dilluns, 10 de març del 2014

Aprenent de somnis (un conte antic que vaig escriure pel meu pare, en el seu 80è aniversari)

APRENENT DE SOMNIS

                               Deslligar és el principi del somni.
                               Aïllar el pensament volgut
                               de cap altra nosa forastera.
                               I així,  inventar nous instants
                               que només essent somiats
                               tenen la fràgil possibilitat
                               d’arribar a ser, de veritat.  

                                                                                            Març  1990


Des que vaig arribar al món,  jo ja em sentia com si vingués d’un altre lloc.  Aquest món era una mica complicat i difícil i s’havien d’aprendre coses una mica estranyes per a mi.  De fet, a mi ja m’agradava aprendre coses. Però no pas tota mena de coses, hi ha coses  que no hagués volgut aprendre mai  i d’altres que m’han estat imprescindibles i màgiques.

Malgrat tot, sempre he anat trobant algú o altre que també semblés caigut d'un núvol i a causa d’això, m’he sentit sempre força acompanyada.

A l’escola, va ser el lloc on més quantitat de coses em van ensenyar, la majoria no eren cap problema, no eren ni molt bones, ni molt dolentes, eren simplement coses objectives que calia entendre i saber i que s’aprenien gairebé sense proposar-m’ho. També, de resquitllada, hi vaig aprendre algunes d’aquestes coses que no m’agraden: que expressar l’afecte i el sentiments era ridícul i inconvenient i que valia més ser un bloc de pedra dur i tancat que una personeta massa vulnerable; que calia callar molt i expressar  poc; que  hi havia coses  boniques que la gent les considerava lletges i coses sense cap sentit que havíem de creure que eren boniques.

Però si voleu que us digui la veritat, les coses que més m’agradaven, que més m’agraden i que més útils m’han estat per sentir-me bé, me les va ensenyar el meu pare. 

Les primeres lliçons, que sempre acostumen a ser les més importants,  les vaig aprendre, els matins de diumenge.  Jo devia tenir 4 o 5  o potser fins i tot 6 anys, però no pas més. Quan em despertava, tota la meva dèria era anar al “llit gros”, com dèiem, i compartir projectes amb el meu pare.  La mare només de veure arribar les criatures, fugia escapada.  Però el pare es quedava, tan li feia que fóssim molta canalla o només jo, el viatge començava tot seguit.  La majoria de les vegades viatjàvem amb la velocitat del pensament i en pocs segons arribàvem al bosc de Carboners, a sota el Costabona.  Aleshores, el llit i els llençols es transformaven sobtadament, en una tenda de campanya i l’acampada en pocs moments estava organitzada.  Tothom tenia la seva feina i per torns anàvem a buscar llenya al bosc, a buscar aigua a la font, preparàvem el menjar, rentàvem els plats, i també anàvem a caminar, a buscar bolets, i explicàvem històries i fins i tot fèiem vetllades a la nit amb foc o sense, depenia del fred que feia .

Tot això no eren pas somnis, estrictament, eren projectes de debò,  i pensàvem dur-los a terme un dia o altre.  Hi ha un límit imprecís i molt permeable que separa els somnis dels projectes. Hi ha molts projectes que el temps  converteix en somnis i molts somnis que un bon dia ens atrevim a dur a terme. 

A més a més d’aquestes primeres lliçons,   n’hi ha hagut d’altres. Vaig aprendre que els somnis poden tenir moltes formes. Poden ser només imaginats, poden ser recordats, poden ser llegits, poden ser escrits, poden ser explicats,  poden ser indivuduals o compartits i també poden ser realitzats.  El meu pare me’ls ha ensenyat tots. 
  
Cada cosa al seu temps. Primer van ser els imaginats.  Més tard em va començar a  oferir somnis llegits, molts  i molts m’han acompanyat al llarg de la vida. El que més m’ha fet somiar i aprendre somiant, ha estat el meu llibre preferit, me’l va portar d’un viatge a França quan jo tenia aproximadament  10 anys  i encara no n’havia sentit a parlar mai. Es deia “Le petit prince” i en aquell moment no vaig ser pas conscient del valor d’aquell present, tot i que em va agradar molt, perquè ja m’agradaven els llibres. 

També se’n poden escriure de somnis, només s’ha de tenir l’atreviment de provar-ho i de reconèixer que malgrat que no sempre surten bé, sempre ens serveixen d’alguna cosa. Si el resultat no és,  formalment, gaire  brillant,  els sentiments sempre en surten reforçats i  afavorits. 

Tot i que encara no estic gaire segura si sóc efectivament d’aquí o bé d’un altre planeta, no n’he tingut gaire enyorança,  he pogut viatjar-hi sempre  que he volgut i tornar aquí cada vegada i posar també, de tant en tant, els peus a terra.
                                                                              

                                                                    La Floresta, 23 de Setembre de 1998 

(Va ser  aquest  dia, que per  primer  cop,  vaig  ensenyar  al meu pare, alguns poemes que jo havia escrit) 

38 comentaris:

  1. Encara que no acabéssim d'arribar a veure'l acomplert, mentre l'hem somniat, hem estat propietaris del projecte.
    Carme, en el conte i també en el poema inicial hom expresses molt bé.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Propietaris del tot, del projecte... A vegades ni tan sols cal que s'acompleixin. Els somnis sols ja ens són suficients. Gràcies, Xavier.

      Elimina
  2. Quin escrit més preciós, ple de veritats de vegades doloroses, ple de records tendres i ple de saviesa. Un escrit per emocionar un pare i deixar-li els ulls plens de llàgrimes. I si a més li vas ensenyar les paraules que havien sortit de la teva mà, de les quals nosaltres n'hem pogut gaudir a bastament, l'home es devia engreixar 20 quilos de l'orgull de tenir una filla com tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'any 98, ell ja tenia 80 anys i li vam fer una festa. I sí estava molt content... Ara no se m'havia acudit mai que el seu sobrepès fos degut a això... He, he, he... És broma, eh?

      Elimina
  3. Potser has caigut d'una estrella, que de les estrelles també es pot caure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També, Jp?
      Tu també has caigut d'algun lloc d'aquests i per això ho saps... Oi?

      Elimina
  4. Els tres primers versos del 90 són sublims. I encara em fan rumiar. Com si fos al bosc de Carboners. Si en fa d'anys!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si en fa d'anys!! De tot, del poema, del bosc i dels somnis més encara. I per a tu també fa anys... Oi? Des bosc de Carboners... ;)

      Elimina
  5. El meu pare també és molt important per a mi. Diuen que res que valgui la pena es pot aprendre a l'escola. Els teus versos tampoc els has après allà, segur.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no he après els meus versos allà, ni a estimar, ni a tenir complicitats amb les persones, ni a dibuixar... Ni a viure, ni a prioritzar les coses importants.

      Vaig aprendre a fer amigues, això si.

      I moltes altres coses "habituals" a l'escola, però que m'agrada saber.

      Elimina
  6. Somnis i projectes d'infantesa guardats en un racó de la memòria, que ens recorden persones estimades i llocs oblidats.
    Aquest post és un regal de tendresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort que la memòria té molts racons per guardar aquesta mena de coses... Gràcies, Montse!

      Elimina
  7. Sense somnis ni projectes no podríem viure. I això que vas aprendre quan eres una nena amb el teu pare, vas saber tornar-li amb aquest conte emocionant. És molt maco, Carme!

    ResponElimina

  8. Encantadora reflexió sobre els somnis. Bell, el poema inicial. Resulta interessant la tènue línia que separa somni i realitat -distinció moderna que per als antics no era tan clara. Preciosa entrada, Carme.

    Abraçades, des de El Far

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una línia certament imprecisa, trobo jo... Gràcies Jordi!

      Elimina
  9. Quina sort pels dos haver "jugat" als somnis plegats.
    N'estic segura que vas aprendre moltes coses, aquí tenim els resultats cada día.
    La imaginació va ser la meva companya de jocs, no sé si va ser millor o pitjor, però és tot el que tenia juntament amb el somriure de la meva àvia.

    El poema deliciós i l'escrit molt emotiu.
    Aferradetes, nina



    ResponElimina
    Respostes
    1. Molta sort... Clar que tenir el somriure d'una àvia tampoc està gens malament.

      Gràcies, bonica! Aferradetes...

      Elimina
  10. Preciós escrit, una veritable declaració de principis, un homenatge al "Petit Príncep" i sobretot al teu pare.
    El poema, tan senzill, és ... dels millors que t'he llegit.

    Bona nit Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere. M'alegro que t'agradi el poema, és un dels que m'estimo més.

      Bona nit, Pere

      Elimina
  11. És tant maco això que expliques que no sé si afegir gaire més. Viure aquests matins de diumenge i totes aquestes coses i sentiments és un luxe. Jo també en tinc algun de record d'aquests tipus. Se'm posa la pell de gallina només de pensar-hi!

    ResponElimina
  12. Sempre hem de somniar, ja sigui imaginant, escrivint o cantant, tan se val, l’important es somiar i creure en els somnis e intentar que es facin realitat.
    Jo tampoc tinc clar si soc d’aquest planeta o no, però tampoc n’enyoro gaire, viatjo lliure quant vull, vaig i vinc a plaer.
    Compartim el llibre que més ens ha fet somiar i les coses que no voldríem haver aprés – a escola, o fora d’ella, tan se val – coses que ningú hauria d’aprendre però que tothom coneix.

    Petonets!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Compartim moltes coses doncs... I això sempre fa sentir acompanyat... gràcies.

      Elimina
  13. poder posar realitat als somnis és de fet el somni de tothom, crec que ell va somiar a gust amb el teu escrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que és més important somiar que fer-los realitat... Però m'agrada que es facin realitat.

      Elimina
  14. un conte amb molt de valor, valor d'estimació i d'afecte .....un conte preciós! el teu pare devia estar ben cofoi de la seva filla, dels teus poemes

    ResponElimina
  15. Quins records! I quina satisfacció poder agrair al teu pare tota aquesta felicitat que et va donar, en aquest escrit tan emotiu.
    M'has fet recordar la meva infantesa i enyorar als meus pares que m'estimaven tant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Poder recordar i enyorar uns pares que ens estimaven tant... És ja tot un privilegi. Sempre m'he sentit afortunada per la família on vaig aterrar.

      Elimina
  16. Quins somnis-realitats tan bonics, i que bé que poguessis i puguis expressar-los :-)
    I el poema em sembla bell i real com un somni.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Miquel... expressar-los, a vegades, és una necessitat.

      Elimina
  17. Què bé saps expressar tot el que sents i d'una manera tan planera!!...Segur que hi té molt a veure, aquest "pare" que va compartir amb tu, el seus somnis!!
    M'has fet emocionar i al mateix temps recordar, també, els matins de diumenge al llit dels pares.En el meu cas el que feiem era cantar cançonetes d'aquelles típiques dels pobles, i que a mí, per la seva tonada amb sons alegres i el seu contingut, em feien molta gràcia i mai en tenia prou...
    Gràcies per aquest bon moment!!
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé compartir records al llit dels pares. El meu pare era el mestre de somnis, la meva mare era la mestra de cançons, en sabia un munt d'aquestes tradicionals i dels pobles. Cançons que explicaven històries i que a mi m'agradaven molt. Això de les cançons a casa meva passava més aviat a l'hora del berenar.

      Gràcies per aquest comentari còmplice. Una abraçada.

      Elimina
  18. Trobo que somniar, gairebé és una obligació , perquè a la vida moltes coses només les podrem viure en somnis...M'ha agradat molt aquest escrit, segur que el pare, quan li vas ensenyat el què escrivies, devia estar molt orgullós de tu...
    A mi , com a la Montse, el pare també em va ensenyar moltes cançons populars i sobretot, a cantar-les bé...
    Bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gairebé una obligació... potser que m'ho apunti, això... :)

      Bona nit, M Roser

      Elimina
  19. Oh, Carme, que bonic! Aquests dies que el meu pare està molt fluixet, aquest escrit m'arriba especialment endins.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quina il·lusió que t'agradi, Teresa... doncs ara podries escriure'n tu un per a ell...

      Una abraçada.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari