 |
| Joaquim Sorolla i Bastida, 1910, Xiquets a la platja |
Puc sentir, encara, la companyia,
la llibertat interior de ser,
malgrat el món adult que ens constrenyia.
Les il·lusions i la innocència.
Deixàvem sempre, sense saber-ho
un reflex de nosaltres mateixos
en aquest món tan esquerp.
Recordes, quan el futur ho era tot
i de cada joc en fèiem una metàfora?
Molta nostàlgia en aquest relat...
ResponEliminaSí... Em sembla que em faig gran...
EliminaQuan cada instant era viscut plenament, sense destorbs de cap mena.
ResponEliminaIntensament...
EliminaHo recordo...
ResponEliminaVeus? No sóc l'única. Me n'alegro!
EliminaQuan els anys eren molt llargs.
ResponEliminaÉs una de les sensacions perdudes... La llargada del temps, dels dies, dels estius, dels anys... Ja veig que tu també te'n recordes.
EliminaAi la innocència, que bonica que és...
ResponEliminaSí, ho és...
Eliminaquan no hi ha experiència tot ens sembla més màgic, creïble i possible
ResponEliminaI nou i emocionant i engrescador...
EliminaNo hi ha millors moments que aquells en què el futur ho és tot.
ResponEliminaTotalment d'acord...
EliminaAleshores el món adult ens constrenyia i ara, que els adults som nosaltres,... també. Costa mantenir i recordar aquelles il·lusions però no hem de rendir-nos ni parar d'intentar-ho.
ResponEliminaUn text molt maco, Carme.
Igual, igual... Costa mantenir les actituds, és cert. Quan era nena i no em plantejava res més que viure el dia a dia i viure el moment, sentia el meu món interior més preservat, més segur, més separat de l'estupidesa del mòn exterior. Ara a la que me n'adono ja se m'han barrejat les coses...
EliminaGràcies, Mc!
Tu també enyores la infantesa!
ResponEliminaHe, he, he... Ja n'hem parlat altres cops, oi?
EliminaQuan el futur ho era tot...i n'esperàvem tant!
ResponEliminaEm sembla que n'esperàvem massa... Aquest món no té arreglo...
EliminaEm perdonareu però a mi aquest quadre em dóna un mal rotllo que no puc... Ja ho vaig dir a cal MAC, però ara ho repetiré... és que... aissss... la sensació que tinc és que els nens NO són amb aigua sinó que són AMB OLI... que estan ben oliosos... i que després igual els fregiran o alguna bestiesa... els imagino petitissims, com si fossin uns nens "de talla liliputenca" i estessin a punt d'acabar a una paella :-(... Ecs!!
ResponEliminaDoncs, ja tens una bona peli, nena... Jo veig una escena maquíssima d'estiu, de vacances, de joc...
EliminaVa es riu sobre com s'escspen els pobres nens de talla liliputenca, untsts amb oliabans que els fregeixin...
Hahahaha doncs la veritat és que no hi havia pensat!! :-DD
EliminaCalla, calla, que encara ho faré.. pobrets, estan tan llefiscosos, i són tan petits!! (el seu esquelet encara és una mica tou, són molt febles... clar que, no pesen gaire, uns pocs grams cada un, potser sí que es podrien escapar... pobrissons)
Saps aquells anuncis de "PEZQUEÑINES NO, GRACIAS", doncs brrrrrrrr...
Si faig el relat serà bastant fastigós... mmmmmm... pensaré, pensaré...
Ho he intentat, però em sortia tan bèstia que m'he fet enrere, una mena d'ogre caníbal que roba les cries a la mare recent nascudes... uissssssss... no, no... fora, fora :-P
EliminaDoncs t'ho agraeixo, perquè tot i que la idea vacser meva, també em penedia d'haver-ho dit, perquè no m'agraden gens les històries gaire bèsties... Fora, fora... Millor que creixin, si són tan petits.
EliminaAi, sí, pobrets... :-)))
EliminaCom s'enyora la innocència que tot ho fa possible i la metàfora/joc ens fa grans ( i en aquest cas, amb perdó, de Liliput res de res).
ResponEliminaSí que s'enyora la innocència que tot ho fa possible... I a vegades no només la de la infantesa, sinó aquella que ens hem endut anys i anys i al final se'ns perd pel camí.
EliminaNostàlgia sí, però no et fas gran, que també em passa a mi, que el record és un tema recurrent... O és que m'estic fent gran jo també? :)
ResponEliminad.
Gràcies, deo. Veus? Jo no sóc de recordar molt, potser perquè si ho faig creo aquestes nostàlgies.
EliminaSí, sí, jo crec que em faig gran... A tu em sembla que encara et queda molt per fer-te gran en el sentit que jo ho dic. Però també, cada dia ens en fem una mica.