dilluns, 27 d’octubre del 2014

Camí pels camps


D'una fotografia de sa lluna

Caminava, a pas lent, 
Assaboria... 
el contacte dels peus a terra, 
i la carícia que el paisatge, 
tan plàcid, 
representava per la seva mirada. 
 Es perdia en els torrats més llunyans, 
 deixant-s'hi anar, com si volés... 
I li semblava retrobar-se 
 en els colors més propers i lluminosos, 
 com en un aterratge suau dins d'ella mateixa. 

 I el pensament, sempre tan present... 
havia callat, per mirar la calma. 
 ..............................................................carme 


 I la calma l'omplia 
 sense passat ni futur 
 només silenci i bellesa. 

 Una sensació de plaer 
 de sobte la va envair 
 sense saber com i quan 

 Era terra, llum, color 
 era pau i harmonia 
 no era res i ho era tot 
..........................................................sa lluna

19 comentaris:

  1. Aquesta és la calma veritable, la que sentim en aquest parèntesi, quan el pensament calla. Els dos darrers versos, una preciositat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) a vegades costa tant que calli, el pensament... que se li ha de posar tot molt bé per aconseguir-ho.

      Elimina
  2. "Pots pensar sense sentir? Crec que no, però la Carme descalça sentia el batec de la terra i el camp li omplia el cos d'olors i colors.
    Mentrestant, la brisa silenciosa la feia feliç ... sense pensar res. "

    Bona tarda Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pensar sense sentir? Em fas rumiar, eh? jo també crec que no... allò que pensem ens fa sentir segur, alguna cosa, la que sigui. En canvi si que es pot sentir sense pensar...no és fàcil, però es pot... ;)

      Bona nit, Pere. :)

      Elimina
  3. La calma no cal destorbar-la, ni tant sols amb els nostres rumors.

    ResponElimina
  4. Un instant. Unes passes. Uns contactes. L'instant s'allarga, això és la calma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt ben definida, la calma, Xavier!

      Una altra definició: lentitud, sensacions i mirades. Ser.

      Bona nit, Xavier!

      Elimina
  5. Que bonic seria poder mirar la calma ara, però últimament no es deixa mirar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que es deixa, tu ves a passejar pel camp i ja veuràs com es deixa...

      Elimina
  6. M'agrada aquesta aquarel·la, com el poema que l'acompanya. Senzilla com la terra, suau com l'aire que bressola els camps, lluminosa com el sol que dóna vida, encara que també tènue com aquests raigs del matí.
    M'encanta Carme. una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso, moltíssimes gràcies!!!! Jo estic encantada amb aquest comentari, també.

      Una abraçada

      Elimina
  7. I la calma l'omplia
    sense passat ni futur
    només silenci i bellesa

    Una sensació de plaer
    de sobte la va envair
    sense saber com i quan

    Era terra, llum, color
    era pau i harmonia
    no era res i ho era tot

    Molt bell, Carme. Em sento sempre agraïda amb tu.
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Preciós el teu poema, també... el pujo al post, i tanquem el cercle entre tu i jo.

      Agraïment mutu, sempre és el que hi ha entre amigues... Aferradetes!

      Elimina
  8. Un paisatge tant bonic que fa callar els pensaments...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades va molt bé, que alguna cosa els faci callar... ;)

      Elimina
  9. M'agrada molt caminar per aquests camins entre els camps, on es barregen els matisos del verd i el marró , en perfecta harmonia...I sobretot en silenci, per escoltar els sons de la natura!
    Bon vespre, Carme.

    ResponElimina
  10. M'encanta la textura d'aquest paper... i com s'hi adapta la pintura, i el dibuix... són ben bé fets l'un per l'altre... com la terra i l'aigua, i la llavor...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari