 |
| D'una foto de l'Olga Xirinacs |
M'ha fugit la llum, i també han fugit les ombres. I allò que em queda són colors ben plans, suaus, passats per aigua, s'han perdut les intensitats dels racons i ja no queda lloc on amagar-se.
Un vel de núvols prims dilueix aquest sol que encara cremaria.
Sense llum no hi ha ombres, ja se sap. Així que ni llums ni ombres, impossible amagar-se.
ResponEliminaImpossible del tot, XeXu.
Elimina
ResponEliminaFa goig contemplar la teva aquarel·la en la quietud de la nit, percebre en el silenci l'absència d'ombres i la claror de la llum difuminada... s'eleva, el campanar, i tot és absència: en aquest petit poblet i ara, mentre contemplo l'horitzó, al Far envoltat de lluna... l'absència que tot ho omple.
Abraçades, des de El Far...
L'absència que tot ho omple, n'has fe t una interpretació perfecta, Jordi. Gràcies!
EliminaAbraçades des del meu bosc...
Jo trobo que el teu dibuix en transmet de llum. Potser les ombres s'han quedat a l'altre costat...
ResponEliminaBon dis Carme!!
Potser sí que hi ha llum, però és difuminada imprecisa, no marca volums ni ombres, és una llum que no és llum... (com diria en Raimon)
EliminaTarda tardoral?
ResponEliminaMés aviat mesos tardorals, per no dir anys...
EliminaJa saps que m'agraden aquest dies tapats, tapadots :-)
ResponEliminaO tapadet... ;) els núvols són prims...
Eliminamillor carme, no cal amagar-se !! ;-)
ResponEliminaSeria bo que no calgués mai!!! ;)
EliminaAquell matí, com que no hi havia ombres, la llum passava desapercebuda.
ResponEliminaPreciosa la teva frase, Jp!
EliminaUf, els colors plans! Cal fugir-ne, com dels personatges plans.
ResponEliminaTotalment d'acord!!!
EliminaPodries fer un recull de proses poètiques, que darrerament estàs molt inspirada.
ResponEliminaTrobes que sí? I a mi que no m'ho sembla!!! :) gràcies, guapa!
EliminaOstres, CARME!! Quan era petita, a l'estiu, al poble, jo sabia quan havia de ploure perquè les cases "semblaven un decorat"... vull dir que el gris del fons provocava l'absència d'ombres i això feia un efecte de "pèrdua d'una dimensió"... així, les cases, les muntanyes, tot semblava pintat en un cartró... tenia alt i ample, però gens de fondària.
ResponEliminaLlavors, començaven a caure unes gotes grosses, molt grosses. Mai he vist a Barcelona unes gotes així... i la terrassa, el carrer, tot es mullava a partir d'aquell puzzle de gotes gegants... i començava el vent, els llampecs els trons... i nosaltres, a cada llamp... un, dos, tres, quatre... contàvem els segons. Deien que els segons que tardava entre el llamp i el tro eren els kilòmetres de distància del centre de la tempesta. Com més seguit anava llamp i tro, més al damunt la tenies...
El carrer, empinadíssim, baixava com un riu...marxava la llum -gairebé a cada tempesta ens quedàvem sense llum- espelmes... Estic segura que als pares no els hi semblava tan divertit, però per a nosaltres era un espectacle impressionant i que ens encantava...
Poc a poc, afluixava... i sortia el sol, tot innocent ell, com si no hagués passat res... i llavors baixàvem al jardí o al carrer, pels marges a buscar cargols!! Com no ens els volíem menjar, després els portàvem a l'Hotel (així, en singular, perquè era l'únic establiment del ram) i allí ens donaven alguna cosa pels cargols. Jo mai baixava a vendre'ls...
Doncs bé, que el teu escrit m'ha transportat ben bé a un d'aquests moments ;-))
Ah, al cap d'una estona tornava la llum :-DD
Ostres!!! No m'ha quedat el comentari i era gairebé tant llarg com el teu... :( igual he oblidat el clic de publicar... que a vegades em passa, me'n vaig al següent sense fer el clic...
EliminaTornem-hi... et deia que la foto model tenia un cel blau i un bon sol i unes bones ombres.. A mi no em van sortir i va quedar així "rebullidet". I tens raó que fa pensar en un dia núvol on la claror del sol no es directa i es dispersa a través dels núvols.
Per cert, tu creus que plourà, en el meu dibuix? és que si plou podria quedar reduït a res... ;)
M'agraden els records d'infantesa, i tinc la sensació que no els "cultivo" gens, no hi penso mai, no els explico mai... i ara m'has fet pensar que uns quants posts enrere, vaig proposar-me començar algun post amb la frase: "quan era petita" a causa d'un comentari de la Mònica. la meva amiga no blocaire que em comenta els posts ben sovint i m'acompanya sempre. No ho he fet i ara que hi penso potser ho faré per demà o pel primer dia que no tingui res escrit... (ara gairebé no tinc posts preparats) (no sé si 1 o cap) :DDD
Aquí on visc, a la vora del bosc, fa trenta i pico d'anys que passava sempre això: a cada tempesta ens quedàvem sense llum... ara ja no passa gaire...
Gràcies pel teu record, guapa. Una abraçada.
No és una quietud positiva, veritat?
ResponEliminaVicent
Vicent, com que diuen (i jo ho crec ben bé així) que tot té dues cares, podria dir-te que m'has agafat in fraganti amb la intenció menys positiva... ho dic així, però és broma, no em sap greu, perquè sempre m'agrada que m'interpretin bé.
EliminaVull dir que tens raó, que ho has interpretat bé... no la visc com a molt positiva...
Eliminamillor no amagar-se, tard o d'hora t'acaben descobrint i vols que t'ho digui...els mals tràngols com més aviat millor.
ResponEliminaHe, he, he, Joan, em fa molta gràcia la teva interpretació. Tu has vist moltes pelis... no? No hi ha cap mal tràngol a passar, no...
EliminaLa quietud, el silenci...Jo els trobo molt positius, sobretot quan has tingut un dia d'aquells atrafegats, de no parar...
ResponEliminaA mi em transmet pau i de vegades, els colors plans descansen la vista, enlluernada per estridències cromàtiques!
Petonets.
Doncs aquesta és la part positiva... clar que sí! Tot i que els colors plans no m'agraden massa, en algun moment poden anar bé.
EliminaPetonets.