser és el que canvia més de tot.

    Amb la claror que il·lumina tots els records, Barbollaire, si és que queden records...

    ResponElimina
  10. La casa de l'avi era una casa molt especial, quasi màgica...
    Jo em preguntava si la resta de l'any, mentre erem a Barcelona, ella seguia allí.
    I què feia?
    Tan velleta...
    I si hi tornava a haver goteres?
    Però això, de petita, jo no ho sabia... era el pare qui s'encarregava i deia que donava massa despeses.
    Que si ha caigut allò...
    que si unes teules...
    que si les gelades han fet malbé unes canyeries...
    La casa de l'avi... jo ja no hi vaig.

    ResponElimina
  11. Gràcies Assumpta per la teva història, jo a la casa dels meus pares, encara hi vaig, poquet, però... la casa està buida sempre, quan no hi som i quan hi som també. Hi som, a vegades som molts i la casa continua buida. Potser és difícil d'entendre... o no.

    ResponElimina
  12. Estos sentimientos melancólicos,nostálgicos,de mirar hacia el pasado son muy propios de mí,no por lo de tiempos pasados fueron mejores ,¡qué horror!,es por la extrañeza de comprobar cómo siendo la misma soy tan distinta,es como volver a un lugar donde se vivió siendo niño y se ve más pequeño que entonces.Abrazos

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari