Pintaré, de nou, primer la meva pell i després tots els meus vestits i ja ningú sabrà d'aquella la pell tan nua i blanca. Els nous colors seran alegres, i els vigilaré de prop, que no es descoloreixin.
A les meves finestres hi haurà flors i torratxes invisibles que les mantenen. Tot el que porto a dins, no ho sabrà ningú, amagat en tants silencis que aprenc i en els que em queden per aprendre.
Buscaré refugi en el meu núvol, aquell de color lila. Un núvol molt diferent dels que jo coneixia.
De vegades necessitem pintar colors per assumir silencis.
ResponEliminaPot ser una bona solució!
EliminaSempre hem de deixar a algú amb permís per veure la nostre pell i descobrir-la poc a poc a través dels colors dels nostres vestits
ResponElimina:) segur que sí, Joan!
EliminaSeria bonic viure immersos en els colors triats per nosaltres...I que els silencis fossin els nostres amagatalls de sentiments...
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Doncs potser sí, triar els colors pot ser una bona opció!
EliminaPintar de nou sempre vol dir començar de nou, oi? Això m'evoca el teu escrit.
ResponEliminaDoncs d'alguna manera sí... rits!
EliminaM'agradaria a mi també, pintar-me amb colors nous. Colors vius i més permanents, que em permetessin mostrar-me,també, nova.
ResponEliminaA tu,només a tu ,et parlaria de tot el que callen els meus silencis.I no tornaria a guardar dins ni el que soc ni el que sento.
I miraria de no tornar a buscar refugis que no m'acullen.
Una abraçada immensa
Colors vius i permanents, així els voldria jo també...
EliminaDoncs sí, hem de mirar de no tornar a buscar refugis que no acullen, Mònica!
Una abraçada immensa.
Una vestimenta preciosa per un blanc i negre ja prometedor! Bona nit!
ResponEliminaPorquet!!! una abraçada i una nova enhorabona ben, ben gran...
EliminaConvé renovar-se, i si bé el blanc és bellíssim, un esclat de color ens canvia i ens encomana alegria.
ResponEliminaPreciós, Carme!
Doncs això, ens renovarem... :)
EliminaM'has fet pensar en la meva àvia Caterina, va néixer en aquest poble de l'Armentera l'any 1900.
ResponEliminaBona nit Carme.
L'any 1900, com una tia meva, sempre m'impressionava que hagués nascut amb el segle i que tingués els mateixos anys que ens marcava l'any. :)
EliminaNo era de l'Armentera, per això, ella era de Roda de Ter. A l'Armentera, davant de la pastisseria vaig trobar aquesta casa tant bonica...
No t'imagine amagant tot el que portes a dins.
ResponEliminaBon dia!
Doncs no et creguis, Jp, tinc molta pràctica en fer-ho... encara que aquí no ho sembli.
EliminaDe tant en tant ens mereixem un núvol.
ResponEliminaTots ens mereixen un núvol...
EliminaHermètica ho ets, almenys en aquest poema!
ResponElimina:) tampoc pretenc ser molt hermètica, només no anar tan despullada pel món. ;)
Eliminasempre hi ha alguna cosa que tenim tendència a amagar però tard o d'hora és bo treure-la, cap trobar la persona i el moment adient
ResponEliminaabraçades de colors, Carme ! ;-)
Sempre hi ha algú, per treure-te-la de sobre, oi?
EliminaAbraçades, Joan.
I què importa amb quins colors et veuran els altres, estimada Carme? De quin color et sabràs tu, realment...? Que bonic si els altres et veuen tal com ets, i no pas com tu vols que et vegin... Però no em facis cas, que t'ho diu una aprenent a desempallegar-se de cuirasses i que no se'n surt mai del tot...
ResponEliminaAh, i bellíssima, l'aquarel·la!
Una abraçaça molt gran! Ens veurem, dissabte, a Verdú?
A vegades sóc massa transparent, Montse... potser només és això.
EliminaSí, ens veurem, però només als poemes, no pas al sopar.
Una abraçada, estimada, ben forta.
Tots hem amagat alguna coseta darrera una nova capa de pintura més vistosa, més alegra...
ResponElimina:) renovar-se o morir, bruixeta!!!
EliminaFa massa dies que no em passejo per la catosfera (des de la Diada). M'agrada molt fer-hi un tomb i venir a petar a un dels teus dibuixos, em fa sentir que sóc a casa :-)))
ResponEliminaDoncs benvingut a casa, Ferran!!! La veritat és que em fa feliç que els meus dibuixos et donin aquesta sensació.
EliminaBon cap de setmana, maco!