És fàcil viure amb els ulls tancats
interpretant malament tot allò que es veu
John Lennon
Sempre he volgut obrir els ulls:
mirar tot allò que puc veure
escoltar tot allò que em cal escoltar.
I sentir, ben a prop de com tu sents.
I de tu. I de tu.
I malgrat tot,
ens interpretem.
A vegades bé, a vegades malament.
I al final, res no importa gaire:
l'entrada de casa hi és des del principi.
Si voleu venir, amb esperit obert
i amb els ulls plens d'un futur bell i possible.
Sempre, sereu ben rebuts.
Les entrades m'agraden perquè són per acollir i per rebre .....les interpretacions ja són de cadascú .....com deia el petit príncep l'essencial és invisible als ulls ,només es veu bé amb el cor
ResponEliminaM'agrada molt que relacionis aquesta frase del Petit Príncep, amb la meva entrada, gràcies!
EliminaLes males interpretacions, els malentesos, són el que fa mal. A mi m'agrada molt d'interpretar!
ResponEliminaA mi també m'agrada interpretar, però cal estar molt atent per interpretar de la millor manera possible.
EliminaL'entrada de casa. De la teva o la meva.
ResponEliminaL'entrada (el post) del teu blog. Mirar i veure, llegir i entendre: això és el que intentem.
L'aquarel·la convida a trucar la porta.
Així han de ser les entrades... Que convidin, oi?
EliminaQuina entrada més acollidora!
ResponEliminaGràcies, Ada! M'agrada que ho sigui.
EliminaA mi també m'agrada anar per la vida mirant i escoltant, tot el què aquesta m'ofereix...
ResponEliminaUna entrada molt guapa tan envoltada de plantes, m'encantaria entrar-hi, segur e la casa també és acollidora.
Els que vivim en un pis, el màxim que podem tenir, és un planta vora la porta!
Petonets, Carme.
Doncs, gaudeix molt d'aquesta manera d'anar per la vida, crec que és una bona manera.
EliminaUna abraçada, guapa.
I interpretar amb mirades diferents o apropar-te a l'altre amb paraules noves per expressar un mateix sentiment o emoció. Vet aquí qui obre la porta.
ResponEliminaQue bé que ho dius, Teresa, immillorablement.
EliminaLa porta amb les tires de colors em porta als estius al Penedès. Aquelles cortines perquè no passin les mosques. Féiem un munt de jocs amb aquesta cortina.
ResponEliminaJo també recordo molts jocs amb les cortines... Però no hi havia pensat abans que ho diguessis.
EliminaPerquè si venim de mala fe, millor no ens deixis entrar. Per això serveix també anar amb els ulls ben oberts.
ResponEliminaHauria de ser així, XeXu, saber protegir-se, quan cal. Jo no en sé gaire, la veritat.
Eliminaentades acollidores que et reben amb els braços oberts, amb caliu de casa. Entrades que et donen ganes de traspassar i quedar-t'hi una estona.
ResponEliminaPassa, passa, bruixeta!
EliminaSempre, sempre és un plaer visitar casa teva!
ResponEliminaGràcies, Glòria! Un plaer és també que vingueu...
EliminaSenyor Lennon, hi ha qui viu amb els ulls oberts i també interpreta malament tot allò que veu... això és encara més greu...!
ResponEliminaÉs de debò ca la Carme, aquesta entrada tan abellidora? Si és així, és igual d’acollidora com la seva propietària! Davant tan generosa amfitriona, només podem travessar el llindar amb els ulls plens d’un futur bell i possible; no podríem fer-ho de cap més manera encara que volguéssim...
Una abraçada!
Tens molta raó, a vegades amb els ulls ben oberts... També ens equivoquem. Però també n hi ha molts que només ho sembla que els tinguin oberts.
EliminaNo, no és casa meva aquesta porta. Tot plegat és una metàfora, del blog, de mi mateixa. Ja sabeu que m'agraden les portes i que sempre en dibuixo... Aquests porta crec que és d'una masia. Me la va portar el meu home en foto, d'una sortida caminadora que va fer ell, perquè sap que m'agrada copiar-les. Crec que és una casa del Penedès.
Una abraçada, bonica!
Tu sempre tan oberta i tan generosa.
ResponElimina;D
EliminaAl blog és fàcil ser-ho.