Ets com l'aigua, em dius:
l'aigua que es perd i s'escampa quan rega els erms,
però també ets:
com l'aigua salada que amara la sorra, tot dibuixant llums i reflexos
com l'aigua de la font, que brolla tan pura, pels caminants assedegats
i l'aigua que salta pels torrents, inquieta, intrèpida i veloç
i l'aigua irisada per la claror del matí
ets com l'aigua del verd tan fosc de les profunditats.
Ets essència, ets vida, ets completa i ets contingut en llibertat.
És sempre el got que necessita l'aigua.
L'aigua lliure mai no necessita cap got.
Flueix i corre i vola, amiga, sí, sigues com l'aigua...
Ep,que no porto prou gots!
ResponEliminaA veure si m'hi ajudeu.
Som-hi.
Ha, ha, ha, m'has fet riure, Jordi!
EliminaNo t'hi amoïnis, no... Decididament no hi ha prou gots. 😄😄😄
Amb tant d'amor amb el que defineixes aquesta aigua, prou que entendrà que fora de cap recipient, sigui got o sigui tassa, és més lliure i és més ella i podrà arribar allà on es proposi. Potser es podrà fondre amb més aigua, per ser immensa.
ResponEliminaLliure, l'aigua, molt ella i sempre segueix el seu camí.
EliminaI de cara a les persones del voltant: hi ha aigües que es beuen a doll sense cap got, directament de la font,
L'aigua és llibertat, res pot aturar-la.
ResponEliminaÉs l'aigua ...de maig.
Bona tarda Carme.
L'aigua de maig... la millor!
EliminaBona tarda, Pere!
Que bonic ser lliure com l'aigua, igual que boniques són aquestes platges de Normandia on si pot passejar a peu i fins i tot a cavall, és una estampa molt relaxant!
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Són boniques, sí, molt!!!
EliminaBona nit, M Roser!
Jopeeeeeeeeeeeeeeeeeeeé!!! No ho entenc :-((((
ResponEliminaEl teu blog esborra els meus comentaris.
😳😳😞😞
EliminaJo entro, començo a escriure i passats uns segons (o uns minuts) és com si la pàgina fes una "actualització" tota sola i, clar, si el que porto escrit encara no ho havia publicat, doncs desapareix tot...
ResponEliminaJo crec que és que la pàgina triga a carregar-se...però no ho sé.
EliminaA mi em passa una cosa diferent. Quan s'obre el blog, triga uns segons o uns minuts a "respondre" quan faig algun clic. El que sigui.
Si vull posar comentaris, no se m'obre el rectangle editor, fins que fa com un moviment (potser com tu dius com si s'actualitzés) i aleshores ja respon tot.
Sí, sí, fa com un moviment, com un "salt"...
EliminaNomés em passa al teu blog...
ResponEliminaA algú més li passa?
Alguna vegada, a mig escriure un comentari, la pàgina es "refresca" sola i queda tal com estava abans que comencéssiu a escriure?
Ja fa dies que em volta pel cap començar una tercera Col·lecció de moments.
EliminaCrec que ho faré!
Blog nou? :-)
EliminaDisseny nou?
Els amics de sempre...!!! :-)))
Això espero...😀😃 no vull canviar pas de colla, 😍😍només és per resoldre aquest tema... ☺️☺️
EliminaRes... Només deia que quina extensió tan gran de platja... i volia preguntar si quan la marea puja tot això queda sota l'aigua...
ResponEliminaSí, quan la marea puja cobreix tot aquest tros que es veu... i també tens raó que són molt planes i que costa molta estona que l'aigua el cobreixi.
Elimina... i també anava a dir que aquesta deu ser una d'aquelles platges que vas caminant, caminant endins i mai t'acabes d'enfonsar :-))
ResponElimina🌞⛱⛱🤽🏼♂️🤽🏼♀️🏊🏼♀️🏊🏼♀️🏄🏼🏄🏼♀️
EliminaVolia posar imatges de platja però no s'entén res...
EliminaUi!! Jo tot això no ho puc fer... Ho fas amb el mòbil? El meu és una mica antic i faig poques coses i no tinc tablet ni res d'això. Entro amb l'ordinador normal i no em deixa posar ninos :-)
EliminaAmb la tablet, el teclat de la tablet es pot canviar per emoticones...
EliminaUn aigua que ha estat capaç de rentar tota la sang que en el seu dia es va vessar i la seva bellesa a estones pot mantenir neta la ment de totes les vides que varen acabar aquí, tot i que no les podrà esborrar mai.
ResponEliminaQuan veig la bellesa de la natura, em costa d'imaginar-la tacada de sang i de mort i de tantes coses horribles... consola la natura, però no esborra, no.
EliminaAmb tanta aigua quasi m'ofego!
ResponEliminaSort del poema, que ens dona aire.
Uix! perdona, perdona... és que al poema també hi ha molta aigua!!!
EliminaM'has fet venir moltes ganes d'anar-hi a veure-les, sembla talment com si es pogués entrar al mar i anar caminant fins a la ratlla :)
ResponEliminaVeure-les és molt bonic, certament. Les miraries hores i hores sense parar, canviants com són.
EliminaEm vaig dur la impressió, però, que pretendre banyar-s'hi no deu ser ni de bon tros tan senzill com al nostre mar. I les barques necessiten tractors que les remolquin fins a lloc.
Jo quan vaig a nedar també em sento lliure, com si volés dins l'aigua.
ResponEliminaUna bona sensació, doncs... aprofita-la molt!!!
EliminaDoncs jo em sento lliure amb la seva contemplació; la seva música em transporta a indrets molt més fàcils d'habitar que no pas el real...
ResponEliminaAquesta immensitat fa de bon contemplar. És un dels molts llocs on m'hagués quedat i que ni el ritme d'un viatget, ni la companyia, permeten que estiguis al teu aire i que aprofitis a fons el moment. Quedar-me en estat contemplatiu una bona estona sense que ningú em, digui res. Jo i el moment, jo i el mar, jo i el seu so, jo i la seva llum, i l'olor... i tu també tu i el moment, tu i el mar, tu i el seu so, tu i la seva llum i l'olor...
EliminaL'aigua és lliure sí, i sensible també. El poder de les paraules i els sentiments influeixen també a l'aigua. Hi ha un estudi fet on van observar que posant música de Mozart o escrivint la paraula amor els cristalls de l'aigua canviaven a unes formes precioses. Una companya de l'escola on treballava em va deixar el llibre per un projecte que vam fer i les imatges eren espectaculars.
ResponEliminaBona nit Carme.
Una vegada vaig veure un programa a la tele, un reportatge que parlava d'això que dius. Em va impactar molt.
EliminaCal parlar-li molt i molt bé a aquesta aigua, que encara deu tenir el trauma immens del desembarcament i la mortaldat que hi va haver. Fa 70 anys, però va ser terrible.
Ara hi ha pau i calma... al menys en aquest bocinet i en aquestescfotos i espero que se'ns encomani que bona falta fa.
Bon diumenge, Marta.
La teves imatges m'han portat a la memòria la bona sensació que se sent davant d'un dels regals de la Natura...El mar... La seva inmensitat, el seu horitzó, la seva olor, el seu color, la seva calma (en aquest cas)... Com molt bé dius per estar hores i hores contemplant-la i gaudint del moment.
ResponEliminaUna abraçada.
El mar, a vegades plàcid, a vegades esquerp, a vegades perillós... però sempre ens atreu per la seva grandiositat. Avui gaudim de la seva calma... l'oceà, mansoi, als nostres peus.
Elimina