dilluns, 9 de febrer de 2009

Curiositat


Sabeu que amb els ulls mirant amunt no es pot plorar?

Si voleu comprovar-ho fixeu-vos en el gest espontani que fa molta gent quan vol contenir el plor.

No és que jo us demani pas que us conteniu. No, no i no!
Ploreu de gust si és el que necessiteu. És només una curiositat que no se sap mai quan ens pot servir.
Segur que té alguna explicació més fisiològica que jo no sé, però sembla que per entrar en contacte amb les nostres sensacions i sentiments i també per pensar a través de les s sensacions com dèiem l'altre dia, els ulls acostumen a mirar cap avall.

18 comentaris:

  1. Estic d'acord en que si se'n té ganes o ens cal, millor plorar i aprendre a no ser tan continguts. Però és cert el que dius.
    Tanmateix quan intentem recordar alguna cosa, tenim tendència a mirar amunt. La veritat és que els ulls donen tanta informació i són tan importants en la comunicació!!!

    ResponElimina
  2. Els ulls ho són tot... ho diuen tot...

    I és fàcil veure els dins des de l'esguard...

    Petonet dolç i sense llàgrimes (a priori)
    :¬)*********

    ResponElimina
  3. Plorar sovint és necessari, però a vegades també sol ser una cosa íntima...

    ResponElimina
  4. Quan el meu fill era menut, però prou menut, el vaig renyar per una fotesa que ara no recorde. Ell estava assegut al sofà. I de sobte s'hi posà a plorar, amb un gest d'amargura al rostre que encara se'm revolta l'ànima quan em ve al cap. El més curiòs fou que alçà el cap al sostre, com qui cerca algú, o mira de fer una pregària o un clam. Potser, instintivament, mirava d'aturar el seu plor. O potser demanava un ajut a instàncies més superiors. Ves a saber...

    ResponElimina
  5. Serà una qüestió de gravetat? De gravetat física, no de gravetat de la situació, vull dir!

    ResponElimina
  6. Es muy curioso y cuando me encuentre en esa situación intentaré recordarlo,a mí no me gusta nada llorar ante nadie y estuve durante muchos años así,pero en la última década mis lágrimas van por libre y no me gusta,me impide expresarme y me siento débil y frágil,no creo que por llorar mucho se arregle nada,al contrario,preocupamos a los que nos quieren.Ojalá este método sea eficiente.Un abrazo

    ResponElimina
  7. Doncs jo ho desconeixia, i no esta malament saber-ho de vegades pot servir.

    ResponElimina
  8. Tens raó, Jesús, però a vegades també pot ser ben inoportú plorar...

    Fanal blau, jo sempre crec que plorar si es necessita està bé i s'ha de fer, sempre que no se'n faci un gra massa... que aleshores fa mal de cap i no ajuda. I si volem recordar una cosa bàsicament en imatges, sí tens raó mirm amunt.

    Barbollaire, tens raó són tant importants! Pedtonet dolç, i s ense llàgrimes, si fos amb llàgrimes seria salat, potser...

    Ma-Poc, hi ha molta gent que no vol plorar en npúblic, és veritt. També hi ha gent que tan li fa.

    Josep manel, les instàcies superiors et van venir a renyar a tu? O el van defensar a ell? ;)

    Xexu, no ho sé pas segur, però crec que no, ja que funciona en qualsevol posició.

    Tere, cuando se tienen ganas de llorar demasiado a menudo para poder soltarnos y hacerlo a gusto, yo siempre recomiendo darse permiso para llorar durante un tiempo limitado, una vez al dia y eso ayuda a tener menos ganas de llorar. Si queremos contenernos siempre nos forzamos demasiado y si nos soltamos cada dos por tres acabamos con dolor de cabeza y sintiendonos peor aún. Però en algun momento eso puede ser útil.

    S'ha de provar, Striper.

    ResponElimina
  9. També diuen que és impossible estornudar amb els ulls oberts :-))

    En quant a això del plor... el cert és que quan en tens moltes ganes, fins i tot és impossible aguantar la mirada cap amunt... vulguis o no, les llàgrimes s'escapen...

    Petonets :-)

    ResponElimina
  10. Tots en un moment o altre tenint la "necessitat" de plorar i és ben cert que instintivament tirem el cap enrera i obrim els ulls.

    Sobretot quan en aquell precís moment no volem plorar, o almenys que "els altres" no ens vegim.

    Però plorar no és gens dolent de vegades fins hi tot és bó per a treure allò que ens ha quedat dins i que encara ens faria més mal.

    ...I diuen que plorar de tant en tant (tampoc cal que ens passem, je,je), fa els ulls més macos!
    Petonetsssss!

    ResponElimina
  11. tens raó, es mira cap a dalt...

    ResponElimina
  12. no m'hi havia parat a pensar-ho! les llàgrimes val més no contenir-les, xò de vegades surten en el moment menys oportú.

    ResponElimina
  13. És interessant això.
    En ocassions és millor matenir el cap ben alt i guardar-se les llàgrimes per la intimitat.
    La gent sensible acostumem a ser massa bulnerables davant els insensibles.

    ResponElimina
  14. No podia anar a dormir sense pasar per aquí i vés per on, ma vingut una guspira, una llumeta amb el que dieu. Em sembla que ho escriuré, si em surt el que penso, mira un altre trenet. Gràcies per aquest foc que comuniqueu... Anton.

    ResponElimina
  15. Ploro sempre que puc.
    Coincideixo amb en Xexu en que la reacció instintiva és evitar vessar llàgrimes contrarestant la força de la gravetat (com passaria amb el got de cubata en una discoteca si algú et demana l'hora, quina bestiesa...). Ara bé, desconec si hi ha algun mecanisme intraocular que cohibeixi la llàgrima, però (si no he entès malament) vols dir que si tinc ganes de plorar mentre faig la vertical (o el pi) i no vull fer-ho els meus ulls haurien de mirar les rajoles de terra? Ho provaré... demà ;-)

    Afegiria a l'interessant apunt de fanal blau, que els ulls delaten sovint veritats i mentides de la persona amb la que converses: Depenent de la persona, es té tendència a mirar amunt i a un costat per recordar o inventar -veritat/mentida- a banda de la dilatació de pupil·les.
    Buf! Sento el rotllo.

    ResponElimina
  16. mmm no sabia aquesta manera de dissimular el plor.
    Sabia que per provocar llàgrimes, pots concentrar la mirada en un punt.
    En tot cas, millor deixar els sentiments lliures, excepte si estem fent una obra de teatre

    ResponElimina
  17. No tothom veiem les coses igual.
    Com deia ahir a mí a voltes m'entren unes guspires pels ulls i fins que no les he escrit em molesten i em frego i em frego...
    Ahir em va passar . Aquí ho teniu.
    ----------------- Son trenets, EH???
    10 – 2 – 09
    Quan el plor encega l’ànima
    És tant ell, és tant intens,
    Les mans no eixuguen la llàgrima
    I els llavis es queixen a Déu...
    Alça el cap i mira enlaire,
    Et vindrà la dolça flaire
    De les llàgrimes del cel.
    És la pluja benfactora
    Que neteja rostre alhora,
    Que et dóna fins nou somrís.
    Quan ploris al cel sospira,
    Allí veuràs la guspira
    De l’alegria que et brolla
    De l’intern, ànima endins...
    és consol que ara t’assola
    i et retorna instant feliç.
    ................
    Aquí el deixo, soc així. Anton.
    ( Vull aclarir, quan plou es que el cel mira el terra, aquí era la meva inflexió. Es el que discutieu, però si al cel li passa, quan mira cap dalt no plou i figurat, no li fas abaixar el cap.// Sabeu que es fantàstic l'avi GRES? potser hi aniré sortint per les nits quan tots dormiu, que ho necessiteu. Ai, menuts, ja sabreu el que es cantar aleluies... )

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari