diumenge, 2 de desembre del 2012

Cama trencada - 261è joc literari - 3ª part

El  meu germà  tenia, no pas  una  caixa  de tresors,  sinó,  una  caixa  de madelmans...  plena  d'uns  ninots que  jo trobava bastant lletjos.

Un dia jugant  en una  plaça  vaig  trobar una cama  d'un d'aquests  ninots.  No sé  perquè  vaig  guardar-la,  pensant  que  seria  d'un ninot  del meu germà.

No ho era.  Cap  ninot  no anava  coix.
Però jo la vaig  guardar,  com a previsió  per  a possibles coixeres  futures.  Mai no va passar. A  vegades  no hi ha  com preveure una  solució  perquè  no es produeixi  el problema.  No creieu  que si l'hagués  llençat,  segurament  s'hagués  perdut  una cama  d'un  ninot  al cap de poques  setmanes?  Jo m'ho creia absolutament.  Una cama  com un amulet per  preservar  els  ninots,  que per  bé  que  jo els  trobés lletjos,  eren del  meu germà.

30 comentaris:

  1. Quina història més tendra. Sens dubte, si haguessis llençat la cama perduda segur que t'hagués fet falta molt aviat! Murphy sempre hi té molt a dir.

    ResponElimina
  2. Molt tendre i a més previsor! tenir una cama desada per si de cas anem un dia coixos! bon diumenge!

    ResponElimina
  3. És curiós, jo vaig fer exactament això amb una cama d'un "click" i la vaig guardar sempre seguint exactament el mateix raonament!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'acabes de donar una alegria, llum! Perquè és una història inventada i que sé que en mi podria ser ben real... i m'agrad que ho sigui per tu! Gràcies!

      Per cert, trobo els clicks molt més bufons que els madelmans... :) No vegis si arribo a trobar una cama de click... encara la tindria ara! :)

      Elimina
  4. Ostres, Carme, m’has recordat una anècdota real, que li va passar a la meva bona amiga Fanny: el seu pare duia una cama ortopèdica de tota la vida, i poc abans de morir, ja gran, el van ingressar a Bellvitge. La meva amiga tenia un cunyat andalús que amb prou feines entenia el català, totalment analfabet i força “garrulo”, el tio. Després de morir el pare de la meva amiga, una infermera va atansar-se al cunyat i li va preguntar si desitjaven endur-se la cama. I ell, tot incrèdul, li va respondre: “Y pa qué tenemo que llevarno nozotro la cama si se pué zabé? Ze la queden uzteé y que zirva pa otro enfermo, no? Amo, digo yo!”... El cunyat es pensava que li volien donar el llit on havia mort el seu sogre, mentre que la infermera es referia a la cama ortopèdica... Sembla que l’atac de riure histèric que els va agafar a tots els familiars va ser d’antologia, que d’altra banda estaven lògicament fets pols per la mort del seu estimat parent...
    Abraçadeta i bon diumenge!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina anècdota! M'has fet riure, de veritat! I això que l'escenari no és pas gens divertit!

      Abraçadeta i bon diumenge!

      Elimina
  5. Quina previsió! I quin pen sar en l'altre! No sé ben bé si això existeix, anem tots massa atrafegats i massa a la nostra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no... no pretenia que hi hagués molta generositat en aquesta història... m'ho imagino més com sensacions que et porten a fer una cosa determinada, més que no pas molta reflexió i voluntat. És la capsa de tresors d'una nena, que crec que no anava gens atrafegada... :)

      Elimina
  6. Sí que es veu que penses en el teu germà, d'açò es diu amor fraternal, bsts

    ResponElimina
  7. Tens raó, Carme, eren força lletjos pobrets ells, tot i que si els compares amb alguns dels actuals devien ser uns dandis...
    M'ha fet molta gràcia l'anècdota de la Montse... És possible que si no l'haguessis guardat, algun hagués acabat camatrencat, com ha dit algú, la famosa llei de Murphy funciona sovint...
    Ahir ens vam trobar el JordiDorca, l'Elena Bonals, la Joana Navarro i jo, a Castelldefels a la presentació del Besllum i després vam anar a dinar plegats. Va ser molt agradable.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro molt per vosaltres, segur que va ser fantàstic! Una abraçada!

      Elimina
    2. Per altra part... és una història inventada. Si bé jo tinc un germà, som massa grans tots dos per haver jugat amb Madelmans. Això és d'una altra època. Ni Madelmans ni clicks, això ho associo en tot as als meus fills.

      Elimina
    3. És veritat Carme, nines per les nenes sí, però ninots pels nens és força més reçent...

      Elimina
  8. Vetllar per els nostre diu molt de nosaltres mateixos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Vetllar d'una manera una mica casual... però sí... Gràcies, Joan!

      Elimina
  9. Doncs, aquest germà romandrà per sempre agraït a la seva germana, per vetllar fins i tots per les seves joguines. L'amor fraternal va més enllà: tinguis germanes, germans o senzillament els records d'ells!!!
    Bonic, i propi d'algú que estima!!!

    ResponElimina
  10. Aquest sentiment que expliques jo també l'he sentit de vegades. Fem les coses per impuls, sense raonar-les gaire, de manera inconscient. Potser també hi ha una mica de "superstició", com agafar el paraigües per evitar que plogui...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé així, Glòria! No em considero supersticiosa, però hi ha impulsos una mica irracionals que em sembla que tots m en tenim.

      Elimina
  11. Que bona, una cama de recanvi a punt per si fes falta. Això és previsió i tens raó, passa molt sovint que sentim aquesta necessitat de protecció per coses que encara no han passat però que per experiència sabem que poden passar i no volem que ens enganxin desprevinguts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, si no me l'haguessin posat davant dels nassos, no se m'hauria acudit mai! :D que de previsora jo no en tinc gran cosa... :)

      Elimina
  12. I segur que quan ho llences et fa falta. Amb cames de Madelmans no m´ha passat, però amb altres coses si.

    Bon dilluns, nina!
    Bessets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'ha passat amb altres coses. Les guardes 10 anys i et fan falta la setmana següent que les has llençades... No, no, amb cames de madelmans, no! :)

      Bon dilluns, bonica!!! Abraçadetes.

      Elimina
  13. Preservar és una cosa molt important...MOLT!

    ResponElimina
  14. Jo estic convençut de que sí. Que just l'endemà d'haver llençat aquella cama de plàstic, un dels madelmans s'hagués quedat coix. Mantenir la cama, és l'assegurança de que els ninos del teu germà mai no prenguin mal. :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Mc! La impressió que era així, em semblava inexplicable, però si tu m'ho dius, jo estic contenta de la meva decisió! :)

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari