Aquest agost m'he llegit ben bé 10 llibres, entre ells un Murakami com aquest. Genial, com sempre.
Però no us parlaré del llibre, que ja hi ha molta gent que n'ha parlat i ho fa molt millor que jo. Si l'hagués de valorar li posaria les
@@@@@ del XeXu, com a mínim.
Per què? Doncs perquè a mi em fa sentir moltes coses, perquè és un llibre que s'ha apropat molt a la meva ànima per raons difícils d'explicar. O per addicció a Murakami, que tinc, aneu a saber.
Quan tot de cop m'identifico en alguna frase o paràgraf ... em passa com una mena d'electricitat per dins.
I aleshores vaig llegir: "Si t'ho he d'explicar perquè ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs".
A vegades jo tinc aquesta sensació i diria ben gustosament aquesta frase, de tant en tant. Però el que em va colpir més és que qui li deia al Tengo, era el seu pare, ja molt gran. I això em va portar fins al meu, de pare:
Era, encara que no ho sabíem, el seu darrer Nadal. Va passar un dia, amb tota la família, dinant a casa la meva germana molt intranquil, volent marxar cap a casa seva massa aviat. El vam intentar convèncer que es quedessin més estona, però finalment es va enfadar i ens va obligar a acompanyar-los a casa seva. Nosaltres una mica emmurriats, també, per esguerrar-nos la festa el vam acompanyar. L'endemà, dia de Sant Esteve, dinàvem amb ell a casa seva. Estava de bon humor i tranquil. Seia a la taula, després de dinar i em va demanar que li acostés uns quants llibres que tenia ganes de mirar-se'ls. Els hi vaig dur i en veure la seva expressió feliç i tranquil·la li vaig dir:
- Avui sí que estàs bé, oi?
- Sí, estic bé... si no fos... per això que em passa.
- Què et passa?
- Si no ho sabeu entendre, no cal que t'ho expliqui... tampoc ho entendreu.
- Què vols dir?
- res, res, res...
I es va posar a mirar-se i a fullejar els seus llibres. Ho vaig deixar córrer. Semblava prou animat. Va passar el dia bé, la tarda, el vespre. Quan la seva dona volia a treure'l del silló de davant de la tele i que se n'anessin a dormir, ell deia: deixa-m'hi estar una mica més! Estic dormint tant bé, aquí al silló! Potser ens en vam anar a dormir a la una. Poca estona després d'anar-se'n al llit, moria de sobte cap a quarts de dues o les dues... sense temps ni que arribés l'ambulància. Sempre he pensat que devia tenir sensacions que li anunciaven la mort.
I ell tenia raó, si ens ho hagués explicat, segurament no l'hauríem entès. No semblava pas estar tant malament com per morir-se immediatament. Crec que aquestes paraules no les podré oblidar mai.
