dijous, 30 d’octubre del 2014

Quedem al Zurich? (Ei! Tenim Carta de la Laia!)




Estimada Carme i tots els amics blocaires,

M'han dit que us interesseu pel Cafè  Zurich,  per això us explico la meva història.

El meu somni era escriure un novel·la. No sabia pas si n'era capaç, la veritat és que no tenia temps ni de comprovar-ho, no tenia cap feina fixa i feia un munt de coses disperses. Les feinetes que em sortien em feien perdre un munt de temps, cap aquí  i cap allà per molt pocs diners. Quan em va sortir la feina de netejar aquest cafè on jo, sempre, m'imaginava escrivint i observant la vida, per buscar idees, no m'ho vaig pensar gens. Vaig dir que sí.  No era la meva feina, netejar terres  i vidres  i lavabos, clar que no, però prou que havia après a netejar, a casa. 

La meva feina tenia dos horaris ben diferents. Al matí, de 6 a 8 abans d'obrir, era l'hora de fer la neteja general i deixar-ho tot en perfecte estat  de pulcritud.  Aquesta era avorrida, però la resta d'horari de 8 a 1, la feina era, a part de mantenir net tot el que ja havia netejat,  servir,  si els calia ajuda. I era en aquestes hores que jo podia escoltar converses, observar la gent i pensar en la meva novel·la. No podia prendre apunts, però no hi feia res, tenia bona memòria.

Ara bé,  les coses passen quan passen i va ser a un quart de vuit del matí, quan encara estava sola al local, quan va passar-me allò, aquell fet  inexplicable que em vaig prometre mantenir en secret, a no ser que algú  m'ho demanés amb un bon coneixement de causa. Però no tinc arreglo i ara em moro de ganes  d'explicar-vos-ho.  Passant el drap per la fusta que fa de base a la barana de l'altell, se'n va desprendre un tros i allà dins van sortir uns papers antics. De paper esgrogueït i escrits a mà, amb una tinta blava, esborradissa. Aleshores, no em vaig sentir autora  de cap novel·la, sinó protagonista. Papers antics?  Si  aquell local no era antic, era relativament nou... Volia dir que algú ho havia trobat i ho havia tornat a deixar al mateix  lloc, després de reconstruir-ho? Que misteriós...

Jo, la Laieta, la investigadora,  acabava de convertir  la meva  vida en una novel·la,  explicaria la història d'aquells papers si aconseguia esbrinar-la  i si no, què  coi?  me la inventaria!!!!

No us ho creureu, els papers parlen d'una Laia, com jo, increïble, no? Devia ser filla o neboda del comprador del Zurich, perquè es deia Valldeperas, com ell. Datats a 1920... quina feinada se'm gira!!! Parla de quan el Zurich era una xocolateria, al costat de l'estació del tren de Sarrià i de com es va convertir en una cantina i una cerveseria.  I aquella Laia tenia tot just 15 anys i sembla ser que qui escrivia aquells papers era algú que se l'estimava  molt. Qui devia ser? 

Hauria hagut d'esperar  a tenir la investigació més  avançada per escriure-us, però  no he tingut espera. Us tindré al corrent. Ara vaig a fer una foto a l'aparador de l'Empòrium, que diu que tanquen. El meu pare tindrà un disgust.

Cordialment  i amb moltes  emocions.

Laia Magrinyà

34 comentaris:

  1. Ostres, Carme, una carta històrica i un nou punt de vista des de dins del Zurich. M'encanta l'argument! Continuarà? ;)

    El dibuix hi quedarà de perles!

    ResponElimina
  2. No m'havia plantejat que continués... ja m'ho pensaré.

    Aquest dibuix és de llapis, però tinc una aquarel·la també, pel proper relat... Gràcies!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha volat el comentari, em sembla. Deia que per si sola la carta ja és potent però que m'havia despertat la curiositat de saber què deia la carta que troba i com li serveix per escriure la novel·la.

      Elimina
    2. Miraré d'esbrinar-ho doncs, sembla que la Laia ens ha agafat confiança, potser m'ho voldrà dir!

      Elimina
  3. La Laia ha passat d'observadora a protagonista. I ara som nosaltres qui l'observem i volem saber més coses.

    ResponElimina
  4. Un bon embrió per una història més llarga, que recorda a Ruiz Zafón. Si la Laia hi posa una mica d'imaginació més que d'investigació, en sortirà un relat fantàstic.

    ResponElimina
  5. A mi també m'han quedat ganes de saber-ne més coses. A veure si la Laia se'n surt... i t'ho explica. :-))

    ResponElimina
  6. Em sembla que estem davant l'inici d'una bona amistat... amb la Laia Magrinyà.

    (esperant una segona entrega)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sembla que ens ha agafat afecte i confiança, aquesta noieta... ;) seguirem estant en contacte amb ella...

      Elimina
  7. Hauràs de fer-li un interrogatori exhaustiu a la noieta....en trauràs suc, molt de suc

    ResponElimina
  8. Em sembla una història molt interessant...També m'agradaria saber què diu la carta, tu ves estirant el fil...
    Petonets.

    ResponElimina
  9. Doncs si que és interessant!! espero que en sapiguem més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, rits... A veure si acobo dectreure'n l'entrellat...

      Elimina
  10. Està molt bé aquest primer capítol. Si es converteix en novel·la jo la titularia "La carta del Zurich".

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La novel·la de la Laia, no sé com es dirà, però en qualsevol cas el proper post portarà el teu títol, gràcies... Perquè buscar-ne un altre si me'n regales un de maco?

      Bona nit i bon cap de setmana...

      Elimina
  11. Dues Laies i uns papers d'amor misteriosos, això ha de continuar, sí!

    ResponElimina
  12. Va, Carme, ara no ens pots deixar amb la mel als llavis! El que ens expliques és tan interessant que volem saber com continua.

    ResponElimina
  13. La Laia buscava una història en qualsevol conversa, que hi són, i es va trobar una joia. Es pot inventar el que vulgui, però l'origen ja serà un plus per la novel·la. Volem un altre capítol, Carme!

    ResponElimina
  14. Ei, LAIA, ara ens has interessat a tots per saber aquesta història del passat que ha vingut a parar a les teves mans... Tots estem tan impacients com tu!! ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Assumpta, em famolta il·lusió compartir-la amb vosaltres.

      Laia

      Elimina
  15. És possible, és possible. Jo amagava molts papers manuscrits als grans armaris que hi havia a la casa vella. No n'he recuperat cap...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oh! Quina llàstima!!! Papers manuscrits que devien ser petits tresors... sap greu haver-los perdut, no?

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari