Aprenent de somnis (un conte antic que vaig escriure pel meu pare, en el seu 80è aniversari)

APRENENT DE SOMNIS

                               Deslligar és el principi del somni.

                               Aïllar el pensament volgut

                               de cap altra nosa forastera.

                               I així,  inventar nous instants

                               que només essent somiats

                               tenen la fràgil possibilitat

                               d’arribar a ser, de veritat.  

                                                                                            Març  1990

Des que vaig arribar al món,  jo ja em sentia com si vingués d’un altre lloc.  Aquest món era una mica complicat i difícil i s’havien d’aprendre coses una mica estranyes per a mi.  De fet, a mi ja m’agradava aprendre coses. Però no pas tota mena de coses, hi ha coses  que no hagués volgut aprendre mai  i d’altres que m’han estat imprescindibles i màgiques.

Malgrat tot, sempre he anat trobant algú o altre que també semblés caigut d'un núvol i a causa d’això, m’he sentit sempre força acompanyada.

A l’escola, va ser el lloc on més quantitat de coses em van ensenyar, la majoria no eren cap problema, no eren ni molt bones, ni molt dolentes, eren simplement coses objectives que calia entendre i saber i que s’aprenien gairebé sense proposar-m’ho. També, de resquitllada, hi vaig aprendre algunes d’aquestes coses que no m’agraden: que expressar l’afecte i el sentiments era ridícul i inconvenient i que valia més ser un bloc de pedra dur i tancat que una personeta massa vulnerable; que calia callar molt i expressar  poc; que  hi havia coses  boniques que la gent les considerava lletges i coses sense cap sentit que havíem de creure que eren boniques.

Però si voleu que us digui la veritat, les coses que més m’agradaven, que més m’agraden i que més útils m’han estat per sentir-me bé, me les va ensenyar el meu pare. 

Les primeres lliçons, que sempre acostumen a ser les més importants,  les vaig aprendre, els matins de diumenge.  Jo devia tenir 4 o 5  o potser fins i tot 6 anys, però no pas més. Quan em despertava, tota la meva dèria era anar al “llit gros”, com dèiem, i compartir projectes amb el meu pare.  La mare només de veure arribar les criatures, fugia escapada.  Però el pare es quedava, tan li feia que fóssim molta canalla o només jo, el viatge començava tot seguit.  La majoria de les vegades viatjàvem amb la velocitat del pensament i en pocs segons arribàvem al bosc de Carboners, a sota el Costabona.  Aleshores, el llit i els llençols es transformaven sobtadament, en una tenda de campanya i l’acampada en pocs moments estava organitzada.  Tothom tenia la seva feina i per torns anàvem a buscar llenya al bosc, a buscar aigua a la font, preparàvem el menjar, rentàvem els plats, i també anàvem a caminar, a buscar bolets, i explicàvem històries i fins i tot fèiem vetllades a la nit amb foc o sense, depenia del fred que feia .

Tot això no eren pas somnis, estrictament, eren projectes de debò,  i pensàvem dur-los a terme un dia o altre.  Hi ha un límit imprecís i molt permeable que separa els somnis dels projectes. Hi ha molts projectes que el temps  converteix en somnis i molts somnis que un bon dia ens atrevim a dur a terme. 

A més a més d’aquestes primeres lliçons,   n’hi ha hagut d’altres. Vaig aprendre que els somnis poden tenir moltes formes. Poden ser només imaginats, poden ser recordats, poden ser llegits, poden ser escrits, poden ser explicats,  poden ser indivuduals o compartits i també poden ser realitzats.  El meu pare me’ls ha ensenyat tots. 

  

Cada cosa al seu temps. Primer van ser els imaginats.  Més tard em va començar a  oferir somnis llegits, molts  i molts m’han acompanyat al llarg de la vida. El que més m’ha fet somiar i aprendre somiant, ha estat el meu llibre preferit, me’l va portar d’un viatge a França quan jo tenia aproximadament  10 anys  i encara no n’havia sentit a parlar mai. Es deia “Le petit prince” i en aquell moment no vaig ser pas conscient del valor d’aquell present, tot i que em va agradar molt, perquè ja m’agradaven els llibres. 

També se’n poden escriure de somnis, només s’ha de tenir l’atreviment de provar-ho i de reconèixer que malgrat que no sempre surten bé, sempre ens serveixen d’alguna cosa. Si el resultat no és,  formalment, gaire  brillant,  els sentiments sempre en surten reforçats i  afavorits. 

Tot i que encara no estic gaire segura si sóc efectivament d’aquí o bé d’un altre planeta, no n’he tingut gaire enyorança,  he pogut viatjar-hi sempre  que he volgut i tornar aquí cada vegada i posar també, de tant en tant, els peus a terra.

                                                                              

                                                                    La Floresta, 23 de Setembre de 1998 

(Va ser  aquest  dia, que per  primer  cop,  vaig  ensenyar  al meu pare, alguns poemes que jo havia escrit)