Col·lecció de moments: Abocar-se

diumenge, 18 d’octubre del 2015

D'una foto de Josep Miró

Ancorats davant del buit,

damunt la mar.

Ens aboquem.

Desafiant vertígens.

Cercant reflexos de llum.

Assaonant-nos.

M. Roser18 d’octubre del 2015, a les 21:33
Si ens posem en el lloc de l'arbre segur que experimentarem un munt de sensacions que els esquitxos de les ones ens faran viure...
Petonets.
ResponElimina
Respostes
xavier pujol18 d’octubre del 2015, a les 21:57
En el dibuix l'arbre s'aboca com una ombra que vol abraçar la claror.
En el poema aboques sensacions marines. Impressions compartides d'aigua, llum i sal.
ResponElimina
Respostes
Galionar18 d’octubre del 2015, a les 22:50
Com Narcís, busca la seva bellesa emmirallada a dins del mar?
Enveja potser la sort de l'onada i, com ella, viatjar fins a l'horitzó?
Espera una última ventada que el vincli ja per sempre arran del buit?
Assaonant-nos sempre. Delerós de llum. El teu arbre.
Una abraçada, Carme!
ResponElimina
Respostes
Núria Martínez (Bruixeta)19 d’octubre del 2015, a les 10:49
L'arbre busca l'empar del mar, la seva calma o poder la seva bravura...tot depèn del moment
ResponElimina
Respostes
Helena Bonals19 d’octubre del 2015, a les 20:47
El contrast entre les branques i l'aigua sempre és suggerent.
ResponElimina
Respostes
Helena Bonals19 d’octubre del 2015, a les 20:47
"suggeridor", es diu en català!
ResponElimina
Respostes
Josep Miró4 de novembre del 2015, a les 19:02
Gràcies, Carme, per donar-li nova vida i nou context a la imatge...
Una abraçada (abans de caure pendent avall).
ResponElimina
Respostes