.jpg)
Relaxació profunda
Hi ha un món interior, que sempre ha estat explicat en paraules. En un moment va poder embolcallar-se de núvols liles, tant tous, que allà dins res no feia mal. Ni el cos, ni el cor. No hi havia ningú, no hi havia res, ni mal, ni bé, ni solitud, ni companyia. Ni llum, ni fosca, ni confusió, ni lucidesa. Només ser, en un instant sense temps, tot just amb l'espai que li correspon.
Hi ha un món interior, que sempre ha estat explicat en paraules. En un moment va poder embolcallar-se de núvols liles, tant tous, que allà dins res no feia mal. Ni el cos, ni el cor. No hi havia ningú, no hi havia res, ni mal, ni bé, ni solitud, ni companyia. Ni llum, ni fosca, ni confusió, ni lucidesa. Només ser, en un instant sense temps, tot just amb l'espai que li correspon.
Mesurar les paraules, garbellar-les amb el sedàs del cotó fluix de color lila i que no necessitin sortir... o potser tot just inventades i escrites. I saber trobar sempre el camí del lila més personal i fer que alimenti la vida de manera suficient...
Com necessitaria en aquests darrers dies meus contemplar el mar. Des d'aquell racó del que un dia et vaig fer partícep. O des d'algun altre. Sentir dins meu aquell instant en que tot s'atura, en que res és més enllà.Trobar l'infinit en els límits de mi mateixa.
ResponEliminaPoder silenciar totes les pors, la confussió, l'esgotament, les preguntes...Trobar un moment, trobar-me un moment. Poder ser, poder ser-hi.
A vegades, Mònica, penso que saber buscar o trobar un moment com a aquest és la solució de tot, a vegades penso que només és un moment per aturar-te i tornar a començar una mica més descansat, però amb les mateixes càrregues de sempre. Però poder ser, és important. Sentir-nos ser és molt important.
Eliminaaixò si és relaxant....quin èxit el blog , la cadena....la via ....
ResponEliminaTot són èxits... Elfree, i en canvi necessito desconnectar una mica...
EliminaEls claustres sempre m'han semblat un recer de pau i serenor, suposo que després de la marxeta que has dut aquests dies,
ResponEliminaun lloc com aquest et deu ser molt plaent...
La combinació de la fredor grisa de la pedra amb la verdor suau de la gespa, trobo que ajuda a tenir-ne aquesta visió.
Bona nit, Carme.
Els claustres sempre són bonics i plaents... Gràcies M Roser!!!
EliminaBon dia i bona setmana
Cal tornar-lo a sentir, el món que batega a l'ombra.
ResponEliminaPotser sí, Jordi, a vegades m'agradaria saber que ja no em cal.
EliminaUn lloc excel·lent per relaxar-se!
ResponEliminaPetons
Petons, Deric!
EliminaHa de ser un plaer aquest tipus de relaxació... A mi em costa aconseguir eixe estat d'una manera -diguem-ne- contemplativa. Recorde que quan feia ioga, em posava nerviós en el moment de la relaxació! :p Tot és qüestió d'aprenentatge, supose, però a mi em relaxa més actvitats com ara l'escriptura.
ResponEliminaSiga com siga, el dibuix és molt bonic.
Vicent
Sí, tot és qüestió d'aprenentatge, Vicent. A mi també em relaxa l'escriptura, però és una mena d'experiència diferent. Cadascú ha de trobar les seves maneres de fer i de viure.
EliminaGràcies!!!
Quan el món sembla ofegar-nos, cal cercar aquests espais, i assaborir el que la vida ens va donant o llevant.
ResponEliminaProfundes paraules liles!!!
Tant profundes que s'han de quedar en la intimitat... no han de necessitar sortir gaire... :)
EliminaNo sé quines paraules sortirien després de ser garbellades amb el sedàs del coto fluix blanc de la meva imatge?...Ho penso i et dic que, per a mi, serien paraules plenes d'enyorança...
ResponEliminaM'he quedat ben parada de veure la nostra coincidència en fer aparéixer la paraula i la imatge del coto fluix en les nostres entrades d'avui...Per la sensació que m'ha arribat després de la lectura del teu escrit, penso que potser també coincidim en el que hi havia en el nostre interior, i que hem volgut fer sortir.
Una abraçada molt forta.
Segurament que les meves passades pel sedàs també serien d'enyorança.
EliminaLes coincidències sempre m'han agradat, podria ser que fos doble, de post i del nostre interior. A mi m'agrada creure-ho així.
Una abraçada de tornada, Montse!!