Moltes Felicitats! Esperem que en feu moltes més!
L'Allie i la Kim, tot just s'havien trobat un parell de cops, coincidint en alguna festa, sempre entremig de la gent i encara mai no s'havien acostat gaire. Sí suficient per haver quedat de veure's un dia. Van triar una hora d'esmorzar, per trobar-se soles i tranquil·les. Molt assenyades, elles, es van explicar les coses a poc a poc i amb molta calma, com si s'adonessin, encara que no ho sabien, que tenien tot el temps del món per compartir i que mai no se'ls acabarien les complicitats. Es reconeixien l'una en l'altra, d'això se'n van adonar de seguida, gairebé només de veure's. Quan l'Allie va obrir el llibre que li portava la Kim, va quedar sorpresa que fos el mateix llibre que ella havia volgut tenir, sense aconseguir-lo. La màgia d'una bona amistat estava ja en marxa, no calia fer cap esforç, ni costava gens de dirigir-la. Com si haguessin pujat en un tren cap una destinació feliç. Al mateix tren, al mateix vagó.
Havien mantingut el contacte escrivint-se unes cartes, sense massa continuïtat, però que conservaven ben viu, l'interès de veure's de nou. Mesos més tard, van trobar l''ocasió de fer un altre esmorzar. Es van explicar els seus amors i els enamoraments viscuts. Estaven contentes. Totes dues tenien un home que les feia somriure i les il·lusionava. I ja ho sabien. No s'havien pas amagat res. Il·lusionades, van començar a construir colze a colze una gran història. Què importava que l'home fos el mateix, si l'estimaven? Què importava que l'home fos el mateix, si les estimava? Sempre es van entendre bé, encara es veien reflectides l'una a l'altra i van començar a inventar nous camins, se'ls farien a mida, si calia.
PD: amb els meus agraïments al relat de la kweilan i al comentari que hi ha deixat la mar, com a font d'inspiració. Gràcies a les dues!
Ostres, què gran! A més amb final feliç, eh? Estrany, però feliç, perquè si elles ho són, qui som nosaltres per dir res? Molt bona història, sorprenent. Seria possible una cosa així, una comunió tan gran entre dues persones. Molt bon relat Carme, i fantàstic dir d'on a sortit la inspiració, que també té el seu mèrit.
ResponEliminaXeXu, ja saps que els finals feliços són la meva especialitat! ;) M'agrada molt com ho dius... Si són feliços, qui som nosaltres per dir res? Gràcies!
ResponEliminaLa CARME enyora els Personatges Itinerants!! ;-)) Tot el que t'envolta t'inspira... i fer la "continuació" del relat de la Kweilan m'ha fet gràcia...
ResponEliminaAra bé, voleu dir que això és possible que funcioni? Jo sóc molt bèstia, ho reconec... Jo hauria dit que ni l'una ni l'altre... apa!! :-DD
Per cert m'ha cridat l'atenció el paral·lelisme amb el fet del llibre... "El llibre que ella havia volgut tenir sense aconseguir-lo". Ho he trobat un detall boníssim!!
Assumpta, no és ben bé la continuació, ja que són personatges diferents.... però ja veig per les cometes, que és una manera de dir. I saps què? jo crec que ell, més aviat estarà encantat de la vida! ;) Mira no sé, a mi m'ho sembla! Bon rotllo, bona harmonia i molt d'amor... que més vol?
ResponEliminaSí, sí, ja m'he fixat que els noms eren diferents...
ResponEliminaHahahaha sí, ell segur que sí que està content :-DDD Jo no ho estaria gens ni mica! :-P
M'he explicat malament, quan he dit "jo hauria dit", volia dir si jo fos una de les dues dones... que l'hauria deixat sense cap de les dues :-DDD
ho trobo un relat dolç...
ResponEliminadiferent...
tendre..
i si m'ho permets, valent i trencador amb les normes establertes...
perquè que és estimar sinó compartir, donar...
i això, per un gamberru com jo, és encisador...
que no faci jo ara un altre post...
m'està venint una idea...
mmmmmmmhhhh... si la quadro, la penjo!
ets una crack...
gràcies per un relat tant bonic...
petonets dolços, nina
:¬)***
És un final ben feliç i esperem que hisenda no ho esguerri quan toqui fer la declaració
ResponElimina;)
tan de bo les reaccions fossin aquestes més sovint.. tan per part d'elles, com d'ells..
ResponEliminaun relat amb un plantejament de fons molt interessant i molt bonic!
Assumpta, elles, que no les veus? estan encantades de la vida! :)
ResponEliminaPoeta, m'alegro que t'agradi. A vegades som tan concrets les coses, que sembla que no puguin ser de cap més manera... Ara m'intrigues... ja espero el teu post. :)
rafel, però l'amor no cotitza eh? Ep! de moment! Que al pas que anem no se sap mai! Encara podem ser molt rics en amors... sense pagar més.
lolita, clar que sí, tant per part d'elles com d'ells... n'haurem de fer un de paral·lel, que expliqui les coses des d'un altre punt de vista. M'alegro que t'agradi i que trobis que aquesta és una bona manera de reaccionar
Saps que tenia un relat a mig fer amb el matex desenllaç? Al final he optat per l'altre.......
ResponEliminaPer sort tu has fet sortir la història...i segur que molt millor.
garbí, vaja! quines coincidències! Has triat bé! així han sortit les dues històries... i no ens hem repetit... aleshores semblaria que t'he copiat! :)
ResponEliminaUn bell relat per una pintura preciosa.
ResponEliminaNo m'agrada fer previsions sobre el que no està escrit però, atès que comparteixen home, temo que no el deixin en sec per estimar-se l'una a l'altra i ell, que ha fet d'enllaç, quedi sol com un mussol.
Carme, una abraçada!
Sembla una mica complicat, o una mica massa, per a poder ser una plàcida realitat, però no diguis mai, mai. De moment, tots hi estan d'acord i d'això és tracte. :D
ResponEliminaBon relat.
Un relat per a reflexionar-hi una bona estona. Molt bé!
ResponEliminaEstava pensant just el que diu la Quadern. Sembla que s'embranquen en una relació complicada i que des de fora la lògica diu que no funcionarà però si és el que elles trien i tots n'estan d'acord, no som els de fora els qui ho hem d'impedir.
ResponEliminaBon relat, Carme!
Felicitats, un relat trencador amb una revolta interior emocionant i esperançadora.
ResponEliminaAquest relat és per pensar. Els sentiments se m'han disparat contradint-se, sobtats. Tinc la sensació que les amigues desapareixen una en l'altra, com si es fussionessin i només existís una. Una atmosfera molt tancada les envolta.
ResponEliminaPel que fa a la idea és molt bona. T'atrapa fins al final.
Gràcies Carme...
ResponEliminaPer tot,
per inspirar-te en una resposta meva,
per imaginar-te aquesta història tan bonica, tan plena d'amor i d'estimació i que alhora sembla tan inversemblant...
per imaginar que altres camins també són possibles...
per posar-nos en evidència que quan es tracta d'amor, segurament no té sentit la lluita per la possessió de l'altre sinó l'estimació, l'estimació profunda sense més...
gràcies per fer-ho tan natural i tan sincer alhora...
tan assenyades elles...
i tan amigues...
i tan convençudes que l'estimació, l'amor no té límits més que aquells que hi vulguem posar...
saps Carme?
mentre llegia, m'imaginava com seria viure una vida així... i m'han vingut ganes de poder ser-ne una de les protagonistes, perquè estic convençuda que si alguna cosa és l'amor potser tindria aquest aire que tan bé descrius...
qui sap...
potser algun dia podré gaudir del privilegi...
seria tot un honor...
petons estimada!
i gràcies de nou...
Carme, mirant el quadre m'atreveixo a continuar la teva història.
ResponEliminaPrimer pla. Elles il·lusionades, es deixen portar per l'emoció del present alliberador sense complexos.
Segon pla. Ell enamoradís de mena, inicia una nova relació amb paraules ensucrades i gastades.
Un home i tres dones amb gorres de diferents colors.
Glòria, hehehehe... tal com ho dius ara m'ha fet com una mica de pena, pobret, no? Com un mussol!
ResponEliminacarme, de moment, et faré cas i mai no diré mai... s'han anat vencent molts tabús en les relacions humanes. I no se sap pas què pot passar. Potser l'exclusivitat algun dia es posarà també en qüestió.
Gràcies, Núria!
Mc, ara m'agradaria poder-los espair a veure com ho gestionen tot plegat. Qui sap si aprendríem coses. :)
Montse, m'agrada la paraula esperançadora...
Pilar, no sé pas si ho he escrit prou bé... amb això de l'atmosfera tancada, m'has fet posar en qüestió gran part d'aquest relat. Volia explicar la sensació del descobriment d'una amistat. Inesperada, sorprenent, però gairebé inevitable... de mirall... còmplice... però no pas tancada. Gràcies, bonica, pel teu contrast sempre acurat i afectuós.
Gràcies a tu, mar, perquè tot ha sortit així, espontani i arrodonit. Imaginar nous camins, sobretot quan veig dia a dia, tanta quantitat de patiment al voltant dels amors i dels sentiments, se'm fa gairebé inevitable. I no és pas que a mi em sembli que això és fàcil ni tampoc em sembla que sigui possible per tothom... Però m'agrada reflexionar que si bé això sembla tan difícil i els comentaris prou que ho diuen, el model convencional, tan "sencer" i tant ben provat i ben assumit per tothom, no assegura res i també té un elevat tant per cent de fracassos i d'infelicitats. I per què no imaginar l'amor, d'una manera compartida, com tanta gent ho viu d'amagat i amb culpabilitats, però net i obert. Si és això el que desitges, mar, viure un amor net i obert, jo també et desitjo que puguis aconseguir-ho i que n'obtinguis tota la felicitat del món. :)
Petons, bonica.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaEt dic un secret? Quan una cosa m'agrada acostumo a fer més d'una lectura. Si em fa pensar, deixo l'objectivitat i llavors subjectivitzo. Ha sigut llavors que he sentit l'esclavitud d'una amistat en què es pot perdre fins i tot la personalitat, acceptant tot, sense cap contradicció que faci bategar la línea que la dibuixa.
ResponEliminaLa primera lectura, quan el relat encara no l'havia fet meu vaig pensar: Que bé, quina complicitat, quin enteniment...
Gràcies a tu per fer-me pensar i no deixar-me indiferent.
Petons!
Carme... he eliminat la soflama que t'havia deixat com comentari...
ResponEliminahe pensat que no era el lloc, ni la forma...
et demano de tot cor em perdonis per haver abusat de la teva confiança...
un petonet dolç per fer les paus...?
Uf! quin trànsit! hehehehe :)
ResponEliminaMONTSE, m'has enxampat escrivint, i no he contestat per ordre. Em fas pensar que, posats a seguir la història, no podria ser que ell no fos l'únic enamoradís de mena? No sé, però em fa una mica de pena que les paraules siguin gastades, m'agradaria més que les paraules fossin sinceres... seria demanar massa? :)
Pilar, com m'agrada que tot tingui dues cares! Em fas pensar que realment és així. Tot té dues cares i saber-les veure ens fa savis i rics. Una abraçada, bonica.
Perdonar-te, poeta? Quines coses dius! Au va! No hi ha cap problema amb els teus comentaris... i sense cap necessitat de fer les paus, que ja estan fetes des del primer dia... igualment t'accepto el petonet. Un de tornada, barbo!
Doncs jo penso que si l'home del fons fos aquest home i estès encetant una nova relació, segur que ho faria amb paraules gastades... Què voldria, tenir tres dones? Tres relacions simultànies? I d'aquí un temps, quan s'avorrís de tres, aniria a buscar una quarta? I ho faria amb les mateixes paraules que, pel que sembla, li donen uns resultats espectaculars? :-)
ResponEliminaJa sé que sóc minoria, ho sé, i a vegades dubto de si dir res o no dir-ho... però m'arriscaré a ser sempre la que s'estranya d'algunes coses.
Des de la meva opinió, això no pot funcionar. Quan estimes algú vols que el seu amor sigui teu... i no parlo d'una possessió malaltissa i de "la maté porqué era mía", sinó perquè t'entristeix pensar en compartir-la.
Veig que tothom és molt civilitzat i jo sóc una passional. Però, sense fer cap drama: "Amor meu, si estar amb mi no t'omple suficientment i necessites més relacions al mateix temps, jo marxo i et deixo la via lliure. Així, jo no puc ser feliç".
Bé, l'anterior és la meva opinió civilitzada, clar :-))
ResponEliminaEn realitat, jo li els hi tiraria el cafè al damunt (millor un te, que hi ha més líquid i el podran "compartir" més bé) Mitja tassa damunt d'un i mitja tassa per l'altre :-D
Assumpta, minoria dius? aquest cop no, eh? aquest cop no ets minoria. La societat funciona exactament com tu dius i sembla que hi ha un acord total. Que "flipats" com jo vulguem reflexionar i inventar altres coses, no canvia els fets. La gent, tothom, pensa com tu, res de compartir amors. D'acord! És genial per a totes les parelles que funcionen. Només que n'hi ha moltes que no funcionen i també penso tothom hauria de poder ser feliç a la seva manera.
ResponEliminaOstres! Xopes de te, o xops de te... que ara no sé ben bé on ha anat a parar la teva tassa... hehehehe...
ResponEliminaNo, jo deia minoria en els comentaris, que tothom deia que els hi semblava un final feliç, esperançador :-))
ResponEliminaNo volia criticar pas el relat, CARME, al contrari... crec que donava peu a una mica de debat i tan sols he volgut donar la meva opinió i, des del meu punt de vista personal i troglodita, no crec que això funcionés de cap manera... perquè, al menys jo, no podria ser feliç pensant que dono tot el meu amor a una persona i aquesta només me'n dona la meitat o una tercera part.
No parlava de "criticar" ni res... si a ells els hi va bé... però és que crec que no podria anar bé.
No volia molestar, de veritat :-)
Ah!! xops i xopes!! Que n'hi hauria per tots :-DDD
ResponEliminaAssumpta, ho veus com no estàs en minoria? deixant la globalitat de la societat a part, que aquesta és inqüestionable... L'estadística d'aquests comentaris seria:
ResponElimina3 persones que es manifesten d'acord amb el plantejament de la història
4 que es manifesten mes aviat en contra, amb suavitat però en contra
5 que no diuen res sobre si estan a favor o en contra...
No molestes, Assumpta... tothom pot dir la seva i aquí està la gràcia!
ResponEliminaSi? No havia fet el recompte que són números i ja saps que jo... ehem ;-)... però hi ha molts comentaris de final feliç, tendre, esperançador... i a mi em semblava trist.
ResponEliminaI crec que no ho sé explicar bé. Trist, perquè crec que aquestes dues noies el més normal és que tinguessin una sensació d'autoestima a nivells soterranis. Perquè el meu cap no entén que estimis una persona i no la vulguis tenir sempre amb tu...
No parlem ara d'aventures, de relacions esporàdiques... de persones sense compromisos. No, jo crec que parlàvem d'amor, de relacions consolidades... I, al menys jo, mai de la vida acceptaria una cosa així, perquè em sentiria petita, petita... no sé si ho sé transmetre)... Seria com si m'estessin dient que jo no valc prou i que la persona que estimo no en té prou amb mi... i això seria trist, tristíssim.
Que elles ho acceptarien? No m'ho puc creure. Potser en alguna pel·lícula o a alguna novel·la d'aquestes modernes que presenten coses estranyes... després serviria per escriure la segona part sobre els traumes psicològics ocasionats quan elles s'enfonsessin. I el final de la trilogia seria per explicar el suïcidi d'aquella que sempre va sentir que no l'estimaven prou malgrat que ella s'esforçava en donar més i més...
Ostres, queda molt dramàtic, però és que jo ho veig així :-)
Assumpta, és que... el "meu" final, el que surt en el relat, el que està escrit, és un final esperançador. Jo volia que ho fos: "van començar a inventar nous camins, se'ls farien a mida, si calia."
ResponEliminaO sigui que, jo penso que dir que és un final esperançador no vol dir estar-hi d'acord... vol dir: ho hem llegit així.
El final catastròfic que tu veus, és el teu final, però no està escrit a la història. Entenc molt bé la teva manera de veure-ho. L'entenc i la conec molt bé. Com tothom. Tots la coneixem. És la que hi ha i la que funciona... o no funciona. I no em cal ni preguntar qui acceptaria una situació així, les respostes ja les sé. Segures, en un 99% dels casos. Em reservo un 1% per la sorpresa...
Podria dir moltes més coses, però potser amb haver proposat la història ja n'he dit prou. Suïcidi... mare meva... abans de suïcidar-se que canviï de rotllo, eh? Que no l'obliga ningú!
Ja saps que ni que sigui moooolt de tant en tant organitzo alguna conversa intensa...
Abraçades, Assumpta!
"Fer-se a mida els camins" m'agrada. "Tot està per fer i tot és possible", no?
ResponElimina:)
També ens fas treballar les neurones, com en MAC ;-))
ResponEliminaGerònima, ens iguales la balança, doncs... És una altra manera poètica de dir-ho. Sí senyora, encara queda molt per fer...
ResponEliminaAssumpta, deuen ser les neurones emocionals... les que treballen, que ja ens fa falta ja una mica més de treball emocional... a tots, eh? A mi la primera!
Assumpta puc entendre perfectament el teu punt de vista...
ResponEliminai no et considero troglodita ni estranya...
és el que ens han ensenyat...
posar categories a estimar...
estimar de forma egoista...
possessiva...
no voldria ofendre't ni somniant, però em deixes fer d'advocat del diable?
però si crec que no existeix la veritat absoluta...
no en aquesta terra ni en aquesta vida que ens toca viure i que és taaaaaannnn curta...
i molt menys en la boca de cap persona que hagi nascut sota aquest cel i amb els peus tocant la terra...
en el moment que afegim al sentiment, a l'acció, el possessiu, conscient o inconscientment, volem excloure a la resta del món...
i, tal vegada, ens volem aïllar nosaltres...
sembla que la teva visió de l'home és la d'un faldiller, un cràpula...
les dones no podrien tenir altres amors...?
si no hi han mentides...
si tot es parla...
si tots fem l'esforç d'entendre...
on és el problema...?
realment creus que en el moment en que decidim compartir camí amb algú, ens capen/capem una forma d'estimar...?
que aquesta ja no pot ser vàlida...?
i si ho mires d'una altre manera...? a veure com m'explico...
si jo estimo dues persones de la mateixa manera, i accepto les seves formes de ser diferents...?
no podré convertir-me, o tendir, a ser una persona més oberta i tolerant, pel sol fet de saber-me NO posseïdor...
de saber que no sóc l'únic que pot fer somriure i feliç a una persona que estimo...
no tendim, a (i entén l'expressió, porfa...) "sacrificar" part de nosaltres per complaure al company/companya... i deixem de ser com érem...?
no parlem de substituir ningú...
ni tampoc de sexe...
el sexe pot ser un pas més, una demostració més d'estimació (jo ho entenc així), com un bes, com una abraçada dels cossos... però no és imprescindible, no fonamental...
el suïcidi fa mandra, està molt vist i és massa permanent...
tal vegada la humanitat ha deixar de creure en ella mateixa per creure el algú altre ha pensat..
i no sempre en benefici de la pròpia humanitat i, alguns cops, com simple mitjà de control...
és molt llarg assumpta... estem a ca la Carme i li estic deixat el post fet un nyap...
i em fa por que tu i ella us empipeu...
perquè estaria demostrant que tampoc us estimo gaire al semblar que us vull convèncer o "imposar" unes idees que s'apropen al que jo crec hauria de significar estimar...
de tot cor...
perdoneu si he ofès a qualsevol dels que llegiu aquest magnific lloc que és el moments...
petons dolços...
abraçades immenses i sinceres
Fe d'errates:
ResponEliminatal vegada la humanitat ha deixat de creure en ella mateixa per creure el quealgú altre ha pensat..
Molt tendre, Carme. Que no ens manque mai la tendresa ni a les lletres ni als dibuixos.
ResponEliminaEnhorabona!!!!
Ai, Barbollaire! Em pots ben creure que jo, mai de la vida, m'enfado per cap opinió expressada així, amb unes paraules tan plenes de respecte com les teves, t'ho dic amb absoluta sinceritat... i menys encara amb algú a qui agrada la música i sap receptes de carxofes al microones :-DDD
ResponEliminaNo, si ja ho diu el bolero... que ara no recordo la lletra, però justifica poder estimar a dues persones a la vegada. Possible? Potser sí... Però jo no podria ser una d'aquestes dones. Jo, personalment, m'enfonsaria. Em deprimiria. I no ho dic per dir, és que sé que la meva reacció seria d'empetitir-me i de patir moltíssim, de sentir-me que no sóc res i no valc prou.
Però, ja dic, així ho veig jo :-))
Corazon Loco
ResponEliminaaquesta versió està molt bé...
aiiix... Assumpta... potser t'hauries de valorar més dona...
(i ara no t'estic dient que et "desmelenis", eh?)
l'horitzó sempre és prou ample, som nosaltres que, molts cops, el mirem per forats massa petits...
Assumpta... un petonet...?
;¬)*
gràcies per no empipar-te
ah! i una "troglodita" no estaria a internet, ni als blogs, ni participaria així a les cases dels altres...
simplement, pensem diferent...
i aquesta és la gràcia...
pensar tots iguals = 1984 d'Orwell
Hahaha sabia que coneixeries la cançó!! :-DD
ResponEliminaNo, no... que jo ja em valoro ;-) Jo dic que m'enfonsaria si em passés això del relat... seria un terrible malson, no ho podria suportar, em seria impossible ser feliç.
Jo em "desmeleno" mirant un partit de futbol, per exemple... o ballant per casa pel matí amb la música de velles cassettes (com puc, que l'artitis no em permet massa, però ho faig) però en quant a la vida amorosa, sóc monògama total ;-))
Sóc una troglodita informatitzada :-DDD
i ben dolça que ets...
ResponElimina(i és clar que coneixia la cançó...)
va, una darrera puntualització...;¬P
no parlàvem de poligàmia...
parlàvem de poliamors i monoamors...
és fonamentalment diferent...
i aprofito per reivindicar-me:
sóc un cuiner força acceptable.
a les Cambres podries trobar-me fent una fideuà o brou de Nadal...
i no em tallo a l'hora de entrar a la cuina...
perquè mira, la cuina, cuinar, també és amor i imaginació...
;¬)*
Sí a elles els està bé, perquè no? Bon relat!
ResponEliminaUf, Carme!! Crec que jo no em sabria veure en una situació com la que expliques. Però cada persona és un món, oi? Si la complicitat entre elles és prou forta que no només fa que tolerin la situació, si no que fins i tot la troben desitjable perquè implica estar més unides... perfecte!!!
ResponEliminaM'agrada la senzillesa amb què has explicat aquesta història ben original. Una abraçada!
Són temes complicats, i cadascú pot tenir una visió diferent. Entre la teva i la meva segur que hi ha mil matisos diferents ;-))
ResponEliminaSegur que ets millor cuiner que jo, BARBOLLAIRE! ;-) Ara tinc verdureta al foc (i tan poc que m'agradava la verdura de petita i ara m'encanta!) i després... croquetes... ehem... preparades i... al microones!! :-DDD
Barbollaire i Assumpta, em sembla molt maca la vostra conversa... sincers, tots dos i valents. No podria desitjar res millor a cas a meva. Gràcies!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Joana!
Alyebard, doncs això, per què no?
Yáiza, doncs per sort per a tu, no és fàcil que t'hi trobis...
Que un home pugui estimar dues dones, ho veig factible, però que dues dones comparteixin el mateix amor, i siguin amigues, crec que és una utopia. Seria magnífic viure en una societat on aquestes relacions poguessin ser possibles. En la teva història, ho has permès i em complau, i gairebé és envejable tenir una amiga amb qui compartir-ho tot, fins i tot l'amor.
ResponEliminaPer moltes històries, i sobretot per aquelles que ens desvetllen emocions!!!
Ui, ui, açò és molt més que una taula redona! :):):)
ResponEliminaEl final del teu relat, tan poc esperat, m'ha encantat. En amor, tots els camins haurien de ser possibles, que es tracta de compartir no de posseir.
Un final sorprenent...et felicito. Molt bo!!!
ResponEliminaDafne, dins les històries tot està permès. Aprenem de les històries i de les utopies, per si algun dia poden deixar de ser històries i utopies.
ResponEliminaNoves Flors, que bé que t'hagi encantat! :) Aquí ja veus conversant, debatent, discutint...
kweilan, gràcies!
He llegit uns quants relats de Chop Suey i tots són originals i brillants.
ResponEliminaEm costa endevinar com acabaran perquè la imaginació permet molts finals inesperats. En el teu cas esperava una història d'amor però no amb un tercer ...
Podríeu escriure tots un nou relat, canviant només el final, segur que el resultat seria sorprenent i divertit.
Bona nit Carme.
Esperar una història d'amor, aquí, Pere, és normal oi? Gairebé sempre que escric històries, són d'amor. :) Pere, ara em costaria canviar-li el final... li he agafat carinyo després de tant defensar-lo! Bona nit, Pere!
ResponEliminaM`he entretingut llegint-ne unes quantes versions, tan diferents l'una de l'altre, cadascú hi ha posat una mica de la seva personalitat...penso que algunes sabríem de qui son encara que no hi hagués cap signatura.
ResponEliminaBona nit,
M. Roser
Segurament que sí, M Roser, ja ens coneixem força la manera d'escriure.
ResponEliminaBona nit, maca!
Carai! quin relat tan bo!! no m'estranya que hagis encés debat i que sigui ben interessant.
ResponEliminaSi a elles els està bé, doncs endavant. Posen per davant la seva amistat, el que s'aporten l'una amb l'altra. I a més, ho escullen lliurement les dues.
Però,... he de dir que no crec que jo fos capaç. potser massa gelosa, potser massa insegura, per mi no seria una relació que pogués viure lliurement i de manera positiva.
M'alegro que t'agradi, rits! Entenc els dubtes que dius. Aquestes coses cadascú les sent com les sent. Un petó, guapa!
ResponEliminaAmb quina serenitat!!! M'encantaaaaaaaa.....
ResponEliminaPossiblement sigui la possessió la que aboca al fracàs (a la curta o a la llarga) qualsevol relació afectiva.
ResponEliminaPortem a la motxil·la encara molts prejudicis i vivim en un món on determinades convencions tenen un pes implacable, un concepte de moral que arrosseguem "de tiempos ha..." Però jo també crec que hi ha tantes maneres d'estimar!!! Des de la llibertat i des del respecte...qui pot dir que una opció és millor que l'altre?
I com diu novesflors, totalment d'acord, en l'amor tots els camins haurien de ser possibles!!!!
Un petó, carme!
M'ha agradat molt Carme, el que passa és que la realitat em sembla que està molt lluny del relat, que es comparteixen amors d'amagat i tant!, el món està ple d'infidelitats, però tan obertament i de tan bon rotllo, però el relat és xulíssim! Fins aviat!
ResponEliminaGràcies, Albanta!
ResponEliminaFanal Blau, ho dius molt bé... gràcies preciosa!
Marta, la realitat està lluny de relat... segurament tens raó. Posats a acceptar que el món està ple d'infidelitats, perquè no convertir les infidelitats en fidelitats obertes i de bon rotllo. És una idea... I també penso que realitats n'hi ha moltes i no una de sola.
Uau, molt bo. M'has recordat a Murakami en molts punts. Primer penses "amor lèsbic, és evident" i després ho desmuntes tot i ho converteixes en un triangle. M'ha agradat, m'ha agradat.
ResponEliminaM'ha agradat molt Carme si tres estan d'acord i s'estimen perfecte! qui diu que no pugui ser? potser no és fàcil però és possible ....saps hi ha un programa de tv3 no recordo el nom que precisament parlava i mostrava una parella...bé un home i dues dones que es consideraven família s'estimaven i convivien ...i els anava prou bé! ah i amb criatura inclosa! la realitat sempre supera la ficció! Molt bon relat que convida a pensar!
ResponEliminaMBosch, t'ha recordat Murakami? Doncs ara.... ja em puc morir! hehehehe ... estàs de broma, no?
ResponEliminaElfree, doncs m'agrada molt la teva aportació... gràcies, guapa! I realment sempre és així: la realitat supera la ficció.
Dos dubtes, si són tan iguals com s'ho fa aquest home per no equivocar-se amb els noms. I duent-se aquestes xiques tan bé, si no acabarà aquest en un arròs com el de Elfreelang.
ResponEliminaMolt bo!
Jp, a veure... qui ha dit que són iguals? Jo no... Com ets, eh? Jo només he dit que es reconeixien l'una en l'altra. Res més.
ResponEliminaHe he he he, que dolent que ets... per si tenies algun dubte, t'explicaré, uns personatges que jo m'hagi inventat mai no farien una cosa així.