dimarts, 7 de gener del 2014

Tots els colors del silenci



Hi ha silencis  bells,  bellíssims, que no necessiten cap color, són silencis  transparents, on ens hi trobem bé i podem gaudir del repòs  que representen. Silencis a la natura,  silencis  a casa quan estem sols, silencis de passeig o de lectura,  silencis  de companyia.

Hi ha silencis grisos i opacs que no deixen veure res a través seu, ni tan sols el color que ells mateixos duen a l'altre costat. Els silencis grisos són aquells no volguts, no buscats, acceptats a contracor. Són els silencis de les no respostes, de l'absència de les paraules esperades, es van fent espessos i ens cauen al damunt com una capa pesant que ho embolcalla  tot. 

Malgrat la seva compacta opacitat,  si tenim prou  paciència i prou traça  per  fer-nos camí, a través d'ell, veurem que mica en mica el gris es va canviant  per d'altres colors.

I de l'altre  costat  el silenci  pot  ser  verd,  també  pot  ser  vermell, i  fins  i tot  d'un  blanc lluminós  i nítid.

El silenci verd és  aquell  silenci,  de fet  inexistent...  no hi fa res que l'haguem sentit amb tanta  força que semblés real. No, no n'era. És  el silenci de les  pauses, encara que siguin llargues; és el silenci dels somriures, encara que no els puguem veure; és el silenci de les  mirades, de mirades pròpies  o diverses.

El vermell, com si ens  cremés, és el silenci de no saber què dir, de no saber  afrontar les coses com són, de deixar passar el temps,  el silenci  potser d'estar incòmode,  o enfadat  o simplement confós. És aquell  silenci que costa  de trencar.

I  el silenci blanc  i lluminós, és tant  bell  com el transparent,  però  té  una consistència  diferent, perquè es pot tocar amb les mans: el silenci de les  complicitats. Quan s'entén perfectament,  quan no cal explicar-lo, quan no cal preguntar-nos  ni preguntar. Ni explicar, ni respondre... quan el silenci no atura  la vida  sinó  que l'empeny.

.......................................................................................................................Carme

Les textures dels silencis son com les remors de l'aigua: plàcides i tranquil·les al curs baix dels rius. 
Cantaires i entremaliades als rierols.
Poderoses i embadalidores als rius de muntanya.
Polsegoses i tristes a les lleres seques.
Jo no puc quedar-me amb un sol color dels silencis. En un moment o altre sempre es passa per algun d'ells. Ens agradi o no.
Ens venen donats per hàbits, pors, situacions, temps, no-temps, distàncies, realitats, no-somnis...De vegades imposats com a cura pal·liativa...
Existeixen els silencis amb nas de pallasso i forma de tirita...
I els salats envejosos del mar i el seus colors canviants...
Els verds molsa, que eixamplen els narius...
Els bruns que arriben darrera el panteix...
Hi han també els irisats que es presenten de sobte per una música, una imatge, una olor, una carícia...

també existeixen els foscos... de qualsevol color... induïts, provocats, llençats... creats per ferir. Malvats...

I existeix el silenci de les hores petites. Ple de la xerrameca dels pensaments, dels sentiments... De somriures, a cops, melangiosos...


...............................................................................................Barbollaire

51 comentaris:

  1. Com sempre, em resulta impossible imaginar-me el color de les coses, però em quedo amb les definicions de tots aquests silencis. El silenci és una cosa que parla per si sola, i diu moltes coses en funció del cas. No li puc assignar colors, però sí diferenciar-lo com tu has fet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El silenci diu moltes coses i a vegades coses que no voldríem sentir, encara que sembli una contradicció.

      Elimina
  2. Llegeixo entre línies, Carme.
    Hi ha silencis eixordadors.
    Vermells i negres, sobretot.
    Terribles cortinatges,
    amb un ventet que els atia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els negres me'ls he deixat... també podrien ser-hi, Jordi. Amb el grisos i els vermells se m'ha acabat la càrrega negativa que tenia disponible, per avui... els altres els he volgut veure en positiu...

      Terribles cortinatges que no voldríem que fossin...

      Elimina
  3. ho has escrit tant bellament que puc imaginar-me el silenci amb els seus colors canviants i també puc escoltar el crit, l'alegria, i els sentiments de cada color......canviarem el color gris sí , omplirem els silencis de vermells i de grocs sí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aprendre a canviar el silenci gris pel d'altres colors, està molt bé... no és feina fàcil, però...

      Elimina
  4. Posar colors als silencis..., per què no? No se m'hauria ocorregut mai, però m'agraden aquests colors del silenci sorgits de la teva imaginació. De tots, crec que em quedaria amb els de color verd, encara que pugui ser inexistent...
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Precisament per això són bonics els verds... perquè són silencis, però no ho són, tot a la vegada.... i quan a vegades els veiem grisos i descobrim que són verds... és una festa...

      Una abraçada.

      Elimina
  5. Silencis de tots colors, uns passen, altres queden, de llargs i de més curts,
    n'hi ha que ho diuen tot, d'altres no saps si callen ...
    Silencis, tal com dius tu.

    Bessets estrepitosos!! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Petonassos que facin força xivarri!!! N'hi ha que ho diuen tot...

      Elimina
  6. N’hi ha que no desapareixen i tu t’hi esforces i t’hi deixes la pell, però son persistents, dolorosos e inesperats. Aquests son els pitjors silencis de tots. No sé de quin color son, ni tan sols si tenen color...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podrien ser els grisos que es resisteixen a canviar de color o els negres que anomenava en Jordi... sé quins vols dir, i sí que tenen color, opacs com una mala cosa... no deixen veure res a través d'ells i engriseixen tot el que toquen...

      Elimina
  7. hi ha SILENCIS i silencis... com hi ha PARAULES i paraules... com hi ha PERSONES i ...
    una ABRAÇADA , CARME !! ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. De totes menes Joan, és ben cert... com tot!!!

      Una abraçada

      Elimina
  8. A mi em passa com a en XEXU, no sabria posar un color diferent a cada silenci però està clar que hi ha silencis ben diferents i tu els expliques molt bé,

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) m'alegro que s'entengui, tenia por d'haver-me fet un embolic amb els colors i els silencis... Gràcies!

      Elimina
  9. Hi ha diferentes tonalitats segons cada silenci, ja que els silencis no sempre són bons com no sempre són dolents. De silencis n'hi ha de tots colors, no només blancs o negres. M'agrada molt el dibuix, les ombres i els tons :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé de tots colors... Gràcies, pel comentari del dibuix, és un dels poc dibuixos que m'he atrevit a fer sense cap model, sense copiar-lo d'enlloc... no se'm dóna gaire bé...

      Elimina
  10. M'agrada molt la teua sinestèsia continuada; de fet, les sinestèsies solen ser figures molt belles.
    M'agraden els silencis, els muts i els que parlen, el que crec que no m'agradaria és un silenci d'un únic color, ni que fos el color més transparent i més bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Miquel, què fas aquí en horari infantil? ;) :D

      Gràcies, m'alegro que t'agradin les meves sinestèsies. A mi no m'agraden tant com dius... alguns sí i els altres no i és per això què m'he empescat que tots poden tenir dues cares de dos colors diferents, per convertir els que no m'agraden en uns altres que sí, que m'agradin...

      Elimina
  11. Hi ha un silenci en mi, que em permet escoltar-me; que està fet del silenci de les complicitats i del silenci de la companyia en la distància. És un silenci que parla a l'ànima, per això és silenci, perquè només ella pot sentir-lo.
    I du el teu nom.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El silenci de les complicitats és lluminós i bonic. Però perquè hi sigui s'han de crear i mantenir... (les complicitats). Si l'ànima pot sentir el que diu el silenci, aleshores és el silenci més bonic del món.

      Elimina
  12. Sé que t'has deixat per al final l'eclosió del silenci lluminós, una meravella, però jo m'he fixat especialment en el silenci verd.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has fet bé, n'hi ha més de verds que no pas de lluminosos... :) D'un verd bonic.

      Elimina


  13. Els colors del silenci ... potser tens raó. Hi ha silencis que s'escolten i també que es poden veure.
    Jo he escoltat silencis així de colors indefinits, com un "degradé" de grisos que fins i tot fan pessigolles a l'oïda.
    Silencis inquietants de color negre d'aquells que parlant tot sol s'en va la por i canvien de color.

    Bona tarda Carme :)




    ResponElimina
  14. Es poden veure tots. Tots! :D En degradé de grisos... dius i em fas somriure... si et fan pessigolles a l'oïda, segur que no són del mateix gris que dic jo, opac i feixuc. Dels negres no n'he parlat, ho sé, sé que també n'hi ha...

    Bon vespre, Pere!!!

    ResponElimina
  15. No se m'hagués ocurregut mai posar colors al silència però ara que ho dius. El títol de post fa nom de llibre

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, he... al menys el títol m'ha quedat bé, doncs... ;) Me'n recordaré si mai escric un llibre sobre comunicació o silenci.

      Elimina
  16. M'ha agradat escoltar el silenci d'aquests colors.

    ResponElimina
  17. El silenci és un bé preuat, si esdevè en el moment adequat.......si encertem el color potser encara més

    ResponElimina
    Respostes
    1. El valor del silenci sempre és relatiu a la persona que el gaudeix o pateix... sempre s'ha de mirar d'encertar el color, però no es pot improvisar...

      Elimina
  18. Jo em quedo amb els transparents, m'identifico amb la seva filosofia, a més, al ser transparents, deixen veure tos els colors dels altres silencis i al final pots triar el que et vagi bé en cada moment...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un silenci bell i de fet el més natural dels silencis. Bona tria. M Roser! Bona nit, maca!

      Elimina
  19. Tancà la pensa quedant en silenci.
    El duia a prop de pell, però dins.
    Havia baixat les persianes
    que de coloraines n'argüia,
    i en dins miraven ulls inquiets,
    orelles i boca i tacte orbs
    La matèria gris soleta
    no traspuava per la pell...
    Un manyoc de cabell
    sucat de suorada
    pintava el dictat en cervell
    del plàcid, difuminat silenci.
    Com que no obria ulls
    no percebia la policromia
    i la veu callada, que diria ?
    si la ment no li transmetia
    l'encant d'una bellesa acolorida.
    Despertà d'aquell silenci
    trobant-se l'interfecte
    vestit d'un arc de sant Martí
    que mullava el manyoc.
    No tornaria a tancar els ulls...
    A la fi el silenci si no parlava
    com s'expressava...
    si era silenci ?
    ................... Anton.



    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades s'expressa prou bé el silenci, diu el que vol dir, precisament: res...

      Gràcies pel teu poema, Anton!!!

      Elimina
  20. Sí... hi ha tants silencis com colors :)

    I és com dius, de vegades costa veure més enllà d'un gris (per exemple un gris d'eixos grisos foscos que tot s'ho mengen, que tot ho atrapen i s'ho emporten lluny, a dins d'un indiferent forat negre), però es pot veure, i també escoltar... perquè els silencis de vegades ens conviden a això, a escoltar com camina el cor...

    Un abraç Carme, bon any :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Els silencis, a vegades ens conviden a escoltar com camina el cor..." me'n recordaré quan trobi un silenci d'aquests grisos, opacs, compactes i foscos. Gràcies Ximo!

      Una abraçada, bon any!

      Elimina
  21. És veritat hi han silencis de molts colors i també silencis bons i silencis dolents, com diuen en castellà "Qien calla otorga"
    A vegades un silenci val més que mil paraules...
    M'ha agradat molt el teu article Carme!

    ResponElimina
  22. Ens trobem al verd?
    ...de vegades fins i tot al blanc...:)
    Petó, estimada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sovint ens trobem al verd i tens raó, moltes vegades fins i tot al blanc...

      Una abraçada estimadora...

      Elimina
  23. Per mi el silenci de la natura és blau. Un post preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. he, he, he... Loreto, deu ser d'un blau molt transparent, em fa gràcia que veiem els colors diferents... m'encanta de fet!

      Elimina
  24. Jo crec que sí que tenen color, els silencis --probablement, quasi tot en té, de color; només depen de com li pegue la llum-- i tu els descrius perfectament. Em quede, indubtablement, amb els silencis transparents. Preciosa entrada, com sempre...

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada que tu també els vegis... Els transparents, no podria ser de cap altra manera, són els teus i t'escauen impecablement. Gràcies!

      Elimina
  25. Molt bones les reflexions sobre els colors del silenci. L'he llegit més de 2 vegades per comprendre'l del tot.
    I encara podríem afegir les diferents tonalitats de cada color:
    la tonalitat frondosa del silenci del bosc, la tonalitat humida del silenci d'una cova, la tonalitat suau del silenci del son plàcid d'un nadó, la tonalitat de cera i d'encens del silenci dela penombra d'un temple buit, la tonalitat dolorosa del silenci de la mort d'un ser estimat...
    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completes els colors amb les teves tonalitats... Moltes gràcies, Xavier!!

      Elimina
  26. Les textures dels silencis son com les remors de l'aigua: plàcides i tranquil·les al curs baix dels rius.
    Cantaires i entremaliades als rierols.
    Poderoses i embadalidores als rius de muntanya.
    Polsegoses i tristes a les lleres seques.
    Jo no puc quedar-me amb un sol color dels silencis. En un moment o altre sempre es passa per algun d'ells. Ens agradi o no.
    Ens venen donats per hàbits, pors, situacions, temps, no-temps, distàncies, realitats, no-somnis...De vegades imposats com a cura pal·liativa...
    Existeixen els silencis amb nas de pallasso i forma de tirita...
    I els salats envejosos del mar i el seus colors canviants...
    Els verds molsa, que eixamplen els narius...
    Els bruns que arriben darrera el panteix...
    Hi han també els irisats que es presenten de sobte per una música, una imatge, una olor, una carícia...

    també existeixen els foscos... de qualsevol color... induïts, provocats, llençats... creats per ferir. Malvats...

    I existeix el silenci de les hores petites. Ple de la xerrameca dels pensaments, dels sentiments... De somriures, a cops, melangiosos...

    És un post inspirador. Dolç. Ple d'una tendresa que pocs en tenen...
    Gràcies

    Un petó dolcíssim, acolorit, silenciós...
    Una abraçada immensa

    :¬)***********

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has deixat sense paraules, barbo... ara ja em fixaré bé de quin color és aquest meu silenci. ;)
      Una abraçada immensa.

      Elimina
    2. Com que no sé què dir, el pujo al post... Com una continuació o una resposta poètica de les que sempre proposo. Gràcies!!!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari