Tardor - Moleskine gegant 23

No necessiten gaire vent,

tot just un petit oratge

i lledoners, acàcies i pollancres

plouen fulles d'un groc resplendent.

Alço el cap, 

jo també voldria ploure'm.

Quadradets

Quadradets, per fer un món més petit i poder abastar-lo.

Per jugar a dibuixar, 
sense fer-ho de veritat, 
per preservar 
alguna mena d'harmonia
que se'ns escapa.

Xiquets a la Platja - Relats Conjunts

Joaquim Sorolla i Bastida, 1910, Xiquets a la platja

Recordes, amor, la claror de la infantesa?
Puc sentir, encara, la companyia,
la llibertat interior de ser,
malgrat el món adult que ens constrenyia.
Les il·lusions i la innocència.
Deixàvem sempre, sense saber-ho
un reflex de nosaltres mateixos
en aquest món tan esquerp.
Recordes, quan el futur ho era tot
i de cada joc en fèiem una metàfora?

Si Pedrolo aixequés el cap

Volia anar a veure "Segon origen".
Hi havia d'anar.
No me'n podia estar.
Ja sabeu la meva admiració per Pedrolo.

Havia rellegit el Mecanoscrit, per fer memòria dels detalls i poder saber ben bé els canvis o afegits del guió.

Ja hi he anat. I podria deixar-ho aquí. Per a mi, sense pena ni glòria.

Imatges molt boniques i algunes molt impactants, això sí.

Pel que fa al guió, jo no he sabut trobar que cap canvi dels que s'hi han fet millorés la història sinó més aviat el contrari.

Si Pedrolo aixequés el cap i veiés que en una història seva es diu que una dona nascuda a les comarques de Lleida és espanyola... No estaria gens ni mica content. Jo tampoc. "A casa amb papers falsos", diria ell.

Em reconforta mirar la sèrie de TV3, sobre el Mecanoscrit... I això que té molts anys, és del 85. Potser sóc una bleda, però em reconforta.

Tardor

Va començar la tardor, fa dies i amb ella vaig acabar el quadern d'estiu.

Vaig collir la primera fulla caiguda
com una cancell de pas.
Ara, és l'instant present
i també és llavor de futur.

Ara, més que mai, sense pressa,
ara, més que mai, sense esperar gran cosa,
veig aquest futur de colors inversos.

No, no retornaré sobre les meves passes.
Em quedaré aquí on sóc,
per recollir les fulles caigudes 
i  per fer créixer nous brots, 
a cada primavera.

L'aglà

Jo sóc l'aglà,
minúscul, humil i fràgil.
La terra m'acull,
els vents m'arrenquen
i em transporten.

Germinar i arrelar
són les meves fites.
Sempre he volgut ser roure.

Herbes

Fins i tot les herbes, agafen colors tardorals
I s'agiten, com si em saludessin el pas.
Vermellejant, somriuen entre el verd encara tendre.

Abocar-se

D'una foto de Josep Miró

Ancorats davant del buit, 

damunt la mar.

Ens aboquem.

Desafiant vertígens.

Cercant reflexos de llum.

Assaonant-nos.

Més amunt dels núvols

T'espero...
més amunt dels núvols,
per si també vols pujar-hi.

Pizzeria de les muralles - més 69

T'espero.
A la "Pizzéria des remparts".
Sí.
Ho has entès bè.
Queda una mica lluny, ho sé.
Però ens cal recuperar la baula perduda.

La llarga escala dins del túnel que puja al castell. Els besos.
Les grottes, la plaça, les muralles, el riu.
Els riures.
La pizza calzone perfecta.

I la nit inolvidable.
A l'Auberge du Cèdre, habitació 69, quan era un hotel que no tenia 69 cambres.

Un altre 69

Era un dia de festa, els carrers eren plens de gent. El va veure d'un tros lluny. Ell anava amb una colla de gent, ella també. Tenien una feina important a fer.

Li va escriure un watsap. "Et tinc tant a prop que gairebé podria fer-te un petó". Ell va mirar el mòbil, després va aixecar el cap i va escriure ràpidament: demà, si tu vols, a quina hora?

CALIDOSCOPI de Isabel del Pilar Valero

Ja fa molts dies que ha sortit. També fa molts dies que l'he mirat i remirat, llegit i rellegit. He pres notes per a poder donar la meva opinió. He escrit comentaris expressament per l'estimada autora dels poemes...
I encara tenia aquest deute.
Posar-lo al blog.
Que el poguéssiu tastar.
Calidoscopi màgic, com tots els calidoscòpics

L'obro a l'atzar:

Llenç sense límits espera mirades
Resquill d'arbres musicats
escampen prismes de llum.
Cromàtica atmosfera de fúlgida
aureola, transforma el paisatge
amb agitades pinzellades. Abstracció
geomètrica, abandonada al somieig
en què les parres recolzen l'existència.


Hi ha una correspondència imatge poema exquisida. La poesia de la Pilar no és una poesia fàcil. Té un vocabulari d'alt nivell i unes metàfores delicadament sofisticades que es van desfent en les successives lectures.

El vers "Resquill d'arbres musicats" em fa adonar del pentagrama, el pentagrama com un recolzament d'allò que va més enllà, la música. Aquest pentagrama nostre, és de parres, de pàmpols, de roses, de raïms. També ha estat inesperadament pentagrama recolzador de colors i de versos. Fins i tot de núvols.

I arribem nosaltres, lectors i ens recolzem també en ell, que ens du cap a aquest somieig plaent, perquè sempre i cada dia necessitem recolzar l'existència.

Enhorabona, pel llibre, Felicitats per les bones crítiques que va tenint... i moltes felicitats pel teu dia, Pilar!

Camí de mar

Camí del sol per les rutes amigues, unes formigues.

.........................................................................................J Salvat Papasseit

Camí del temps,  pels revolts d'un mar antic, els bons amics.

..........................................................................................................carme

Camí del mar 

somien els amics

records d'estiu.

............................................XeXu

Camí de ronda

simfonia d'esquitxos

baten les ones

................................................M Roser  

Fer camí.

Camins al mar.

Caminar junts

..............................................Xavier Pujol

Camins d'enyor

Dansen els blaus de l'ànima

L'amor, el mar

........................................................Galionar

Des del porxo

Havia pintat aquesta finestra sense pintar la paret que l'emmarca. No s'entenia la imatge sense estar ancorada, sense referències. Un color tot al voltant la fa tocar de peus a terra, la fa més real. Més entenedora. Em fa pensar que el context de cada cosa, cada paraula i de cada concepte sempre és tant o més important que la paraula o el concepte mateix.

Mare de Déu del Roure

L'ombra del freixe
Dibuixa formes vives
i el vent les gronxa.

Quadradet

Vas voler encaixar tot el sentiment

en una estructura massa rígida.

Has oblidat que les flors 

creixen lliurement?

Les flors domesticades,

encara són flors?

Som carn sensible

Carn sensible 



No és del tot mentida 
aquesta solitud de les paraules. 

Som carn sensible, 
nosaltres, 
i la tenim ben a tocar 
                               –temem-la–, 
la navalla freda, 
quasi altiva, 
del vent que brama i pugna, 
venjatiu. 
.............................................Jordi  Dorca


Som carn sensible. 
I la duem, igual com duem l’ànima: 
tatuada de mots. 

Enllacem: 
La paraula amb el gest 
El gest amb la mirada. 
La mirada amb una solitud. 
La solitud amb al paraula. 

Som carn sensible. 
I la duem, igual com duem l’ànima: 
tatuada de mots. 
 ....................................................Carme

Ram

Era un gran ram de colors vius i
de flors mortes.
Era molt verd, i gerd i tendre,
i groc i vermell i també carbassa,
omplia els ulls
de pètals fràgils, ara sedosos, ara vellutats.

Malgrat l'aigua que allargava l'agonia
marxaven lentament d'hora en hora.

Finestra de Sant Pau de Segúries

Sento el desig en el buit
com un pom de flors
davant d'un forat negre.

La Mare de Déu del Camp

Una foto de la Sargantana al blog Figueres terra d'indiketes

No hi ha repic de campanes, avui.
I el silenci s'escampa pel camp 
i per les escletxes de l'ànima se'ns fica endins.
Només les flors treuen el cap olorós i cridaner
i ens convoquen, amb exigència,
a buscar nous esguards per mirar el món.

Monestir de Sant Pere de Camprodon

Incendi 

Hem comès un incendi. 
Amb gran avalot l’hem vist créixer. 
I és a crits que els culpables 
                               amunt i avall 
hem fet córrer els poals curulls 
de l’aigua de viure per a més viure 
i la veu d’alarma que ensems convida 
a furiós combat la sort incerta. 

Campana negra del poema,
toca a foc el teu desig.
.............................................................................Jordi Dorca


He regat, amb bona voluntat,
tots els focs encesos, 
                      uns plens de calidesa, ens escalfen, 
                      uns altres perillosos, ho incendien tot, 
 i els creia definitivament ben apagats. 

 Hi ha un caliu insubornable, endins, 
insubornable, sí, 
 a tot doll que el vulgui refredar. 

 Repica el poema, 
cada urgència de cada anhel. 
......................................................................................Carme

Cal que neixin flors a cada pas...

D'una foto del Barbollaire

Desitjos:
Que l'olor de les flors ens perfumi cada passa.
Que mai no haguem de caminar sols, sinó junts.
Que no deixem espatllar el temps que ja hem viscut.
Que sempre hi hagi una mirada endavant i un camí per fer.

Que la por no ens faci, mai, perdre l'esperança.
Que tinguem noves il·lusions per crear desitjos nous.
Que no ens deixem aixafar per les pròpies quimeres.
Que no s'extingeixi mai la vena.
Que les flors ens pintin la vida de somnis de colors.

La por? No dir-la.
Que trobem el camí per esquivar la por (un mot en un rètol, només)



Pd: si em permeteu, per una vegada,  no poso els noms dels qui aneu afegint desitjos nous (ja es poden trobar als comentaris) i així els fem tots de tots i més compartits.