Una pedra bonica,
un romaní que arrossega les branques.
Contrast agermanat.
Potser s’abracen.
O bé s'ignoren.
O potser només conviuen.
Pacíficament, això sí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Jo diria que s'abracen. La pedra, fins i tot, recull alguna ombra del romaní.
ResponEliminaM'agrada.
És cert aquesta ombra els delata... ;)
EliminaI en recollir-li, també n'hi arriba l'aroma.
ResponEliminaEn deu estar plena, d'aroma...
Eliminaqui sap qui necessita més un de l'altre?
ResponEliminaNo sé quin serà dels dos, però sempre n'hi ha un que necessita més de l'altre...
EliminaA la pedra es veuen clares les abraçades del romaní.
ResponEliminaSí, és veritat!
EliminaAquesta pedra té molta història darrere, com a mínim geològica!
ResponEliminaI tant! I el romaní li dóna un altre punt de vista, més orgànic, més flexible, més efímer... el sabrà entendre la pedra?
EliminaUna pedra còdol, que parla del pas dels anys, de la duresa de la vida, un romaní temporal que és com el vel de felicitat que cobreix aquesta duresa. "Quien va al bosque y no coge romero es que no tiene amor verdadero".
ResponEliminaLa felicitat sempre és temporal, efímera... com el romaní, però fa tan bona olor!
EliminaNo s'ignoren, es complementen,
ResponEliminas'estimen, m'atreviria a dir.
Com diu la meva mare:
"si vas al bosc i no culls romaní,
ni tens amor ni en pots tenir."
(Potser ja te l'havia dit aquesta frase?)
La fotografia és entranyable.
S'estimen, i són tan diferents... però jo també ho vaig veure així.
EliminaCollirem romaní, doncs... entre l'Helena i tu, no ens deixeu opció!
M'alegro que t'agradi la fotografia, sempre he pensat que no hi tenia gaire traça fent fotos i mira, si me'n surt una d'entranyable, doncs em fa il·lusió.
Sembla que algú hagi posat la pedra i el romaní de costat, perquè es facin companyia...Puc collir un brotet de romaní? Fa tan bona olor...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Jo també crec que algú ho havia posat, perquè era un lloc ajardinat.
EliminaBona nit M Roser!
Una bella conjunció. N'hauré de collir jo també, perquè el romer que tinc plantat a la terrassa se m'està assecant sense remei, i no comprenc la causa perquè sempre havia estat esponerós...
ResponEliminaOh! Quin greu que s'estigui assecant!
EliminaPacífica, ja no pesa.
ResponEliminaNomés era al principi.
Sí, a l'arribada...
EliminaJo diria que conviuen pacíficament ;o)
ResponEliminaSegur que sí, tots dos són pacífics de mena!!!
EliminaCarme, conviure pacíficament ja és un gran què. Fixa't si n'hi ha de coses en comú, només cal buscar-les. En aquest cas són prou evidents: el romaní sembla haver deixat la seva empremta en la pedra.
ResponEliminaM'agrada el teu punt de vista, conviure pacíficament ja és molt, a vegades, hi ha gent que sempre demanen una mica més...
Elimina