Ram

Emmarco, en el negre i el buit
els detalls bonics, per realçar-los. 

Per treure'ls de la història
per  aïllar-los. Per preservar-los.

Enlluernaments

Em vestiré de metàfora,

si només queden els mots.

L'amor seurà darrera la finestra.

Els geranis seran els petons.

Les  paraules,  la cortina

i les ombres les que no hi són.

L'enlluernament, 

tot just,

un petit cercle d'aram 

que pampallugueja penjat al sol.

Les persianes,  els braços oberts,

per acollir-te.

Tomàquets

De tant vermells em fan delit

si l'amaneixes hi suco el dit.

D'aquests més grossos

me'n menjo un plat.

Amb els petits

hi suco pa.
.........................................................Carme

Boca de tomàquet
tomàquet de l'hort,
avui per berenar
voldria sucar-te
amb un tros de pa

i menjar-te ... de cop!
............................................................Pere

Rojos i lluents,
els tomàquets
esperen pacients
llesques i torrades
on poder fregar-se.
...............................................................Glòria

Balcó i finestra

Finestra i balcó a Carlux

Sempre hi sóc, amb els finestrons oberts i els vidres tancats per protegir-me de la intempèrie. La cortina de ratlles, és només una cortina que s'obre amb un sol gest d'una mà. Ja no importen ni els mots ni els senyals de fum inexistents, ni aquells silencis antics que m'eixordaven cada capvespre. M'importa més somriure i sobretot acollir la vida. Si t'acostes, amb els ulls oberts a la vida, el sol que m'entra pels vidres, t'arribarà en un reflex... i la vida farà pampallugues  de llum, entre els  teus ulls i els meus.  

Carlux i els colors

I si...  I si el Tom-Tom, no ens hagués dut per  aquesta  carretera  secundària?

Li vam fer cas,  el Tom -Tom sempre té raó.  Li vam fer cas mentre  la nostra ment  viatjava més  de pressa  que el cotxe a dos objectius concrets. 

Mentrestant  passàvem  de llarg  pobles  i paisatges... però  alguna cosa  d'ells quedava  retinguda en nosaltres. Cap al tard quan tornàvem,  a tots  tres  se'ns va acudir tornar  a passar  per  Carluç (Carlux)  i va ser un bon final del dia. 

Si el Tom -Tom ens hagués  dut  per la carretera  més ràpida,  ara molts  dels meus  dibuixos  i  fotografies no serien aquí.  No existiria  ni el post Desig, ni La porta de les  glicines, ni Carlux a la llibreteta  vermella,  ni les  glicines de la tanca,  ni aquesta Carlux  en color. Ni un balcó que sortirà  un dia d'aquests.

 Al seu lloc  què  hi hauria?  Hagués quedat  buit? Hi hauria altres  coses?

De joguina

Tot semblava de joguina, però no ho era...  les cases podien ser ben petites, com petits eren els espais i els temps.  Una joguina es deixa sense massa recança i es retroba al moment volgut. Però allà les coses no funcionaven així. Les portes s'obrien i es tancaven i s'hi podia entrar i sortir de veritat, no pas només  fer-ho veure. Quan se sortia, el fred i la fosca i la tristesa aclaparaven. Quan s'entrava, el joc tornava a començar.  Però no, no era un joc. I calia mantenir el foc encès i deixar que pels vidre de les  finestres entrés el sol i saber trobar quin era el gest que fos més entenedor per tothom a la vegada.

Terrassa

El sol ens descobria partícules aparentment amagades a l'aire. I la llum prenia cos i ens deixava rastre d'estrelletes sobre la pell. Amb el dit les recollies del meu braç, i com més en recollies més n'hi havia. El teu dit a la meva pell, em fa dona de llum.

Desig de xocolata de Care Santos

Dissabte dia 31 de maig vaig assistir a un acte molt simpàtic i agradable.  Una tertúlia literària amb un tast  afegit  de xocolata.

La Gemma Lienas, que a més  a més  de ser escriptora  té la botiga  Xocolatíssim, va convidar a la Care Santos perquè  ens parlés del seu llibre.

Desig de xocolata és un llibre encantador,que es llegeix amb ganes i amb plaer. Consta de tres parts ben diferents, lligades per una xocolatera...

La Primera part, situada en el temps actual, és una història amb uns personatges molt ben treballats, que s'entenen bé, que són creïbles  i que desperten passions a favor o en contra. El Max, ai, el Max!!  jo seria de les que admiren profundament en Max.

Mentre es parlava de la primera part, vam fer un tast de xocolata desfeta i un bombonet de gingebre. I amb les altres parts de la novel·la vam anar tastant altres varietats de xocolata.

La Care Santos ens va explicar  molt bé com es va documentar per les parts històriques de la novel·la i com buscant una informació n'hi sortien moltes de tant interessants o més  que la que buscava i com es pensava si introduir-les o no en la novel·la que estava treballant.

La segona part, situada al segle XIX, a l'època de la industrialització de la xocolata, vam tastar  un núvol i una trufa.

La Care també ens va parlar de la seva  àvia, que va ser una història més afegida, que ens va fer gaudir com nens a qui se'ls explica un conte nou.

Les xocolates no corresponen a allò que vam tastar, sinó a les bossetes  que jo vaig  comprar a Xocolatíssim.

La casa més petita

Dels espais petits i dels  temps  petits també cal tenir-ne  cura.

Una torratxa amb flors vermelles penjava  prop dels minuts, perquè semblessin hores.
Els iris blaus creixien  vora de les paraules per perfumar-les de violeta.
La cortina sempre oberta per acaronar la claror que ens envolta.
En el silenci no sentirem la tanca que ens separa...

L'arbreda pintada

A petició  del Xavier, guanyador del dibuix,  el vaig  repetir  per  pintar-lo...

Han tremolat tant i tant, les fulles, per no poder o no saber assaborir el fruit de l’amor, que la seva caiguda va ser lenta, com si el mateix tremolor ja fos una baixada cap al buit, com si el buit ell mateix vingués a trobar-les. Van recollir gota a gota la mel dels seus silencis, per oferir-la en prova d’amor, després d’això els silencis van ser d’un nou color, i cada isòtop altre temps desconegut, va tenir un bressol calentó en el cor de l’altre. En la més llunyana distància, la més gran proximitat. Bressolats i inaccessibles.

PD:  text  inspirat  a ca la Pilar