Vas voler encaixar tot el sentiment
en una estructura massa rígida.
Has oblidat que les flors
creixen lliurement?
Les flors domesticades,
encara són flors?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
M'has fet pensar en la teva època geomètrica. No sé si les teves formes encabien flors, però també tenien molt de sentiment.
ResponEliminaQuina ilu que te'n recordis. "Geometries clandestines" se'n deien. Aquelles no tenien flors, és cert... El sentiment sempre surt, encara que sigui sense permís.
EliminaQuina bellesa de dibuix. Podries portar-la a un ceramista per a que en fes una rajola.
ResponEliminaVist així, sí podria semblar una rajoleta! Gràcies!
EliminaHa quedat perfecte, ho sento per les flors, però queden molt bé al quadradet.
ResponEliminaPerò t'has fixat que algunes ja han trencat la primera tanca?
Eliminano sé si són flors les flors domesticades.. si més no potser no són les flors que voldríem.., ens voldríem sense necessitat de domesticar ni de ser domesticats i aconseguint tot i així un equilibri , però la llibertat de la naturalesa a vegades fa mal.., no hauríem d'esperar de la naturalesa allò que desitgem, sinó allò que ens dóna,però és clar en dir això ja hem domesticat alguna cosa..:)
ResponEliminaImpossible no domesticar i no domesticar-nos... Sempre ho fem. Hem d'estar atents, però de no perdre ni fer perdre identitats...
EliminaEm fan pena els bonsais, per exemple i pel que fa a mi no voldria convertir-me mai en una persona bonsai, programada per no sortir-se de la guia i per no créixer cap on vol, ni com vol.
Els jardins són una mescla del que creix de forma natural i el que l'home hi afegeix artificialment, com el teu dibuix, que converteix la natura en art.
ResponEliminaCom que el meu dibuix és inventat, les meves flors no poden fer pena, són només una metàfora. Gràcies, Helena!
Eliminadomesticades en una imatge fan patxoca, en la natura la llibertat és la seva màxima expressió
ResponEliminaAquestes són només imaginades, no reals. Les reals són molt boniques. No voldria domesticar-les mai.
EliminaDéu en una capsa.
ResponEliminaQuina expressió més maca i més poètica...
EliminaParlar de plantes domesticades em sona estrany però indubtablement l'home ha intervingut en els jardins, en el camps de conreu, en els boscos,... Precisament els ecologistes actualment volen aprendre dels processos naturals per tal que siguin una guia per a la seva intervenció en el medi.
ResponEliminaLes pobres plantes estan tan o més domesticades que els animals i les persones mateixes...
Elimina;)
Si només veus el dibuix, penses : que bonic! Però aquesta idea de les flors domesticades, fa pensar...Encara bo que aquestes no són reals! Ah i estic d'acord amb el Xavier...
ResponEliminaPetonets.
No, no són reala, només són de mentida o de rajoleta...
Elimina:D
L'art domestica? Sí, però alhora allibera.
ResponEliminaSí, ja és això ja...
EliminaA voltes, gairebé de manera inevitable, afloren les nostres estructures rígides.
ResponEliminaPesen. Tenen pes. Afortunadament, però, no hem oblidat que les flors necessiten espai i llibertat per viure.
I elles no encaixen en entructures tancades.
Domestcar els sentiments?
Amollar-nos, millor.
A vegades volem domesticar-nos massa, els uns als altres... Millor que no... Com les flors.
EliminaDomesticades o no són de gran bellesa. La llibertat és una cosa tan relativa a vegades...
ResponEliminaRelativa del tot... Ben sovint.
EliminaCrec que sí, que les flors domesticades encara són flors; penso en les dels jardins. Per a algunes persones són bellíssimes, i d'altres preferiran sempre les flors boscanes... Potser amb els sentiments passa el mateix, que algunes persones els necessiten sota un control estricte i d'altres els prefereixen lliures, sense mandales quadrades que els oprimeixin... Amb tot, el teu dibuix és una meravella!
ResponEliminaUna abraçada!
M'agrada com contestes la meva pregunta... Les flors sempre són flors i nosaltres sempre som nosaltres, també, fem el què fem, ens deixem domesticar o no.ç
EliminaAbraçades
Aquest quadradet l'has DISSENYAT tu o és copiat? Vull dir que si és un quadre, una rajola antiga o quelcom existent que t'ha inspirat? Perquè si és disseny teu, he de dir -una vegada més- que ets una artista molt gran!! És preciós!!
ResponEliminaBé... si l'has copiat també m'agrada molt, eh? hahaha però ja estic més acostumada, no és una sorpresa saber que dibuixes bé :-))
Aquest quadradet, ha sortit sol, deixant que les mans improvisessin. Sense plantejar-me massa res, primer vaig dibuixar, a consciència, el quadradet com a contenidor (perquè hi havia una amiga que en feia, però els feia tots en blanc i negre, ella deia: deixar-se anar i dibuixar el què surti) després vaig dibuixar i finalment vaig pintar, com sempre. Gràcies per la teva valoració entusiasta!!!
EliminaDoncs la teva amiga et va donar una font d'inspiració que tu vas aprofitar com una autèntica artista... Fes-ne més!! Són xulíssims! (Ja saps... aniran a l'exposició aquesta que un dia hem de fer) ;-))
EliminaEn faré més això és ben fàcil... Quedin com quedin. L'exposició, serà extensíssima... He, he, he... ;)
Elimina