M'ha agradat conèixer les diferents maneres de dir Follets, que en Francesc ens ofereix a la Introducció del llibre: Minairons (o manairons) al Pirineu, Pericó, Martinet, Bufarut, Gambutzins, Donyet, Duendo, nanet, Nitos, Boets... i no us els poso pas tots.
Ell hi afegeix el nom popular de la Vall d'Albaida: Uendos.
Ell hi afegeix el nom popular de la Vall d'Albaida: Uendos.
La veritat és que els llegeixes i et venen ganes de veure'ls. I segueixo llegint i els veig... els veig de veritat. Els veig com els dibuixo. (No sé si m'han quedat prou guapos o se m'enfadaran i vindran a tombar-me el saler o a esborrar-me arxius de l'ordinador. I és que jo ja pensava que existien, tot i que no ho havia confessat mai a ningú. Que passaria si comencés a explicar que crec en els Uendos? Ja podria anar dient que jo mai no bec res d'alcohol, ja... )
El llibre és un gran conte, molt bonic, explica les experiències del Sarmentet i la Pebrelleta, amb els humans, amb la seva mascota, la marieta, amb les formigues enemigues. (Diuen que els Uendos, només es poden deixar veure pels infants i jo em pregunto, se'ls deuen mirar els infants d'avui dia? O potser els tenim massa ocupats?)
Tenen poders màgics, poden aplegar núvols en un tres i no res per provocar una tempesta. Poden arribar fins als nostres somnis i són capaços de fer feines impossibles. Com poden carregar uns sacs pesats i grans per un home, si ells són tant petits? (Màgia pura, ja us ho dic. No sabeu per què passen algunes coses estranyes a la vida? O per què a vegades surt tot a l'inrevés? O per què a vegades hi ha coses que semblen arreglar-se soles? doncs ja teniu la resposta)
Bé, no us explicaré pas la història, és una història que et fa venir ganes de ser nen o nena per trobar-t'hi ben endins. Ja sabeu que a mi no em costa gaire. M'hi he trobat de ple. Amb ganes de compartir-la amb els meus nens, de seguida que la puguin entendre. Amb ganes d'explorar l'alzina del jardí a veure si veig alguna entradeta sospitosa. (No tingueu por, Uendos del meu jardí, no ho explicaré a ningú, ni us molestaré gens, teniu raó, les persones poden ser molt perilloses, però us asseguro que no pas totes.)
Estimada Carme, m'han entrat ganes de tornar-lo a llegir. Encara estic barallant-me amb un llàgrimeta perquè torne cap a dins. Moltes gràcies per l'apunt. Ah, el dibuix te'l pispe i me'l penjaré al blog.
ResponEliminaDe moment el llance al féisbuc.
Una abraçada
Salut i Terra
Francesc, ara en penjar-se el post m'he adonat que el dibuix era un que vaig guardar una mica inacabat... es veu que em vaig confondre en penjar-lo. L'acabo de canviar. No és que siguin molt diferents, però a mi aquell fons blanc em molestava. Si te'l vols emportar emportat aquest.
ResponEliminaUna abraçada.
I a mi m'heu fet agafar ganes de llegir el llibre i de fer una passejada amb tots aquests follets. I quina marieta més macaaaaaa! Són la meva debilitat.
ResponEliminaUna abraçada a tots dos, artistes!
m'agrada el món dels follets.
ResponEliminaJo, si en el proper cafè o en el proper dinar, parlem de follets, t'asseguro que no faré cap escarafall, ni pensaré que has perdut el senderi, ni que beus (en dono fe que només beus aigua...altra cosa seria si parléssim de xocolata!!! :) ).
ResponEliminaEstà clar que saps entendre la màgia, i ser, màgica, també!
Una abraçada!
Galionar, segur que t'agradaria si te'l llegeixes. :)
ResponEliminaCarme, me n'alegro molt que t'agradi!
Fanalet, mira que no m'havia plantejat la possibilitat que la xocolata tingués alguna cosa a veure amb tot això... Però hi pensaré seriosament. ;) pel que fa als cafès o dinars... doncs mira, ja tenim un altre tema per parlar, d'aquells que no es poden parlar amb qualsevol persona i només són aptes pels que et saben entendre.
Un petó, preciosa!
Jo coneixia els minairons, dels llibres del Pep Coll, la veritat és que es diguin d'una manera o una altra són una colla de trapelles...
ResponEliminaEm sembla que em compraré el llibre i el posaré a la cua dels no llegits o potser el faré colar...Avui he posat en ordre el desgavell que tenia al meu racó literari i tinc més d'una dotzena de llibres per llegir...Després de tant de temps i jo anava comprant llibres. Ara estic llegint La casa cantonera de la Silvia Alcàntara i em sembla que me'l poliré amb tres o quatre dies...
Que els follets et facin companyia,
M. Roser
Eeeei, que jo també vull parlar dels follets! Dels bons, eh? dels entremaliats, no... M'ha sorprès molt, no tenia ni idea de què anava el llibre i ara estic segura que és maquíssim :-))
ResponEliminaMª Roser, tal com dic al post és un conte, un conte llarg i un gran conte. Segur que t'agradarà!
ResponEliminaAssumpta, aquests Uendos, són bons, però també entremaliats. Tant poden ajudar a algú si ho necessita, com fer-li trapelleries a un altre per aconseguir alguna cosa. També parlarem dels follets, doncs! :D
La meua àvia també en deia uendos. T'han quedat molt guapos.
ResponEliminaQue màgica és la màgia!
Com m'agradaria trobar-me amb els Uendos! Igual i m'ajudarien a fer desaparèixer l'home del sac.
ResponEliminaI tant que t'han quedat bé!
Bon cap de setmana, bonica.
Què farem, què direm! criden els minairons cada cop que s'obre el canut d'agulles del qual en surten!
ResponEliminaLes històries dels follets (sempre en la seva versió minairona pirinenca, òbviament) m'han fascinat des de ben menut, i formen part de la màgia de les nostres muntanyes que a mi em tenen tan captivades!
Segur que els Uendos hauran penjat el teu dibuix a la sala d'estar del seu cau.
ResponElimina;)
Noves flors, doncs jo abans de conèixer en Francesc, no havia sentit mai aquesta paraula, però m'agrada molt!
ResponEliminaPilar, bon cap de setmana... si trobo els del meu jardí, algun dia ja els vindràs a veure! Bon cap de setmana, maca!
Què farem! Què direm! ostres, no me'n recordava d'això i també m'ho havien explicat, eh? Que maco! M'agrada molt que m'ho hagis recordat!
he, he, he, Rafel! Quin honor! Gràcies!
ResponEliminaCarme el dibuix t'ha quedat "de miedu"! :) Com diu el Rafel, segur que se'l pengen al cau o com el Francesc, si tenen feixbuc, segur que ja l'han penjat!
ResponEliminaM'hauré de comprar el llibre que m'has fet venir ganes de llegir-lo!
Que tinguis molt bon diumenge, guapa!
Un dibuix digne d'un uendo o un follet, o fins tot una fada ( però aquesta és d'una altre història ...o no..) el món dels elfs, gnoms, minairons m'agrada força ....
ResponEliminaMolt bo.
ResponEliminaEls uendos d'en Francesc no m'han tombat el saler. Però com que m'he tornat a posar a aplaudir, me n'he anat de trompis, he caigut de la bicicleta i m'han caigut tots els mots per terra.
Hauré de demanar a algú que m'ajudi a recollir-los. No sé si el Sarmentet i la Pebrelleta m'hi voldran ajudar...
Guspira, si t'agraden els follets, t'agradarà el llibre! :)
ResponEliminaElfree, sempre necessari, deu ser per això que amb els anys i els segles els follets van durant en el nostre imaginari. :)
Jordi, ja veig que tornes a llegir els comentaris de resposta... :) encara em sap molt greu que t'hagin caigut tots els mots per terra... però com que ets bona persona, crec que sí que t'ajudaran... potser si te'n vas un momentet aprofitaran que no els pots veure per recollir-te'ls de seguida.
si no... ja t'ajudaré jo, Jordi, que els teus mots són una joia!
Bon diumenge!
Bon diumenge, doncs. I bella pluja de verbs.
ResponEliminaQuines bestioles més maques. Pel que n'expliques, em fas pensar en un llibre que vaig llegir sobre els minairons, els follets del Pirineu!
ResponElimina