Lumna

Lumna, tenia una parada al mercat de Fes, venia verdures i fruites. Aquesta parada era tota la seva vida. Hi dedicava tota la seva il·lusió i energia. Tenia molts clients i li passava el temps de feina molt ràpidament. Els coneixia bé i sabia els seus costums i allò que més els agradava comprar.

Se sentia feliç quan podia oferir-los-hi allò que més els agradava. Aquestes pomes són les més dolces -deia ella- a qui les desitjava dolces, les àcides són aquelles - li deia a l’altre que les volia així. Com vol els kiwis, que siguin tous, o una mica més consistents? Quan algú marxava content i amb un somriure als llavis, ells ja desitjava que tornés.

Tenia preferències, és clar, hi havia clients i clientes que li hauria agradat veure’ls cada dia, d’altres eren més indiferents i no somreien tant. En les estones buides, quan no tenia clients es preocupava i pensava què hauria de fer per tenir sempre la parada plena de gent i també pensava què hauria de fer perquè els clients que ja tenia vinguessin més sovint a comprar.

Hi pensava, hi pensava. A vegades li venien idees, però sempre les rebutjava, convençuda que li complicarien la vida inútilment. A cada idea que li pasassa pel cap: tenir més varietat de verdures i fruites, li venia un però... però aleshores necessitaria més diners per a poder-les comprar i potser no abastaria a vendre més i més i se n’hi farien malbé més que no pas ara. Si pensava en menjars cuinats s’adonava que si havia de cuinar podria tenir menys hores la parada oberta.

Ho analitzava bé i s’adonava que segurament no hi havia cap manera segura de tenir la parada sempre plena i que era important tant per ella com pels s eus clients atendre’ls bé a tots en la mesura que hi anessin, cada dia o només un cop cada setmana i continuar essent feliç amb els seus somriures i les seves bosses plenes de verdures i fruita que ella els havia venut.

Picaporta

Un picaporta manllevat al Mèlich amb el seu permís.

Trucar a la porta,

amb la paciència dels anys

i el seu so sord

com de qui no té pressa.

Si obren o no obren,

potser tan se val.

Potser en tinc prou

de sentir el teu so.

Toc, toc, toc,

picaporta.

Els narcisos de Merike

Fa fred a fora.

Afortunats narcisos.

Darrere els vidres

reben l'escalforeta

del sol i dels teus ulls.

Avellaners

Dibuix tret d'una foto del Mèlich

Camí d'avellaners,

guarda els records

cobreix del sol,

dóna repòs.

Un borinot,

tres marietes,

un raig de llum

les mans ben plenes.

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions. Enric Casasses

Fa dies que tinc pendent de fer el comentari d'aquest llibre. Se'm fa difícil perquè és un a poesia que em sorpren acada moment. Sovint juga amb les paraules, altres cops hi llegeixo sentimetns intensament dramàtics i tot de cop canvien per convertir-se en una mena de broma. Em desconcerta, però no he pogut pas deixar de tirar pàgines endavant i endarrere, per allò del rellegir. Una petita mostra.

Tinc una pena tan teva

que no me la pots robar

Tinc una pena tan teva

que és més fonda que la mar

Si la pena emplena el mar

la mar aguanta la terra

la terra m'ha d'aguantar

perno ofegar tanta pena

Al racó del Pare Etern

tinc la barca fondejada

perquan diguis que pirem

A la Boca de l'Infern

tinc la barca embarrancada

sense vela i sense rem

A la barana dels teus dits de Jesús M Tibau

Després de l'assalt impulsiu... he llegit i rellegit poemes d'amor i se'm fa difícil trobar les paraules adequades per a explicar-los o definir-los. Em sembla molt millor donar-vos-en una mostra i així us en feu una idea:

El record d'aquell mar,

que has desat a la vitrina,

batega encara,

i l'onada,

i la sal,

i la gavina.

Primavera dins del balcó de Merike

Creixen i creixen

l'amor les acarona

amb mans de seda.

Somriuen agraïdes.

Regalen primavera

Mixeta

La Mixeta era una gateta siamesa, caçadora i crec que telepàtica i tot. Era un esperit lliure que circulava pel barri sense tenir cap casa que fos la seva, ni amo tampoc. Vivia bé, no se la veia pas prima ni mal alimentada, entre tots, una mica d'aquí, una mica d'alla, ella anava aconseguint el que necessitava.

Li agradava demostrar que era bona caçadora i a les seves cases preferides sovint hi deixava un ratolí mort que ella mateixa havia caçat pel bosc o pels voltants. No sé si tenia gaire èxit amb la seva estratègia, ja que la gent no estava gens contenta amb aquests regalets. Però ella els deixava amb tot l'amor. Per a ella eren importants, per als altres, no. Era una incompresa.

A moments, es deixava estimar per una parella que vivia al barri i la deixaven entrar a casa i li donaven menjar i l'acaronaven i la mimaven, altres vegades, sobretot si ells no hi eren buscava substituts. Sempre sabia la finestra on havia d'anar a miolar, precisament aquella on hi havia algú dins... si la persona canviava d'habitació, ella sabia perfectament on anar-la a buscar i per fora anava a miolar just a sota de l'altra finestra. Per això semblava telepàtica.

Vivia com volia, se sentia prou estimada per la gent del barri, no li faltava res, però a vegades se sentia trista ja que al final de tot, de tant anar i venir, sempre hi havia algun moment que s'adonava que, en el fons de tot, estava sola. No pertanyia a ningú, llibertat i soledat sempre acaben coincidint. I era ben injust de dir-ho, perquè tothom l'estimava, tothom l'acollia, tohtom la mimava. S'havia d'acostumar a acceptar-ho, ben endins de tot, estava sola. Però potser no era tan terrible, sospitava, que en el fons en el fons, tots estem sols.

Un altre dia del balcó

He sentit les flors,
darrere els porticons.
En obrir-se,
tot s'ha il·luminat
dels somriures de colors.
Olors de felicitat
han omplert l'espai
dibuixant pètals vermells
amb uns dits meravellats
a cada silenci i a cada paraula

Balcó

Una vegada hi havia un balcó despullat de flors, envejava secretament els altres balcons plens de colors i de vida. I recordava, quan fou un temps que ell també tenia flors, tenia colors, tenia un batec que es podia veure i sentir des de lluny. Ara s'havia tornat un balcó seriós, circumspecte. Feia la seva feina de balcó tan bé com podia i no es queixava de res. Res no ha canviat, pensava el balcó. La barana aguanta fort. La porta obre i tanca bé. Em mantenen prou net i ben conservat. Què importa una flor de més o de menys?

No volia esperar res, podia ser feliç sense flors, però mai no va perdre el somni de tornar a ser un balcó florit i ple de colors, de dalt a baix de la barana.