No s'havia fixat mai, i això que ja tenia uns quants anys, com de boniques podien ser les herbes. Qualssevol herba, les que creixen als marges, les que trobem als prats. Se les mirava i només trobava bellesa en cadascuna d'elles.
En va veure unes d'indecises entre ser herbes o ser flors. Li van semblar les protagonistes d'un conte. Les herbes veïnes les trobaven massa presumides i les flors les trobaven massa poca cosa. Però malgrat tot, elles s'alçaven ben dretes. Fent camí cap al cel i arrelant-se fort a la seva terra. Serem allò que vulguem ser, semblaven cridar tot i no tenir veu.





