dijous, 13 de novembre del 2014

Quedem al Zurich? - Sense principi ni final - Capítol 1


Una història d'amor sense principi ni final - Capítol 1:

Feia tants anys que no es vèiem! Moltíssims! Més de 20, i ens vam trobar pel carrer. Ell em va reconèixer de seguida i  jo vaig haver de sentir-li la veu. El vaig trobar canviat, era evident que jo també en devia estar, de canviada, vint-i-no-sé-quants anys no passen pas en va. Em va reconèixer a l'instant i em va cridar pel nom: Clara! I jo, en sentir  la seva  primera exclamació: "Clara, quina alegria de veure't!!!  com estàs?" aleshores, sí, vaig saber qui era i de seguida vaig pensar que tenia la  mateixa mirada dolça de color de xocolata.

Vam parlar de la vida de cadascú, a grans trets, i ens vam preguntar pels amics comuns de la colla d'adolescents. "Organitzem una trobada?" proposà ell. De seguida li vaig dir que sí i vaig afegir: "Mirem de localitzar els que puguem i a veure si cadascú ens en sap portar  algun més."

Em vaig posar en posar en marxa  de seguida i vaig localitzar uns quants amics.  Va ser divertidíssim,  anar-los trobant. En Claudi també.  Vam aconseguir fer una bona colla de gent dels que estiuejàvem junts, a Premià de Mar, de nens i d'adolescents. Vam quedar al Zurich, perquè és un lloc de molt fàcil accés, tant pels de Barcelona com pels de fora.

Durant el primer sopar, van començar a córrer fotos antigues, de quan teníem 14 o 15 anys. Vam recordar persones  que no hi eren. I ens vam veure, tots, els que érem allà, quan anàvem d'excursió, a la platja jugant, cantant,  a la plaça prenent un refresc , banyant-nos de dia i fins i tot a la nit sota les estrelles.  Em va arribar una foto on jo tenia el cap repenjat  sobre les cames d'en Claudi. Li vaig ensenyar i li vaig dir:  

- Mira que macos que estem! Em fa tendresa veure'ns així.  

En Claudi  em va mirar directament als  ulls, em va somriure, una mica tristament, va assentir amb el cap i va dir:  

- Em va costar  molt.  
- Costar? Molt? -  em vaig  sorprendre - què vols dir?  
- Sí, molt, em va costar molt quan em vas  deixar...
- Deixar?  Si jo no...  -  no sabia ni com dir-ho - Si jo no et vaig deixar...
- Sí, al cap d'un temps, vas començar a sortir amb en Jordi.
- Però tu mai no em vas dir res - vaig  dir jo fluixet, com si no gosés
- Tu sí que m'ho vas dir. Em vas dir que m'estimaves... 
No hi fa res - va dir-me en veure la meva expressió desolada -  érem tan jovenets!
- Sí, jo t'ho vaig dir...  però no va passar res.

Ens vam mirar tots dos sorpresos...  com havia anat, en realitat, tot allò?

La curta conversa va quedar interrompuda per la dinàmica d'un sopar de gresca, de massa gent per aquesta mena de converses. I vam quedar que n'havíem de parlar. Tots dos necessitàvem fer-ho. Sabíem que ens havíem enamorat l'un de l'altre en aquella època.  Feia molts anys, sí, però els sentiments a vegades perduren de maneres inesperades.



PD: última aportació meva, al Projecte Zurich, que consta de tres capítols

27 comentaris:

  1. S'ha fet curt!! Sort que anuncies que hi haurà 2 capítols més.
    El nivell del dibuix i el de l'aquarel·la és molt alt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, estic acostumada a escriure sempre tan curt, que quan m'allargo una mica més ja pateixo pel rotllo...

      Sí, sí, malgrat que no té final aquesta història (o només té mig-final) he necessitat tres capítols per arrodonir-la una mica.

      M'alegro que t'agradi l'aquarel·la

      Elimina
  2. Sí, a mi també se m'ha fet curt, ara tinc ganes de saber més coses d'aquest amor silenciat o mig oblidat que reneix amb la força del record. Aix, que fas unes històries addictives, Carme!

    Aquest capítol és el primer? Va abans de les cartes o és un relat independent?

    Aquesta aquarel·la és la que m'agrada més, desprèn molta calidesa i els colors són genials!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, ara ho he entès, en vindran dos més! Iupi!

      Elimina
    2. Gràcies, Sílvia

      Aquest no té res a veure amb el de les cartes. :D
      És una altra història independent d'aquella.
      Una mica llarga i per això l'he partit amb tres trossos.
      Demà continuarà...

      Elimina
  3. Aquest primer capítol té un no sé què que m'ha posat trist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu. Jp... una mica nostàlgica sí que és, aquesta història, però ben bé trista a mi no m'ho sembla. Però clar, cadascú viu les coses a la seva manera.

      Una abraçada consoladora, doncs...

      Elimina
  4. Sí, té regust de nostàlgia i perfum de malenconia... Per tant m'encanta!
    Bé, seguirem la història, a veure si ens porta de nou al Zurich o surt per una altra banda.
    Preciosa il·lustració!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro molt que t'agradi, Eduard!!! El conte i la il·lustració!

      La història ens portarà inevitablement de nou al Zurich, demà en una nova trobada del Claudi i de la Clara.

      Elimina
  5. Respostes
    1. He, he, he... Si existissin novel·les de tres planes, aleshores potser seria capaç d'escriure'n una, Jordi! ;)

      Elimina
  6. una història molt versemblant !....encara que no ho sembli, passen coses com aquesta. Intrigat per la continuació !! : )
    Molt bé , Carme !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur, m'alegro molt que sembli versemblant... continuarà i tant que sí!!!
      Espero que sigui igualment creïble la continuació i el final.

      Elimina
  7. Els amors d'adolescència de vegades es desfan com la boira, però sovint en queda el caliu i només cal revifar-lo...
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
  8. segur que aquella assignatura pendent va quedar provada i aprovada, amb nota. Mai és tard.

    ResponElimina
  9. Una història que pinta molt i molt bé, quantes vegades deu haver passat això. Les relacions de jovenets de vegades s'acaben i ningú no sap per què. I allà on hi ha hagut foc sempre queden les brases, diuen. És una metàfora força encertada. Acabarà bé aquesta història? Com que la fas tu espero que sí. Si la fes jo, un dels dos moria segur!

    Ep, això de la trobada amb antics companys no sé a què m'ha recordat...

    ResponElimina
  10. Ha, ha, ha... No tinc intenció de matar cap dls personatges, t'ho puc assegurar. Ara si acabarà béo no, suposo que dependrà més aviat drl punt de vista de qui llegeixi.

    Tens bona memòria XeXu... Sempre acostumo a buscar alguna referència pròpia, per petita que sigui...

    ResponElimina
  11. ohhh jo vull saber més!!!!!!!!. M'encanta el dibuix, Carme, es impressionant

    ResponElimina
  12. És veritat que de vegades les històries no saps ben bé com han passat, només et queda el desenllaç i les sensacions del moment... a veure què passa en aquest moment! suposo que el proper capítol no trigarà a arribar, ara mateix t'enllaço, l'aquarel.la és preciosa!

    ResponElimina
  13. Ai, aquesta indecisió, aquest pudor en mostrar sentiments quants malentesos pot provocar!
    Cal ser valents i obrir el cor, encara que ens el trenquin.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord!!! Val més un cor trencat que un cor que no ha estimat...

      Elimina
  14. Preciós dibuix... preciós, preciós, tant en el de línies de retolador com il·luminat amb tots els colors ben posats...
    I el relat, què maco! Potser dels relats teus que més m'ha agradat, mira que et dic :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Assumpta!!! Aquest dibuix sí que és el mateix, l'un abans de pintar i l'altre pintat.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari