Masia vora de Camprodon

Era  un dia  fosc  i bell,  els núvols  enfosquien de mica  en mica  el seu color  mentre  anava  avançant  el matí. El camí era  planer  i   recollíem motius  per  dibuixar  dins  la  càmera de fotos.   També  hi havia  el riu que  feia  el seu camí  paral·lel al nostre. Riu  i sorpresa,  a  trossos  calmat,  a trossos  esvalotat  en  algun salt  que  ens  cridava  més  fort perquè  traguéssim el cap  a saludar-lo.  A la vora  del camí,  als  prats,  la  flor  de l'escabiosa,  lila  amb  els seus  pètals  menuts  i drets  cap al cel.  I  la font  abandonada,  i  l'església  tancada  i   el repòs damunt de l'herba.  I, en tornar,  la pluja. Pluja de  gotes  grosses  i calmoses  que no  acabaven de ser ruixat.  Ens  donava  treva,  com si volgués  deixar que arribéssim  a casa.  I juganera  al darrer  instant  ens va  xopar.

I l'acord  perfecte entre el cos  i el camí,  entre  el  cor  i la pluja.  

Un matí bonic,  de  fa  setmanes, que arriba fins  aquí,  mentre  pinto  el paisatge.