Un balcó per a mi...

Un balcó  que m'han regalat....

... i una  història  per  la  Mònica.

Quan era petita, però petita de debò, vivia a ciutat. No per gaires anys, ja que en vaig marxar de seguida. Als 8 anys ja vaig començar la meva segona vida.  

La meva primera vida, a més a  més  d'una  gran família  que era  el més important, tenia un balcó, una taula camilla, una plaça per jugar i una escola on aprendre coses i sobretot on prendre consciència que la vida  és dura i que no es pot estar per  romanços.

Des  del balcó,  mirava  passar  els cotxes, mirava  la gent  que passejava  i el fanaler  que  encenia  els  fanals  del  carrer  un per  un.  No,  no us penseu que  ho he  llegit  al Petit Príncep,  que  també  ho he  fet,  sinó  que  era una realitat  i jo me'l  mirava  des  del balcó impressionada de  la feina que  li esperava  al pobre  home.  I allà,  al balcó, menjava  el pa amb  xocolata o bé amb mantega  i sucre  del berenar.  A  la taula  camilla  m'hi amagava  per jugar sota  les faldilles  i  així  ningú  no em veia.

I a l'escola treballava tant bé  com podia, i treia bones notes i  era  moooolt bona nena. Però  tot i així  algun cop  tenia  problemes i em castigaven. El primer  càstig em va  agafar   ben bé per sorpresa, ja que no tenia  gens de consciència d'haver  fet  res  mal fet. Tenia  7  anys  i  una companya es va posar malalta  durant  molts  dies.  No sabíem què  li passava  i la  trobàvem a faltar.  Se'm va acudir a mi  i  vaig  enredar  a  una altra amiga,  de  deixar-li  missatges  escrits  dins  del seu pupitre, perquè  se'ls  trobés  en arribar de nou  a l'escola.  Eren missatges  afectuosos...  li dèiem que la trobàvem a faltar, li dèiem que és posés  bé  ben aviat, li explicàvem alguna cosa que havíem fet i potser  fins  i tot  teníem l'atreviment  de dir-li  que l'estimàvem...  no ho sé,  els  missatges  no els recordo  bé,  però  si el fet i el càstig. Quan la mestra  es  va   adonar  que  deixàvem coses  en aquell calaix,  els va recollir  tots,  ens  va renyar  com si fos  una cosa  horrible i els va llegir tots  en veu alta davant  de tota  la classe ridiculitzant-los.  I ens  va castigar a quedar-nos sense  pati  copiant  no sé  quina  xorrada de frase.

No em va fer  sentir  gens bé,  aquesta  història,  però tampoc  no  em van poder convèncer  que hagués  fet  res  de dolent.  Sóc  una sentimental...  i una tossuda,  que voleu que  hi faci.  Mai no he  deixat  de fer  coses d'aquestes. Missatges,  cartes,  després  han estat poemes,  contes, si fossis...  i sempre  m'he  pensat  que qui  ho rep  n'està content.   L'escola d'aquella època, deumeusenyor!!!