divendres, 3 de febrer del 2012

Carta a una desconocida de Stefan Zweig

Un altre  llibret  curt  de  Stefan Zweig,  tothom  me l'havia  recomanat  molt  i realment és  un llibre  que emociona molt.

Trist  també...  perquè  tots  els llibres  els  trobo tristos?  Són els llibres  o sóc  jo?

Una història  d'amor, incondicional,  íntima i personal,  i  solitària...  jo  la trobo  gairebé malaltissa  i  sobretot  poc  creïble.

Una  nena  s'enamora  del seu veí,  així:


“Pero recuerdo, querido mío, el día y la hora en que quedé para siempre enamorada de ti. Acababa de dar un paseo con una amiga del colegio y
estábamos las dos charlando delante de la puerta. Llegó un auto y descendiste tú para entrar en tu cuarto. Algo dentro de mí me impulsó a abrir la puerta, y nos cruzamos el uno con el otro. Me lanzaste una suave, cálida y envolvente mirada, llena de ternura, me sonreíste –sí, no puedo decirlo de otra manera- afectuosamente, al mismo tiempo que decías en voz baja y casi familiar: “-¡ Muchas gracias, señorita!-“ Eso fue todo, querido, pero desde el instante en que sentí la suavidad y ternura de tu mirada quedé locamente enamorada de ti."


I  manté  aquest  amor  tota  la vida,  en la distància,  en  la  ignorància  d'ell,  en el  desconeixement i la desmemòria...  amb  una absoluta  fidelitat.

És  molt  commovedor,  molt,  però, a  mi, em fa pensar que no s'ho  val.  Ningú  per encantador  que sigui  mereix un amor  així,  totalment  gratuït  sense  fer  ni donar  res.   I  ningú,  per  bleda  que sigui,  mereix  viure  una vida  així,  penjada d'un  home  que  viu en un altre  planeta. Molt  romàntic, això  sí.  I  jo habitualment  en sóc  de romàntica,  però  aquests  extrems  em revolten,  més  aviat.

31 comentaris:

  1. Sí, la veritat és que sembla una mica exagerat... Vull dir que si ens creiem que és possible enamorar-se així "a primera vista"... ja costa més de creure que això pugui durar tota una vida i sense la menor correspondència...

    A mi no és que em revolti, pobreta, més aviat em fa llàstima. Ja dic, ho entendria una temporadeta, però... ja està, res de tota una vida somiant amb algú que t'ha somrigut una vegada...

    En fi... no sé què passa però diria que darrerament veig ZWEIG per tot arreu. Qui més n'ha parlat? (Jo no n'he llegit res, crec que en Josep Lluís sí, però no n'estic pas segura) :-)

    ResponElimina
  2. Ja ho he trobat :-)
    Creia que havia estat la KWEILAN, però no... va ser l'ELFRI a la seva llista de llibres llegits 2011, en va citar un de ZWEIG (El món d'ahir) i en JOSEP LLUÍS li va dir que ell també l'havia llegit... però després encara l'he vist a algun altre blog... i ara no em ve al cap. Seguiré pensant.

    ResponElimina
  3. A vegades sembla que et vinguin els mateixos inputs des de diferents llocs, aquí i fora d'aquí. Finalment m'he decidit a llegir-los. Valen la pena, eh? Zweig sap comunicar emocions, en sap molt i això jo ho valoro molt en els llibres. Si hagués de triar preferiria Mendel el de los libros. Però a quest malgrat el meu comentari no pots deixar-lo... t'atrapa en una pàgina!

    ResponElimina
  4. Recordant la meva ressenya “...arriba, al meu entendre a passar-se se voltes amb la seva obsessió...” i mira tu en penses el mateix. El llibre està molt ben escrit però resulta, com dius, malaltís aquest amor i diria que poc creïble. Per això quan vaig llegir les “vint-i-quatre hores...” vaig trobar que el paper de la dona tornava a no quedar clar del tot. No ens tracte de pàmfiles, però...

    Jo si que crec amb l’amor a primera vista, amb el que no hi crec és amb aquest tipus d’amor que t’impedeixen viure. Malgrat tot és un bon llibre.

    ResponElimina
  5. Carme,
    a mi em va passar el mateix que a tu quan el vaig llegir. Ningú no es mereix patir tant per un amor però ja se sap que hi ha classes i classes d'amor i enamoraments...alguns malaltissos.
    Em va agradar com està escrit i un dia d'aquests el rellegeixo!
    Gràcies i bon capde!

    ResponElimina
  6. Independentment de l'empatia o incomprensió que ens provoquin els personatges jo la considero una molt bona novel·la. Vaja, a mi m'ho sembla...
    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  7. Totalment d'acord, Carme, és un bon llibre!

    Joana, que a mi també m'ha agradat com està escrit, molt i com et va posant al corrent de la seva vida, i com vas descobrint tot el que ha passat... atrapa molt, de veritat!

    D'acord, Glòria, és una bona novel·la. I tant que sí. Tractant-se de Zweig això tampoc és cap sorpresa.

    ResponElimina
  8. Per a mi és una de les millors obres de Zweig. Crec que aquest autor connecta especialment amb les dones per la seva delicadesa en la descripció dels sentiments, perquè captiva, perquè sedueix des de les primeres línies. I potser ja ho pretenia, fer-nos reflexionar sobre si val o no la pena passar tota una vida atrapats en un amor malaltís com el que relata... És un llibre que es llegeix d'una tirada i que es recorda durant molt temps.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Galionar un cop més et dono tota la raó. Es llegeix d'una tirada i segur que el recordes... transmet les emocions intensament. I si pretén fer-nos reflexionar, ho aconsegueix. I no he parlat de l'home encantador... que sembla que ho és, dolç i delicat i afectuós, no ens voldrà posar en guàrdia contra els encantadors que només van a la seva? Una abraçada...

    ResponElimina
  10. Una joia de novel.leta. A mi em va trasbalsar quan la vaig llegir. Increïble? Si jo t'expliqués...
    Per cert, has de llegir "24 hores en la vida d'una dona", o "Novel.la d'escacs". Zweig és un dels grans.

    ResponElimina
  11. Sí veí trasbalsa, trasbalsa... potser és que no m'ho vull creure que això pot passar, perquè com dic al post, em revolta.

    I ja m'agradaria que m'expliquessis... tot el que tingui a veure amb els emocions i sentiments i relacions, m'interessa moltíssim. Però ja entenc que la teva manera de dir-ho és de no explicar-ho, ho entenc... però jo bé ho havia de provar...

    Ja vaig llegir "24 hores en la vida d'una dona" i em va agradar i "Mendel el de los libros" també, molt!

    M'apunto "Novel·la d'escacs!

    I tens raó, Zweig és un dels grans, ja que digui el que digui et dóna molt i molt.

    ResponElimina
  12. Carme, potser ens volia fer reflexionar sobre l’estupidesa femenina d’idealitzar els homes pel que creiem que poden ser i no pel que són en realitat... I és que de vegades, algunes dones, jo la primera, ens hem passat i molt, de bledes...

    ResponElimina
  13. El vaig llegir fa molt temps i em va fer tanta pena...Bon apunt!

    ResponElimina
  14. Uf, potser m'he explicat malament i no voldria que se'm malinterpretés: no estic en contra dels homes, no pretenia criticar-los ni menystenir-los; només parlava dels que porten la màscara posada, d'aquests "encantadors" de teatre... Demano disculpes si he pogut ofendre. De debò.

    ResponElimina
  15. Potser si li hagués correspost, hauria descobert que no era com ella creia; i així en el seu imaginari era perfecte, sense tara, immaculat, i etern. Pobreta!!!

    ResponElimina
  16. De vegades, observar la vida dels altres, a banda d'encuriosir-nos, ens mostra imatges de nosaltres mateixos, o del nostre entorn, que ens fa reflexionar.

    ResponElimina
  17. sóc incondicional de Zweig, és un autor íntim, d'emocions, sentiments, molt psicològic y m'encanta com escriu.
    pel que fa a la novel.la, jo diferenciaria el que creiem que ha de ser la realitat i el que a vegades la realitat pot ser.. vull dir, que a mi no em semblen poc creíbles les emocions dels personatges de la novel.la, hem de pensar en quan va ser escrit i quina era la situació de la dona llavors, d'altra banda i parlant de l'actualitat, diria que les emocions sovint van per llocs molt diferents dels que la raó els dicta, altra cosa és que un pot si vol, intentar prioritzar unes emocions a d'altres, i prioritzar també la pròpia vida a la del objecte de desig.
    També he de dir, que crec que la traducció catalana no és tan edulcorada...

    ResponElimina
  18. Galionar, jo crec que tens raó, sovint idealitzem els homes... i els idealitzem tant si es mostren com són com si no... és un vici que tenim moltes dones :) N'hi ha d'altres que no.

    Kweilan, si que fa pena, sí!

    Dafne, en va tenint mica en mica prou dades... ara tampoc explicaré el llibre, per no xafar-lo a qui el vulgui llegir, però el segueix idealitzant malgrat tot.

    Pilar, És una visió concreta i extrema de moltes realitats, és cert. En aquest llibre i en tots, ens hi trobem en una mesura o altra.

    ResponElimina
  19. lolita, estic totalment d'acord en la petita definició que fas de Zweig. Pel que fa al llibre, tens raó era una època molt diferent. Però jo no dubto pas de la possibilitat d'aquests sentiments, si d'alguna cosa dubto és d'aquesta continuïtat i permanència, en diferents èpoques de la vida, en que no hi hagi ningú més que pugui interessar-te en una colla d'anys. Força anys passen, eh?

    Bé, com li deia al veí, potser no m'ho crec gaire, més que res perquè em revolten aquestes fidelitats extremes a canvi de res...

    Gràcies lolita!

    ResponElimina
  20. Amb aquesta lectura vaig descobrir en Zweig i des d’aleshores no he deixat de llegir-li res que m’hagi caigut a les mans.

    És cert que pot semblar exagerat, però en qüestions de sentiments crec que ens en podríem fer creus si sabéssim totes les històries de totes i cadascuna de les persones que ens envolten. N’he conegut alguna que supera qualsevol culebrot de televisió.

    De qualsevol manera, sigui exagerat, sigui basat en alguna història coneguda o sigui per reflectir el que no hauria de ser, per a mi aquest home és un dels millors autors descrivint sentiments. En sóc una admiradora fervent!

    Et (us) recomano ¿Fué él? –crec que no hi és en català– on parla de sentiments i no precisament habituals. El vaig trobar senzillament brutal!

    ResponElimina
  21. Aquest cop m'has agradat encara més de l'habitual, Carme! Reconec que m'he quedat enganxat amb el paràgraf: aquella candidesa, aquell enlluernament, aquella cosa... ¿que a tots ens ha passat, en un moment o altre?

    Llavors, patapam, el cop de realisme que tan necessari és, er no caure en maen massa tonteria. Sí senyora, tens tota, tota la raó! Ningú no es mereix una cosa així, començant per un mateix!

    ps: he començat a llegir-me "Buchmendel", l'Zweig que vas referenciar dies enrere! :-)

    ResponElimina
  22. al pasar per el pasadis, en contra de lo normal..un llibre em va escullir a mi.
    em va enganxar i amb ell he recobrat el plaer de la lectura convencional

    sensacions a partir del paper...
    vincles ben especials!

    petons de sargantana

    ResponElimina
  23. Rita, quina alegria de veure't per aquí!

    Segur que sí, jo també conec algunes històries increïbles de tristes i injustes i altes increïbles, com de ciència ficció, de precioses i boniques.

    Vull insistir, un cop més, que això no i treu ni una mica d'interès al llibre, ni de valor literari, ni de res... i que m'ha enganxat a la primera pàgina, com el Mendel, igual!

    Buscaré Fue él? Ara que he començat amb Zweig... seguiré, segur.

    Ferran, m'alegro que t'hagi agradat el tomb que li he donat. Però crec que és cert. Ja em diràs el què t'ha semblat el Mendel! :)

    sargantana, doncs me n'alegro molt, ja que llegir llibre és un plaer que no s'ha de perdre mai.

    ResponElimina
  24. oh, a mi em va fascinar! potser és veritat que ningú no es mereix un amor així, però... bé, literàriament, val la pena e bo de bo!

    ResponElimina
  25. L'altre dia vaig llegir, crec que en el blog de l'Elfree, un comentari sobre Los ojos del hermano eterno; me l'he comprat perquè no he llegit res de Zweig, el que passa que ara estic enganxada, que gairebé acabo "Memòria d'un ulls pintats" de Lluís Llach, oooh quina meravella. Després m'encetaré amb del Zweig, curtet i que segur que passarà de pressa!!
    Sou pou de ciència tots plegats!!!

    ResponElimina
  26. Boníssim, Montse!

    Dafne, quantes ganes tinc del llibre del Llach, sóc capaç d'anar-hi aquesta tarda.. i això que estic llegint Jo confesso que en tinc per una estona encara...

    ResponElimina
  27. A mi em va agradar molt i molt...està escrit d'una manera que t¡atrapa i no et deixa anar...cert que ningú es mereix un amor així , cert que potser s'hauria de fer una mirada a o un bon grapat al psicoterapeuta aquesta dona....però a mi em va agradar...pots sentir la tristor i la dependència d'aquesta desconeguda en cada mot...això és literatura que et facin sentir que allò està passant !

    ResponElimina
  28. Jo també l'he llegit Carme, i em va agradar molt...
    Malgrat tot, estic d'acord amb les reflexions que tu fas, són molt encertades...però no hem de perdre de vista que és una novel·la i no crec pas que estigui inspirada en cap fet real, doncs seria una mica absurd i com dius tu, no valdria la pena...
    Petons,

    ResponElimina
  29. Aquest va ser el meu primer Zweig i em va agradar molt. És una novel·la molt romàntica i poc creïble però emociona i ens fa treure la part més sentimental de dins nostre.

    ResponElimina
  30. L'altre dia el vaig veure a la biblioteca i vaig estar molt temptat d'agafar-lo! Ja veig que ho hauria d'haver fet. Queda apuntat!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari