dissabte, 10 de setembre del 2011

1Q84 i jo


Aquest  agost  m'he llegit  ben bé  10 llibres,  entre  ells  un Murakami  com aquest. Genial, com sempre.

Però  no us parlaré  del llibre,  que  ja hi ha molta gent  que n'ha parlat  i ho fa molt millor que jo.  Si  l'hagués  de valorar  li posaria  les  @@@@@  del XeXu, com a mínim. 

Per què?  Doncs  perquè a  mi em  fa sentir moltes  coses,  perquè és  un llibre  que s'ha apropat  molt  a la meva  ànima per raons  difícils  d'explicar.  O per  addicció  a Murakami,  que tinc,  aneu a saber.

Quan tot  de cop m'identifico  en alguna frase  o paràgraf ...  em passa  com una mena  d'electricitat  per  dins.

I  aleshores  vaig  llegir:  "Si t'ho he d'explicar perquè  ho entenguis, això vol dir que per molt que t'ho expliqui no ho entendràs".

A  vegades  jo  tinc  aquesta sensació i  diria  ben gustosament  aquesta  frase,  de tant  en tant. Però  el que em va colpir  més  és  que qui  li deia al  Tengo,  era el seu pare,  ja molt  gran.  I  això  em va portar  fins al meu,  de pare:  

Era,  encara que no ho sabíem, el seu darrer  Nadal. Va  passar  un dia,  amb  tota  la família,  dinant  a casa la meva  germana molt intranquil,  volent  marxar  cap a  casa  seva  massa  aviat.  El vam intentar  convèncer  que  es  quedessin més  estona,  però  finalment es  va  enfadar  i ens  va obligar  a acompanyar-los a  casa  seva.  Nosaltres  una mica  emmurriats, també,  per  esguerrar-nos  la festa  el vam acompanyar.  L'endemà,  dia de Sant  Esteve,  dinàvem  amb  ell  a casa  seva.  Estava  de bon humor  i tranquil.  Seia  a la taula,  després  de dinar  i em va  demanar  que li acostés  uns quants  llibres  que tenia ganes  de mirar-se'ls.  Els   hi vaig  dur  i en veure  la seva  expressió  feliç  i tranquil·la  li vaig  dir:

- Avui  sí que estàs  bé,  oi?
- Sí,  estic  bé...  si no fos...  per  això  que em passa.
- Què  et passa?
- Si no  ho sabeu  entendre,  no cal que t'ho expliqui... tampoc  ho entendreu.
-  Què  vols dir?
-  res,  res,  res...

I  es  va  posar  a mirar-se  i a fullejar  els seus  llibres.  Ho vaig  deixar  córrer. Semblava  prou  animat. Va passar  el dia  bé,    la tarda,  el vespre. Quan la  seva  dona volia a  treure'l  del silló  de davant de la tele  i  que  se n'anessin a dormir,  ell  deia:  deixa-m'hi estar una mica  més!  Estic  dormint tant  bé, aquí  al silló!  Potser  ens  en vam anar a dormir  a la una.  Poca  estona després  d'anar-se'n al llit,  moria  de sobte  cap  a  quarts  de dues  o les  dues...  sense  temps  ni que arribés  l'ambulància.  Sempre  he pensat  que  devia  tenir  sensacions  que li anunciaven la mort.

I ell tenia  raó,  si ens  ho hagués  explicat,  segurament  no l'hauríem  entès.  No semblava  pas  estar  tant  malament  com per morir-se  immediatament. Crec  que aquestes  paraules  no les  podré  oblidar  mai.

31 comentaris:

  1. un petó carme...
    de vegades hi ha coses que per moltes voltes que hi donem no les podem acabar d'entendre quan ens les expliquen... i, en canvi, n'hi ha d'altres que sense explicacions, només amb una mirada, un gest o una sensació etèria ho entenem perfectament, sense paraules mediadores...
    i això ens passa quan hem viscut experiències profundes i similars que ens apropen els uns als altres...
    (no me n'acabo de sortir amb les paraules, però em sembla que tu ja m'entens...)
    molts petons!

    ResponElimina
  2. Ho entenc Carme, no cal explicar-ho, hi ha llibres que ens colpeixen perquè ens recorden la nostra pròpia vida, ens acosten als nostres pensaments, sentiments, emocions ....t'envio una abraçada!

    ResponElimina
  3. Si girem el RES tenim el SER
    Si girem el SER tenim EXISTÈNCIA
    I LA eXISTÈNCIA pot SER RES
    Quan dins del RES RES existeix.
    Som SER o som RES ?
    ................
    I és que de vegades dins del ser hi ha molt però no et val per res.
    ................
    La meva tonteria em deu portar a SER RES...
    ................
    L'abecedari del RES crec que és molt complicat.
    ............
    Llegir deu llibres en un mes... Quin batibull dins el cap
    ............
    No cal que m'ho expliquis... tampoc ho entendria.
    Jo fa dos anys que no n'he llegit cap... No t'ho explico, potser si que ho entendries.Res, res, perdoneu, no vull ofendre a cap lector ni a cap abstemi...
    Hi han preguntes que no tenen resposta, es contesten elles soles. Bona tarda. Anton.

    ResponElimina
  4. El llibre és molt bo, no cal afegir res més. Però a mi em sembla tan surrealista que es fa difícil creure que algú es pugui sentir identificat, sobretot amb Aomame. Però Murakami no només escriu paranoies, també aprofundeix a les relacions, encara que de vegades passa desapercebut, tret que et toqui la fibra, com ha estat el teu cas. Normal que hagis recordat aquesta història, aquestes coses fan que encara sentim el llibre més proper, i això no és poc, tenint en compte que algunes coses del llibre són pràcticament de ciència ficció. És curiosa la història amb el teu pare, potser sí que arriba un moment que tenim aquestes coses molt clares, i la resta de gent no ho pot ni imaginar. Perquè ho expliques tu, si ho llegís en un altre lloc pensaria que és un relat al voltant de la mort.

    Carme, per cert, i tornant al llibre, se suposa que al novembre surt la tercera part, eh? Jo fa temps que l'espero. Gràcies per la menció!

    ResponElimina
  5. Sovint, tinc la sensació d’anar a contracorrent. D’en Murakami només he llegit un llibre i em va costat molt, el vaig acabar però no em va convèncer gens. Tothom en diu meravelles que, jo no he sabut veure. Però, avui, amb el teu post, m’has fet veure en Murakami amb uns altres ulls. Pot ser ho torno a provar. Perquè quan un llibre hi trobes vivències, similituds o proximitats amb la teva realitat, el llibre adquireix un altre valor. Se’t fa personal, i una lectura així no té preu.

    ResponElimina
  6. Em penso que sí, mar que ja ens entenem. :) Petons agraïts per a tu també.

    Elfree, sí, aquesta és la meva principal valoració dels llibres. Em fan experimentar coses o no. Sí es que no, ja poden ser literàriament boníssims... que sempre m'acaben avorrint.

    Anton, els 10 llibres els he llegit un darrere l'altre, sense batibulls :) Estava de vacances, i no feia gaire bon temps i sóc devoradora de mena. :) Gràcies! I si que entenc que faci dos anys que no n'has llegit cap. perfectament. Jo potser no he arribat a dos anys, però sent devoradora com sóc també he passat mesos sense llegir en alguna ocasió.

    XeXu, sí que és surrealista i si que hi ha un munt de coses impossibles i màgiques o de ciència ficció. I és curiós que perquè a mi m'agradin i m'enganxin aquestes coses han d'estar explicades des d'un punt de visa de realitat, no pas de fantasia desfermada. Quan agafo aquest punt de vista des de la realitat acabo entenent i vivint les coses més incomprensibles o fantasioses, ni que sigui com a metàfora de la vida.

    I per descomptat que llegiré la tercera part. Se'm faria impossible no buscar com coi continua tot aquesta paranoia surrealista. Per on surt.

    I no, ja ho entens bé, no és un relat, és la realitat viscuda ben bé d'aquesta manera.

    Carme, Murakami escriu històries estranyes i crea personatges estranys. Jo entenc molt bé que algú no hi entri. Aquesta, com diu en XeXu és gairebé ciència ficció, però com que manté sempre el contacte amb la realitat, a mi se'm fa com inevitable veure-hi metàfores. No sé quin has llegit, però jo no començaria per aquest. Però saps, jo crec que el fet que se't faci personal o no depèn més del lector que del llibre. Potser m'equivoco, pe`ro ho veig així i m'ho confirma el fet que algun cop hi ha llibres que no m'han dir res i al cap dels anys rellegeixo i em diuen coses. Potser no el vas agafar en un moment adequat per aquesta lectura. Sempre es pot tornar a intentar.

    ResponElimina
  7. De vegades en llegir un fragment d'una novel·la o un poema ens veiem reflectits com en un mirall personal i quedem atrapats pel sentiments que ens transmet com si els experimentarem nosaltres mateix projectant-los en el que ja ha passat o esta ben a prop i sabem que pot desencadenar-se...

    No continue que m'hi he implicat una mica massa amb el teu post...

    Una forta i sentida abraçada

    ResponElimina
  8. Joana, no m'importaria gens que haguessis continuat... ho expliques molt bé. però finalment em quedo amb la teva abraçada, que comparteixo i et retorno amb tot l'afecte.

    ResponElimina
  9. 10 llibres? Sóc una busca al teu costat. Quina gran lectora estàs feta. A mi Murakami també m'agrada.

    ResponElimina
  10. Noves Flors, això de la lectura, com tu prou bé saps, va a èpoques. Aquest agost s'han donat una colla de coincidències que han fet que això em fos fàcil i gairebé necessari. He encertat els llibres que tots m'han enganxat i vinga, vinga, endavant...

    ResponElimina
  11. Sempre he pensat que ells llibres s'escriuen per a persones determinades, encara que els escriptors no ho saben. És impactant quan trobem algun dels "nostres llibres".
    A partir d'ara l'1Q84 serà per a mi el llibre de la Carme i quan em cridi a rellegir-lo serà com si tu em volguéssis parlar.
    Gràcies pel que has compartit avui.

    ResponElimina
  12. Pilar, doncs la teva teoria, m'encanta! Hi molts ha llibres que realment han estat escrits per a mi. Puc considerar-me molt afortunada. Algun Murakami, uns quants Pedrolo, algun Villatoro... i ja paro perquè us deixo sense a la resta... ;)

    Una abraçada Pilar!

    ResponElimina
  13. Per la experiència personal amb els meus pares, crec que ells també tingueren eixa sensació de què parles.

    ResponElimina
  14. Hola Carme, llegint-te m'has fet pensar amb el meu pare, que també deia aquesta frase. La seva mort esdevingué a casa com ell volia. El teu post m'ha arribat d'una forma molt profunda compartint un mateix sentiment.

    ResponElimina
  15. Potser hi ha coses que no s'expliquen perquè tal com tu dius són pròpies, d'un mateix i no s'entendrien.
    El néixer i el morir són actes solitaris, formen part de la nostra intimitat i són inexplicables ...

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
  16. Jpmerch, doncs m'agrada que m¡ho expliquis, jo també per altres morts properes penso que la persona ho sap. Ho dirà o no, però generalment ho saben. Ei, crec!

    Montse, una abraçada ben forta doncs, de compartir i de companyia!

    Pere, segur que deu ser així, però si a la meva edat encara no m'hi he acabat de conformar... ja no sé si ho faré mai. A mi sempre em sembla que ben explicades i ben escoltades les coses es poden entendre... però només que falli un dels dos en explicar o en escoltar la cosa ja no rutlla. :) Bona nit, Pere!

    ResponElimina
  17. Una ressenya especial, íntima i personal, plena de tendresa.
    Un petó que t'arribi.

    ResponElimina
  18. Molt emotiu, gairebé he imaginat l'escena....una abraçada!!!!!

    ResponElimina
  19. Gràcies, Fanal Blau, petó arribat!
    Un de tornada.

    Gràcies, garbí. Una abraçada també per tu.

    ResponElimina
  20. m'ha costat comentar-te... perquè, amb alguns matisos, semblava que estaves parlant del meu de pare.

    frases semblants a les que va dir a les meves germanes...

    els dins encara es remouen...
    però les teves paraules estan plenes de dolçor i tendresa.

    gràcies, nina estimada...
    algun dia, espero, dir-te en viu, el que em fan pensar i sentir molts els teus post...

    un petó dolcíssim :¬)*****

    ResponElimina
  21. Barbollaire, mira que ja fa uns anys, però encara hi ha clics que belluguen coses. I no m'he volgut estar de compartir-ho. I sempre compartir alguna cosa important, aquí té premi... m'acompanyeu molt. Gràcies.
    Un petó, barbollaire.

    ResponElimina
  22. A mi Murakami encara em costa una mica entendre'l i apreciar-lo. Però aquesta frase tb m'ha remogut per dins. Justament per coses que m'envolten ara mateix, m'és molt curiós.

    En quant al que expliques del teu pare, apart del fet d'assemblar-se tant a la frase del llibre, em recorda una experiència similar que em va explicar un conegut amb un familiar seu, potser si que hi ha sensacions que no es poden explicar, potser si que la mort ens truca, i en canvi la resta no ho podem entendre.

    ResponElimina
  23. Déu ni do, això que expliques, Carme! El llibre no l'he llegit però ho vull fer. Potser més endavant, quan n'hagi llegit altres de Murakami, que de moment en porto dos. Una abraçada!

    ResponElimina
  24. El tinc en llista d'espera des de fa moltíssim temps. Me'l vaig comprar a finals de maig o principis de juny. En XeXu em va dir que no podia començar a llegir Murakami amb aquest llibre i vaig llegir Tòquio Blues i Kafka a la platja (els dos boníssims). Aleshores vaig quedar una mica saturat de l'autor fins que em vaig decidir a començar 1Q84. Però què va passar? El meu pare l'acabava de començar. Després el va començar ma mare i jo encara espero...

    Però tinc moltes ganes de llegir-lo i trobar-me amb frases com la que cites

    ResponElimina
  25. El llibre no l'he llegit, ja saps que Murakami no... bé... aquí tots en parleu tan bé que em sento, com en altres coses, bastant bitxo raro... però bé, a mi Murakami no m'aporta res positiu, al contrari m'angoixa.

    I em sap greu dir això en un post que té una segona part tan emotiva que m'ha posat un nus a la gola. Probablement sí que ell sentia alguna cosa que l'anunciava la mort i, llavors, només volia estar a casa... amb vosaltres també, però a casa... M'has fet pensar molt en el meu pare, molt... Un petó molt fort, CARME.

    ResponElimina
  26. rits, el teu comentari és com una mena de resum. M'agrada. Jo mateixa m'identifico amb la frase ben sovint i l'altra part. Segur que sí, que hi ha una percepció de la mort. Com més morts he viscut de ben a prop, més ho crec.

    Yáiza, gràcies per venir, una abraçada, bonica.

    MBosch... Si t'esperes una mica més ja podràs empalmar amb la tercera part que diu en XeXu que sortirà pel novembre. M'agrada tenir un Murakamià de més! :)

    Assumpta, cadascú és com és. A mi m'agrada remenar sentiments i pensaments i mirar-los de molts costats i punts de vista i això Murakami ho fa. A mi no m'angoixa, més aviat sento que em tranquil·litza pel fet d'aprendre sempre coses noves sobre els temes més íntims. Però entenc que no tos som iguals ni necessitem el mateix.

    I pel que fa al meu pare... se'm fa difícil encara pensar com ens costa de comunicar-nos amb les persones més properes. Com pot ser que no ens entenguem mai prou be o mai del tot? És un fet que em costa d'acceptar, però que cada cop més el veig com inevitable. Una abraçada, Assumpta.

    ResponElimina
  27. Et vaig escriure un comentari fa dies, però pel què veig no es va publicar.
    Hi ha llibres que ens arriben molt endins i ens deixen petjada. Amb frases d'aquelles que després costen d'oblidar.
    M'agrada molt aquest post.
    Una abraçada Carme.

    ResponElimina
  28. filadora, fa dies que el blogger fa una mica el ruc amb els comentaris... a mi me n'han fallat un munt. Gràcies per tornar, bonica. Una abraçada.

    ResponElimina
  29. Hola Carme,

    ahir amb la Diada vaig veure aquest post però vaig deixar-me'l per comentar amb calma perquè el trobo molt i molt bonic i sobretot cert.

    Trobo preciosa i encertadíssima la frase de Murakami, hi ha coses que no necessiten explicació, que qui les ha d'entendre ja ho fa per si sol i no cal ni que diem res.

    Això del teu pare és tan colpidor, suposo que ells ho noten quan és el seu moment. A casa també va passar una cosa semblant amb el meu avi. El meu cosí ja fa anys va marxar uns 6 mesos a treballar a l'estranger i el meu avi quan es va despedir abans que marxés, ja es va despedir com si fos per sempre. I tots li dèiem, va, que segur que el tornaràs a veure. I ell, suposo que notava que no seria així. I va tenir raó, va morir tan sols 3 dies abans que el meu cosí tornés dels Estats Units. Suposo que ho noten dins quan és la seva hora, encara que de fora nosaltres els veiem igual que sempre i no diríem mai que ja ha arribat el seu moment.

    Ho trobaria tot un regal que el dia que hagués de marxar, saber-ho i notar-ho, així encara que no pogués dir res, podria mirar-me amb calma i despedir-me per dins de totes les persones que m'estimo. I mirarme-les amb gust, sabent que és l'última vegada.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  30. Barcelona, quin comentari més bonic, m'agrada molt comprovar com aquelles coses que en un moment donat ens semblen tant personals i intransferibles, resulta que són experiències compartides per molt a gent. Tots som tan iguals malgrat les diferències!

    M'ha agradat saber la història del teu avi. I sí suposo que alguna cos a noten. La història del teu avi, l'he sentit clavada d'una altra persona... i sí com si ell sabés que no tornaria a veure la persona que se'n va. És impressionant.

    Però jo també consideraria un real saber-ho i notar-ho... i penso que si és així potser escoltarem els signes i ho sabrem. Crec que hi ha gent que no ens escoltem. Jo n'aprenc poc a poc i amb l'edat i amb molta feina. A veure si quan arribi el moment m'escolto de veritat.

    Moltes gràcies, Barcelona i una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  31. Bon dia,
    Avui un tema que em porta molts records sobre la mort. Encara em costa parlar-ne, cada cop en sé més. Però quan ets a prop d'algú que estimes, l'aparença de la mort es fa visible, i fins i tot arribo a pensar que nosaltres som capaços de dir "ara me´n vaig". El meu germà va iniciar la mort, el mateix dia que jo tornava de viatge. Primer no volia fer-lo, perquè em feia por que mentre fos fora, ell se n'anés; així que el Xavi em va esperar, i jo li vaig poder dir adéu.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari