dijous, 18 de juliol del 2013

Dunes

Un regalet  de la Consol, la  poetessa  del desert.   Gràcies  guapa!!!



L'ombra  del que va ser
assenyala amb  el dit  estès
inequívocament, aquest  buit present.

En el buit excavo la placidesa.
Línies  de gris la solquen.

Brollen  del no res i  creixen  
com flamarades de vida.
La  solitud de les  palmeres.
Els  negatius  dels  amors.

28 comentaris:

  1. Em sap greu, Carme, però aquesta foto no és meva.
    El teu poema m'agrada molt. Una curiositat de les dunes és que semblen estàtiques i no ho són, amb el temps es mouen de lloc i canvien el paisatge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Consol, quina planxa!!! Em va arribar per correu de part d'una Consol, vaig pensar que eres tu. Ara ja sé qui és. Disculpa tu i sobretot que em disculpi ella.

      Ara canvio el nom, gràcies!!!

      Elimina
  2. Compte a no quedar engolits pel lent però tenaç avançar de les dunes!

    ResponElimina
  3. Quina imatge més bona, "els negatius dels amors", tots els amors en tenen.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, els negatius que és molt diferent dels contraris... els negatius són la mateixa imatge, però en negatiu. Allà on "anava" el blanc. ara hi ha el negre.

      Aix! vici d'explicar-me massa! :)

      Elimina
  4. És curiós el que passa amb les dunes, a banda de moure's mai no se sap ben bé de qui són.

    ResponElimina
  5. M'agrada l'ombra
    de les corbes del teu cos
    damunt el meu.
    Així, quan no hi ets,
    puc recordar la sensual
    sinuositat de la pell,
    la teva pell,
    movent-se tan lentament,
    com dunes de desig.


    Una abraçada infinita
    Una bosseta de petoents dolços...:¬)***********

    ResponElimina
    Respostes
    1. És com si m'hagués transportat a Un lloc per a nosaltres... :)

      Gràcies pel poema, Barbo.

      Una abraçada també per a tu.

      Elimina
  6. Deu ser la calor, però es veure dunes i que me'n agafi més... Aix
    M'agrada com dibuixes tot el que t'arriba i a sobre saps posar-hi lletres.

    Diuen que els sants tenen vuitada, així que aprofito i et felicito que l'altre dia em vaig despistar...

    Un petó Guapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lluna! I tant que sí, mai no és tard!!!

      Un petó de tornada, guapa!

      Elimina

  7. L'ombra: la presència de l'absència ens marca en la plaent nostàlgia les formes de l'ahir...

    ResponElimina
  8. potser hi ha una bonica història d'amor entre la duna i la planta. No estan soles

    ResponElimina
  9. Les palmeres ens fan pensar en aigua i en el tot d'un oasi...
    Si que sembla que surtin del no res, soles o en companyia...Aquesta petita palmera t'ha quedat molt reeixida...
    Petonenets, empolsinats de sorra, Carme.

    PD. Ja he arreglat l'enllaç!

    ResponElimina
    Respostes
    1. En aquesta foto, al menys és l'efecte que m'ha fet.

      Petonets, M Roser!

      Elimina
  10. Ara mateix la duna i la palmera és fan companyia i em transmeten serenor.
    Les ombres deixen la seva petjada en el camí.

    ResponElimina
  11. La placidesa. Arreu dels bolgs es respira placidesa, deu ser l'estiu...

    ResponElimina
  12. M'ha agradat el poema. T'ha inspirat molt aquesta palmera!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari