Solució al Joc literari nº 100

Segur que tots i totes ho vau endevinar, ja que vaig donar moltes pistes,

però per si voleu recordar com com anava cliqueu aquí.

Ser, estar i la felicitat

Volia posar-vos les definicions del diccionari de ser i estar, però m'he repensat, perquè són tan llargues i complexes que tampoc ningú se les llegirà. I al cap i a la fi crec que allò que més ens importa és el sentit que els donem quan parlem de la manera més col·loquial.

En diverses ocasions, persones amigues i no pas una de sola, han dit que sobre la felicitat ja hi ha d'entrada una mena equivoc lingüístic que confon a les persones i que els fa posar el llistó massa alt. Es refereixen a l'expressió molt més habitual de "Ser feliç" en comptes "d'estar feliç", que és menys utilitzada.

Aquestes persones, estan convençudes que no podem "ser" feliços, pensant que aquest "ser" implica una continuïtat, una permanència, gairebé una essència. I és evident, tant per a elles com per a tots, que no sentim felicitat a cada moment de la nostra vida. Per tant semblaria que l'expressió més adequada és "estar feliç" en un moment determinat, en un dia, en una temporada.

Jo he pensat sobre això, i he compartit aquesta idea amb més gent. En principi hi estaria d'acord, ja que jo no m'he sentit pas sempre feliç, totes les hores de la meva vida i totes les èpoques. Al contrari, hi ha hagut algunes èpoques on em sentia molt infeliç.

Però ara mateix he confessar que m'agrada més dir que "sóc" feliç i us explicaré per quin motiu.

Crec que per a mi ha estat com una mena d'evolució, fa molts anys em sentia com en una terra de ningú on m'hagués anat com anell al dit aquest "estar". Segons les circumstàncies i el meu estat d'ànim, estava contenta o trista, estava animada i desanimada, estava feliç o infeliç. Però tal com m'he anat fent gran m'he adonat que allò que dóna la felicitat no són les circumstàncies, sinó la manera d'interpretar i de gestionar les circumstàncies. I aleshores, així com he pogut veure moltes persones que s'han instal·lat en el seu país interior de la infelicitat i tot passa per una mena de sedàs d'infelicitat que minimitza les coses bones, que ben just si els fan somriure una mica o els donen una espurneta de benestar, jo he volgut aprendre a fer-ho a l'inrevés.

Voler viure en el país de l'absoluta felicitat on les condicions adverses gairebé no em fessin esborrar el somriure seria massa pretenciós...

I parlant amb una altra amiga vaig adonar-me que per a mi la felicitat era com una mena de paisatge de fons per on camino i que no deixo de veure'l mai i que sempre sé que hi és i que hi tornaré al cap de poc, encara que passi moments o dies tristos. Encara que les coses no surtin sempre com jo voldria, sé que faig el meu camí cap a on el vull fer i la felicitat és precisament això. Fer camí cap als nostres objectius o les nostres prioritats.

I ella afegia que potser quan estem ben contentes del tot i sentim aquella felicitat brillant (com a mi m'agrada anomenar-la) també sabem que la tristesa existeix i que en algun lloc està com de rerafons. Vaig pensar que tenia molta raó. La millor imatge per a representar-ho és la del Ying i el Yang. Dins la meva tristesa sempre hi ha una mica de felicitat i dins la felicitat sempre s'hi amaga una mica de tristesa. Gràcies, xiqueta, per completar el meu punt de vista .

Les coses rares de l'Assumpta

No sé si heu llegit el post de l'Assumpta, sobre les coses rares que es poden veure, a vegades, pel carrer.

L'àvia li havia ensenyat a fer ganxet. I li havia regalat tot de cabdells de llana que tenia arraconats des de feia qui sap quant de temps. La Clàudia va trobar prou exòtic aquest passa temps i s'hi va entusiasmar. Va fer canelleres, ja que s'acabaven de fer aviat i no se li acabava la llana amig fer-les. Un va fer 8, una de cada color: blanc, verd, taronja, groc, vermell, blau, lila, i rosa. Se les posava cada dia per anar a l'escola... no servien de res però bé les havia de lluir, oi?

Sort que en tenia moltes, ja que cada dia en arribar a casa, s'adonava que n'hi faltava una.

I per més ràbia que li fes, en donar el tomb de la setmana, ja no n'hi quedava cap.

Va passar molts dies sense canelleres, fins que un dia quan passava per la Gran Via, per un camí que no li era habitual, les va veure:

- Lladres! eren elles... me les han robat!

Sense miraments ella les hi va treure i se les va tornar a endur a casa seva.

Hanami - La festa dels cirerers florits

Sota els cirerers,

per aturar el temps, jo

vindré a trobar-te.

Promeses de fruits

d'un demà, de roig vestit

perfumen l'aire.

Beurem la claror

de les branques en flor

amb la mirada.

No direm cap mot,

que la tarda avança

i nostra és la nit.

Reposarem junts,

en llum tan pàlida.

sota el teu estel.

Quan cau la pluja

dels pètals que volen

s'acaba la festa.

I el Carles diu:

La Primavera és tant maca sota

un cirerer florit,

com una rialla,

sota l'univers en flor.

És la mateixa cosa

i el cel ets tu.

I onatge diu:

La primavera és com el sol

en la boira de la vida.

És el bressol de les flors,

la brisa que ho prenya tot de vida.

És l'eco profund de la terra

que cada any torna.

La ginesta

Un post sobre la ginesta, un arbust de flors groques i precioses,

(que he representat com he pogut, veureu els tres intents,

i cap d'ells li fa la més mímina justícia)

dedicat al comentador més fidel de la blogosfera

Escolto una cançó de Françoise Hardy, amb l'Spotify,

vaig aprenent a fer-lo funcionar i tradueixo:

"la trobava massa bonica,

hauria volgut ser ella

perquè els teus ulls em miressin

com la miraves a ella"

Segur que no parlava de la ginesta, però jo barrejo les coses i penso

que estaria bé ser ginesta i que els ulls em miressin com la miren a ella.

Si jo fos la ginesta,

viuria del sol i la pluja.

Dansaria amb el vent

i les fulles que volen amb ell.

Abelles i papallones m'acaronarien les flors,

i jo escamparia color arreu

i també besos perfumats

a tothom que s'acostés.

Si jo fos la ginesta

estimaria els ulls que em miren.

El concurs literari més breu de la història

En Jesús Tibau en proposa un concurs molt especial, explicar la història de la humanitat en un sol mot.

Pervinca

Sobre una flor ben blava

la papallona blava

s'ha aturat.

Instant petit

irrepetible

inassolible.

La flor ha restat en el seu lloc

la papallona...

ja ha volat, la rep la fulla.

Sobre uns estams ben grocs

la papallona xucla

el nèctar groc dels déus:

les nostres breus, brevíssimes paraules

NOVES FLORS

La mimosa

Em va venir tan bé el conte de la Zel, que em va fer venir ganes d'escriure sobre arbres, sobre bocins de vida, en metàfora si voleu.

Dins del bosc, entre les alzines i els pins, entre els cirerers d’arboç, els galzerans i els brucs, hi vivia una mimosa. La mimosa floria pel febrer i omplia de groc i de llum el seu racó de bosc.

Entre els arbres hi havia una bona companyonia, cadascú acceptava de bon grat la manera de ser i les aportacions que cadascú feia. Els pins s’ocupaven de les pinyes, que fossin ben grosses i plenes de pinyons i aquest era el seu principal neguit i la seva habitual conversa, els pins se sabien importants ja que els pinyons són molt apreciats per a tothom, per la reproducció, pels animals del bosc i també per les persones. La mimosa s’embadocava davant d’aquest fruits. Els pins eren els reis del bosc, portant la veu cantant a cad a moment. També hi havia les alzines amb els seus aglans, que tot i no arribar al nivell dels pins també aportaven subsistència a molt s animalons del bosc. Els cirerers d’arboç eren al festa dels ocells i també se’n sentien ben orgullosos, fins i tot els brucs i els romanis eren una festa per als insectes. La mimosa admirava els seus companys, s’alegrava amb ells, participava tan bé com podia de la festa dels fruits.

Però, per més feliç que es pogués sentir amb la seva florida, per més que els altres valoressin la seva alegria i la seva llum, per més que la volguessin acompanyar, la mimosa sempre trobava a faltar algú que seguís el seu ritme, el seu batec de color groc a l’hivern, la seva discreció en arribar el bon temps. El seu silenci en les reunions del bosc.

La mimosa, però, sense poder fer altra cosa que seguir el seu propi impuls i el seu propi caràcter, provava de fer millor les seves flors i ella creia que ningú podia apreciar une s flors que donaven uns fruits tan poc útils com els seus. Somiava d’amagat que els nens i nenes hi jugaven quan feien menjarets i cuinetes.

Se sentia sola, diferent dels seus companys de bosc.

Un dia cansada de sentir-se sola, va començar a observar-los un darrere l’altre. Es va adonar que per més importants que fossin, per més que s’estimessin tots plegats, cadascú havia de fer la seva feina en absoluta solitud. Admirava pi, però no podia fer ni un trist pinyò per ajudar-lo, l’alzina era la seva amiga, però no podia ensenyar-li pas a fer aglans. Ella feia flors i mai no podria fer aglans.

De la mateixa manera, cap d’ells podia posar-se a florir de groc com ella, ella havia de seguir portant la claror al bosc a ple hivern.

Aquesta era la seva naturalesa.

La primera papallona

Dibuix de la papallona de Fanal Blau,

ja que vam veure el mateix matí

la primera papallona de la primavera o de la vida.

El petit ha aixecat el dit

i amb la boca ben rodona

ha fet un gran ooooh! admirat

en veure davant dels ulls

la primera papallona.

Assaltar ditades en blau

Assaltar ditades en blau,

encara que soni una mica estrany és el que jo he fet aquest matí, de la impaciència de llegir un llibre de poemes que m'han regalat.

Si endevineu quin llibre és, a través de l'anagrama que us he posat en color blau...
(perquè faci conjunt amb l'anagrama) us explicaré més coses.

Je, je, je... segur que tots ja ho heu endevinat.

Sí, ja ho veig, a la primera! La capsa ha deixat d'allargar-se i encongir-se i ara ja es pot obrir. En realitat hi havia un munt de llibre, tots els del premi que vaig guanyar al joc literari de fa un parell de setmanes, de Pedrolo i el del Tibau de propina. Amb dedicatòria i tot, recordant els meus dibuixos. Gràcies Jesús!

Porta

La Bruixoleta em va dir que tenia ganes de veure la porta oberta.

L'obro doncs avui, tal com la primavera ens acaba d'obrir la seva.

Gràcies al Barbollaire, per deixar-me un cop més la seva porta.

I mentre les paraules

se'm dibuixaven silenciosament,

en mig dels somnis...

van créixer moltes flors.

I mentre esperava sota el cel

l'aire incert de primavera

obria la porta intermitent.

Els pètals brillants voleiaven arreu,

inventant una dansa de somriures.

El fum de Transparència

He llegit un poema de la Cèlia a Transparència

Fum com els núvols de mots
que es disgreguen poc a poc.
Passes perdudes en el temps
i gestos equivocats.

Traçaré arcs en el cel
i recolliré escumes de la mar
i deixaré petjades a la sorra.

I el mateix camí,
serà un nou camí.
Una renaixença.

Ara us posaré el poema de l'amic onatge,

el meu "okupa" (tal com ell es va anomenar l'altre dia) ja habitual :

De vegades només ens queda
el fruit dels mots i la paraula.

I resseguim velles dreceres
que en duen a camins nous.

Sempre ens queda el cel
per empendre un nou vol.

I la mar amb el nostre
vaixell de paper.

I a la sorra testaments
sense promesa...

I en el mateix camí
una abraçada sense temença.

Llibertat

En solitud,

cerques la llibertat

entre els barrots.

En la grisor del món

l'unic color al carrer.

L'Anna de Coses i altres coses i de Sentiments

m'ha deixat uns versos,

són com una continuació

i no m'agrada deixar escapar cap complicitat.


L'unic color al carrer...
quan sóc jo l'únic que cerca,
l'únic que vol ser lliure.

Doncs si no,
el món és ple de colors,
d'esperances, de flors.

A vegades es fa tard

Era un noi silenciós i tímid, i tot plegat venia d'una sola raó, no s'agradava tal com era.

Als 15 anys es trobava una mica desorientat i no tenia gaires ganes d'estudiar. A l'institut, al poble, tothom es coneixia prou. Ningú es podia amagar gaire de res i tampoc fer-se excessivament l'interessant. I ell anava fent, esportista, això sí i amb ganes d'escampar la boira sempre cap a l'exterior més que no pas posar-se davant d'un llibre.

A la seva classe hi havia una noia, que també era prou silenciosa i tímida. Ell la trobava molt bonica i a més a més estudiava i treia bones notes. A vegades parlaven de coses, i es van anar fent bons amics. Un dia que el professor els va enviar a tots dos a preparar la sala on la seva classe havia de fer una representació de final de curs, ell va estar molt content de poder-hi anar amb ella. Allà tot desplegant cadires ... van anar-se explicant coses, com sempre i just abans de tornar cap a la classe, es van agafar la mà i es van mirar amb tendresa i afecte. I ni tan sols això era suficient per al Gerard. No podia deixar de pensar que ella només podia ser una bona amiga.

Malgrat la seva timidesa, la buscava i trobaven petits moments cada dia per estar junts. Un vespre, tot sortint de l'institut van donar una volteta abans d'anar a casa i la Gemma, va tornar-li a agafar la mà i li va dir que l'estimava.

En Gerard, feliç, es va quedar rumiant com era d'increïble que aquella noia s'hagués fixat amb ell! Va gaudir del moment amb felicitat i li va semblar que una petita porta s'estava obrint davant dels seus ulls. Es va oblidar, però, de contestar-li perquè ella pogués saber també els seus sentiments. Ell els donava per sabuts.

La Gemma va continuar essent amiga seva i parlaven sovint, però van passar els mesos i els mesos i res no canviava.

Un dia la Gemma va començar a sortir amb un altre noi una mica més gran.
I en Gerard no podia entendre què havia passat...

En acabar l'intitut, no es van veure més fins al cap de 20 anys. Tots dos tenien una vida ja feta i un parell de criatures i tot treient importància als moments viscuts dels seus 15 anys, van parlar-ne amb la despreocupació que els donaven els anys de distància, van poder posar en comú que era el que havia passat en aquells moment. Una mena de malentès.

Però què podien fer-ne ara? ja era massa tard per a ells.

I és que a vegades es fa tard.

Felicitats, Merike

Moltíssimes felicitats!

61 primaveres!

Ja és de nit

però el meu desig arriba

cavalcant ones...

intentant un somriure

Que siguis molt feliç!

Joc literari nº 100

Col·laboració amb el Joc nº 100 de Tens un racó dalt del món

En Jesús ha repartit entre una pila de blogs l'encàrrec de triar un fragment inicial d'un llibre i proposar-vos-el a veure si endevineu el llibre i l'autor. En el meu fragment, que és el primer paràgraf del llibre, com ha de ser, ja surt un nom propi que dóna pistes. Però us en donaré més... és que a mi em sembla tan i tan difícil endevinar un llibre pel primer paràgraf!

Pista nº 1.- El fragment no està en versió original sinó traduït d'una llengua propera a la nostra.

Pista nº 2.- El llibre és una "petita" "delicadesa"

Pista nº 3.- AB

Tot i que el seu pare havia imaginat per a ell un futur brillant a l'exèrcit, Hervé Joncour havia acabat guanyant-se la vida amb un ofici insòlit, el qual, per una ironia singular, tenia força a veure amb el seu tracte, tan amable que arribava a trair una vaga entonació femenina.

Ara no sé si us ho he posat massa fàcil. I no deixeu cap resposta als comentaris. Les respostes les heu d'enviar al Jesús M. Tibau.

I un cop acabat el termini del joc us poso la solució aquí.

Guillem

Els dos graons

espai de fer exercici.

Amunt i avall.

Sí, ja ho sé, ja ho sé, ell és més guapo al natural que dibuixat per mi!

Relats conjunts - El pelele

El pelele Francisco de Goya 1791-1792

Una altre proposta de Relats Conjunts

Desmanegat,

més mort que viu, somica

en mig de riures.

Intent de fugida

Intenta fugir

d'un amor que abassega.

Floreix enllà.

Una vegada hi havia...

Gatot, he hagut de posar un zoom una mica potent si no, no se't veia!

Una vegada hi havia un gatot que se sentia massa tancat.

Era un gatot que somiava el cel obert i el ventet que refresca.

Quan va sortir al carrer i va poder respirar estava content.

Aleshores, es va convertir en un gatot que somiava terrats.

I quan va mirar amunt en va triar un de bonic i florit.

i va pensar que havia d'anar a veure si les arrels dels arbres

sortien pel sostre del pis de sota i en feien ornaments.

Una vegada hi havia un gatot que va fer un salt

per arribar fins al seu terrat florit

per quedar-se a prendre el sol vora els arbres.

I quan va veure la lluna blanca i clara

que havia vingut de dia per festejar una mica amb el sol,

li va sembla que el dia i la nit s'havien trobat.

I va mirar el món des de la seva barana.

El vertigen del trapezista de Jesús M Tibau

Acabo de llegir "El vertigen del trapezista". Si sovint s'ha comparat els llibres a una mena de viatge. Us he de dir que aquest ha estat un viatge múltiple i ple de coses diverses.

Quan escrivim i quan llegim, jo crec que sempre busquem les emocions. I quan llegim busquem especialment les que connecten el algun punt interior, conegut o desconegut, recordat o oblidat.

Quan llegeixo reculls de contes, m'acostumo a donar per satisfeta, si aquesta guspira que salta del llibre directament a l'interior de mi mateixa es dóna en un parell de contes o fins i tot en un de sol. Ja hauria valgut la pena llegir-lo.

Però aquests contes han estat per a mi un deixar-me portar de viatge, o bé de passejada, per les terres de l'Ebre, per la ciutat, pels pobles, pels masos, entrant a les cases i veient les famíliess i les persones.

I també ha estat un viatge en el temps, retrobant altres generacions, retrobant records d'infància que sempre s'assemblen una mica, retrobant una nena de trenes que no deia mai res a casa seva i que necessitava una manera molt especial de ser escoltada.

Hi ha històries tristes explicades amb sensibilitat i tendresa. Hi he trobat una dolça nostàlgia alguns cops. N'he llegit d'enginyosos i divertits. Alguns que ajuden a desmuntar tòpics.

I fins i tot hi he trobat un amic blocaire com a protagonista d'un conte. Quina gràcia que m'ha fet. Un dels premis dels Jocs literaris del Jesús, que Josep Manel va guanyar: fer-lo protagonista d'un conte. La història no correspon pas a fets reals, però amb permís de tots dos deixeu-me dir que és un conte que li escau.

Rellegir, com deia fa pocs dies, per a mi, és important. En aquest cas he rellegit sobre la marxa: acabava un conte i el tornava a començar abans de continuar amb el següent.

Cadascun d'ells ha estat una petita aventura interior. No és això llegir?

Plantes

Una vegada hi havia un test ple a vessar d'aquestes plantes.

Haguéssiu jurat que no hi cabia ningú més.

M'agradava mirar-les, perquè les gotes d'aigua,

de rosada o de pluja hi prenien una forma quasi sòlida,

com una mena de pedra brillant o de diamant.

Un bon dia s'hi va instal·lar una petita viola.

A la foto sembla gran, però era petitona.

Floria a ple hivern, discretament i a mi m'agradava.

Vaig pensar que seria una viola efímera

limitada per la capacitat de reproducció que tenen les altres flors.

Ara, a la meva torratxa conviuen totes dues.

I em fa molta il·lusió dir-vos que les violes

constants, petites, tendres i fràgils van guanyat terreny.

Una barana més a Solsona

Em pregunto que deu viure en aquest balcó bonic i ple de flors.

Jo puc constatar només que una sèrie de fets força casuals l'han dut fins aquí, als Moments.
La Trini se'n va a Solsona. Passa per davant d'aquest balcó i li agrada. El fotografia.

Sense que hi tingui res a veure, jo m'encanto amb una barana del blog d'en Tibau i la dibuixo, sens e ssaber que portava cua. Anem avançant impensadament en un camí de baranes i la Trini per associació d'idees decideix enviar-me'n una més. Ja que m'agraden tant! (Gràcies Trini) I jo no puc evitar de dibuixar-la.

I així una barana que no he vist mai, d'una família que no conec ocupa un espai al meu blog i arribo aconèixer les seves plantes gairebé una a una, trasplantant-les amb tot l'afecte fins al meu propi balcó.

Una vegada hi havia una enderiada que va decidir començar a dibuixar balcons... Com que no tenia gaire traça amb les plantes, va pensar en col·leccionar-ne de manera virtual.

Va omplir la seva casa de balcons. Balcons a totes les façanes, torratxes, fulles i flors i també alguna que altra roba estesa, però sobretot plantes a dojo.

Aquelles plantes van resistir totes les gelades, totes les sequeres, totes les absències. Va aprendre tant i tant de plantes, de mirar-les i acaronar-les i resseguir-ne cada fulla i cada pètal amb el dit...

Que un dia, ella va tenir el seu propi balcó florit... fins dalt de tot de la barana.

99 Joc literari

I després del 99... vindrà el 100!

Col·lecció de moments serà blog col·laborador del joc nº 100.

Qui més vol col·laborar?

Mireu els comentaris, en Tibau ens proposa que col·laborem tots.

Participació al 99 Joc literari d'en Tibau de Tens un racó dalt del món:

Cada matí feia el mateix recorregut a la mateixa hora. Es creuava, en sentit contrari amb centenars de cotxes desconeguts. Però cada dia, entre l’encreuament del passeig i el quiosc de l’avinguda coincidia amb un d’especial. Si anava aviat, el trobava al quiosc i si anava just de temps es creuaven a la farmàcia. El conduia una noia que portava el cotxe ple de criatures, els devia portar a l’escola.

Tenia una expressió assossegada i dolça que li agradava. I ell esperava aquests segons de cada dia amb un cert delit. Era una efímera escapada de la seva vida quotidiana.

Ella no semblava mirar-se’l. Sempre rumiava què podria tenir d’especial que li fes desviar la mirada cap a ell? I no es trobava res de res, fins que un bon dia se li va acudir: Es posaria, durant el trajecte, un nas de pallasso.

El dia que es van trobar al forn cara a cara. Va semblar que el reconeixia fins i tot sense nas. Ell el va buscar ràpidament de la butxaca i tot posant-se’l va dir:

- M’agrada veure’t al natural, sempre et veig en llauna...

Ella va riure i això li va ser suficient.

Rellegir

Em van regalar "L'élégance du hérisson " en francès. Jo ja l'havia llegit en la seva traducció en català i comentat al blog antic "L'elegància de l'eriçó".

No em vaig poder estar de sentir-me il·lusionada per un regal tan inesperat i en comptes de pensar que ja l'havia llegit vaig pensar que tindria l'ocasió de llegir en versió original un llibre que m'havia agradat molt.

M'ho he passat millor que l'altra vegada, i no crec que sigui només per la versió original, sinó perquè sempre a la primera llegida, la meva impaciència em fa anar massa de pressa. Si tingués temps, en comptes de tenir moltes més dèries que no pas temps per a realitzar-les totes, rellegiria tots els llibres. No hi fa res que siguin novel·la, assaig, llibres professionals o poesia... sempre la meva impaciència de saber més, em fa posar la directa i llegir tant depressa com puc.

Rellegir, és gaudir sense impaciència dels mots. M'encanta rellegir, des de sempre.

No sé si aquest fragment tindrà sentit fora de context, però com aquest n'hi hauria dotzenes, que m'han tornat a enamorar altre cop:

- No m'han reconegut, vaig dir.
M'aturo al mig de la vorera, completament trasbalsada.
- No m'han reconegut, repeteixo.
Ell es para també, amb la meva mà encara sobre seu braç.
- És perquè no t'han vist mai, em diu. Jo et reconeixeria en qualsevol circumstància.

A vegades m'assec i espero

Buscava una porta, per a il·lustrar un escrit, com una mena de conte petit.

He trobat una porta per manllevar i reinterpretar

al Barbollaire, anant al seu racó del Flick. Gràcies, poeta!



Era una porta intermitent:

Oberta i tancada. Oberta i tancada. Oberta i tancada.

Com totes, direu vosaltres, i tindreu raó.

I tenia un espiell enreixat.

Per a l'intercanvi de sensacions:

De fora a dins, de dins a fora, de fora a dins.

Una porta que tancava un refugi.

I a la vora, uns bancs on seure i esperar.

Era una porta de color blau.

Mentre sec m'ajuda a somiar amb el mar.

Mentre espero em porta a somiar amb el cel.

Mentre sec i espero miro créixer les fulles i les flors.

Voleu veure els 10.000?

Com instal·lar el programa "Amor"

L'he trobat en uns apunts de PNL (Programació neurolingüistica) i l'he trobat prou graciós, interessant i real com la vida mateixa. Metàfora informàtica.

COM INSTAL·LAR EL PROGRAMA "AMOR"

Client: Hola! vull instal·lar el programa "Amor", no sóc gaire expert, però penso que ja estic preparat per a instal·lar-lo ara. Per on he de començar?

Servei Tècnic: Primer obri "Cor". El té localitzat?

Client: Sí el tinc localitzat, però hi ha diversos programes funcionant, ara mateix. Puc fer la instal·lació mentre estiguin oberts?

ST: Quins programes té oberts?

Cl: A veure, tinc "Ferides del passat.exe", "Baixaautoestima.exe", "Rancúnies.exe" i "Ressentiment.com" que estan oberts i funcionant, ara mateix.

ST: No hi ha cap problema, "Amor" esborrarà automàticament, del seu sistema operatiu actual "Feridesdelpassat.exe". Finalment "AMOR" modificarà "Baixaautoestima.exe", amb un mòdul propi anomenat "Altaautoestima.exe". Però vostè haurà d'eliminar "Rancúnies.exe" i "resentiment.com", ja que aquests programes impedirien que "Amor" s'instal·li adequadament. Pot eliminar-los?

Cl: No sé com fer-ho. Em pot ajudar?

ST: I tant que sí! Vagi a "Inici" i obri "perdó.exe" i també "comprensió.exe". Obri'ls tants cops com sigui necessari fins que els altres'hagin esborrat completament.

Cl: D'acord, ja ho estic fent. "AMOR" s'està instal·lant automàticament. És normal?

ST: Sí. Hauria de veure un missatge que li diu que es reinstal·larà durant tota la vida al "Cor". El veu?

CL: Sí el veig, això vol dir que ja està completament instal·lat?

ST: Sí però recordi que només té, el programa base. Necessitarà connectar-se a altres "Cors" per a aconseguir les actualitzacions futures.

Cl: Ooooh! M'ha sortit un missatge d'error! Què faig ara?

ST: Què diu el missatge?

Cl: Diu "Error 412 - El programa no funciona en els seus components interns." Què vol dir?

ST: No pateixi, home, aquest és un error freqüent. Això vol dir que el programa "Amor" està configurat per a funcionar amb "cors" exteriors, però que encara no està preparat per a funcionar en el seu "Cor". Aquesta és una cosa una mica complicada de programar, però en termes no gens tècnics vol dir que vostè ha d'estimar la seva màquina abans que ella pugui estimar-ne d'altres.

Cl : I què he de fer?

ST: Busqui un directori anomenat "Autoacceptació".

Cl: Ja el tinc!

ST: Excel·lent, s'esta convertint en un expert!

Cl: Gràcies!

ST: De res. Faci clic en els següents arxius i després copii'ls al directori "Cor": "Autoperdó.doc", "Autoestima.txt", "Valorar-se.txt" . Tot fent això el sistema modificarà qualsevol arxiu conflictiu i començarà a arreglar qualsevol programa defectuós. I farà que "Autocrítica.exe" sigui més eficaç i útil en comptes de bloquejar iniciatives.

Cl: Ho he aconseguit! "Cor" s'està carregant d'uns arxius fantàstics! "Afecte.com", "Bon rotllo.exe", "Riuresi somriures.jpg", " content.com"...

ST: I doncs ja està instal·lat del tot. Si no el deixa aturat i el comparteix (és totalment gratuït) s'actualitzarà amb uns mòduls realment genials.

Cl: Ho faré. Gràcies per la seva ajuda.

10.000 a Brusseles

Us deixo l'enllaç d'en Vicenç, amb la seva crònica en primera persona sobre els 10.000 que si que han anat han anat a Brusseles.

Un poema d'onatge dedicat a la dona

He rebut aquest missatge d'onatge. Crec que tot i que no té blog és un lector de blogs prou conegut. L'hi cedeixo aquest espai, avui. Aquest seu homenatge a la dona. Diu onatge:

Tot i que no estic d'acord amb un dia. No m'agrada ni el dia de la dona, ni el dia del pare ni el de la mare, ni el dia de Nadal, ni el dia de... Estimar, respectar, ajudar, donar, compartir hauria de ser una manera de viure, de ser...Però aquí va un petit poema dedicat a la Dona.

Esdevinc

mar i onatge

quan m’aculls,

també si em rebutges.

No vull ser mai

un abordatge

ni un esclavatge.

Només ser el

vent del camí,

el pètal de la flor,

una flamadel foc,

una gota

de la rosada,

una lletra

del poema,

una guspira

de llum

en la boira.

Omplir amb tu

la copa i brindar

amb aigua de lluna.

Ser la petita ombra

quan vulguis reposar.

Que la carícia

floreixi a dos.

A la mateixa

barca, dos rems...

onatge

Experiència d'hipnosis

Voldria agrair-vos, totes les vostres idees i interpretacions al meu missatge del subconscient. També voldria agrair especialment la sensibilitat a les persones atentes que van notar que això no era un somni, i fins i tot algú va parlar d'hipnosi.

Estic fent un curs d'hipnosi enfocat per a les teràpies psicològiques. Res a veure amb l'hipnosis espectacle. De fet el meu curs sobre llenguatge era aquest. Hi ha molta part de llenguatge. El trànsit hipnòtic s'indueix a través d'un llenguatge utilitzat de manera molt precisa, fins i tot sofisticada, diria...

Avui voldria parlar-vos de l'estat de trànsit:

Les persones tenim tres estats: el son, la vigilia i el trànsit.

El trànsit (trance) és un estat natural de les persones, en el qual entrem de manera espontània alguns cops i que també es pot provocar. Entrem en trànsit a vegades a través de la música, amb alguns rituals religiosos, també en estats contemplatius i mot concentrats.

Quan ens van explicar tot això de l'estat de trànsit, jo ja vaig adonar-me que hi tenia una certa facilitat. Recordava alguns moments en la meva vida en que el meu estat era "diferent" i les sensacions i percepcions estaven augmentades. Un estat molt agradable. Bàsicament m'ha passat en moments on he concentrat molt l'atenció en una cosa i m'he deixat portar per la contemplació. Un cop va ser mirant els arbres, algun altre cop parlant amb algú, un cop mirant una nit estelada. I algun altre cop d'aquells que t'encantes i que no tornaries a la realitat ... si poguessis.

El darrer dia vam aprendre a provocar el trànsit als altres i a provocar-nos-lo també a nosaltres mateixos. El missatge del subconscient va ser un d'aquests estats de trànsit. Potent, trasbalsador, interessant, apassionant , engrescador.

Com que el missatge és del nostre inconscient, (en això igual que els somnis) només nosaltres mateixos podem desxifrar-lo amb seguretat. Amb ajuda, si cal.

Crec que el meu subconscient volia dir-me que interpreto massa els missatges que rebo dels altres, i que amb la meva fal·lera de positivitzar totes les coses a vegades els escric o reescric per mi mateixa. Que d'un missatge en blanc (o amb poc contingut) puc fer-ne un de fantàstic que potser no correspon a la realitat. Segur que no està pas malament del tot, ja que m'ho miro en positiu, però com a mínim s'ha de ser concient d'això. Perquè un altre dia pot ser al revés, d'un missatge neutre puc fer-ne un de dramàtic. Vull dir que a vegades em penso que em diuen coses que potser no m'estan dient tan clarament.

Millor retornar a la meva frase de sempre: Les coses són com són i les persones també. Realista, neta i clara, a vegades me'n vaig pels núvols...

Potser sí que hi havia alguna cosa que passava per alt, ja ho veus, Eva!

A la barana dels teus dits

Enhorabona, Jesús!

Final feliç del recorregut de les baranes.

Començament feliç amb un llibre de poemes d'amor.

Ja tenim el llibre. Ara us proposo un bon sofà, i a gaudir dels poemes.

Els dits a la barana 8

Pel laberint de baranes,

busques un somriure,

mentre el riu va explicant

remors de carícies,

de dits amarats de cel.

Podeu riure una mica amb mi o de mi...

Dissabte passat, al matí, traquil·lament, decideixo anar a buscar el pa i algunes coses al super per a fer una lassanya (de carn o de verdures? finalment va ser combinada de carn i de verdures).

A uns 100 metres de casa, o potser 150 o 200, (no ho sé, però és molt a prop) hi ha un súper i fins i tot abans d'arribar al super hi ha el forn.

Quan vaig al forn no vaig mai en cotxe, perquè és molt a prop, però al súper a vegades sí, pel pes de les bosses.

Agafo el cotxe, l'aparco davant del súper, compro, carrego la bossa del súper al cotxe, vaig a buscar el pa i torno a casa. Però amb un matís curiós i és que torno a peu! Tot descuidant-me el cotxe aparcat davant del súper.

Mare meva... o és l'Alzheimer... o més aviat que tinc una certa tendència a estar a la lluna, des que vaig néixer...

M'havia descuidat moltes coses al llarg de la meva vida, però el cotxe! Crec, i només crec que encara no m'havia passat mai. Però tampoc us ho puc assegurar, ja que potser sí ... i no me'n recordo.

He guanyat el premi del febrer!!!!

Sovint, participo als jocs literaris del Jesús Tibau. No pas a tots, hi ha setmanes que semblen més curtes i més apressades i no hi penso o no em surt.

Aquest mes de febrer vaig fer el ple. Vaig aconseguir jugar-hi totes les setmanes i a sobre encertar-los .

Si voleu veure el premi, amb tapes i tot, cliqueu-lo. És fantàstic. El meu escriptor preferit, però el més de tots (és que en tinc uns quants de preferits, el del 98è joc literari també ho és).

Moltíssimes gràcies al Jesús i a la Fundació Manuel de Pedrolo. Estic molt contenta!

Pintura de l'Anton

Vaig dir que m'agradaven molt els arbre s florits.

L'Anton me n'envia un bocí, preciós, gràcies Anton!

A cada branca

pinzellades de pètals,

retalls de cel.

Post- enllaç

Enllaço un vídeo clip, a través d'un altre blog. Un vídeo clip d'animació fet de manera totalment artesanal... pels nois de L'home de caramel.

Vídeo clip

El darrer color, el color Violat

V alentes, arriben les primeres

I nnocents, ni pensen que fa fred.

O bertes al sol al vent i a la pluja

L leugeres en el seu vestit

A migues de suau somriure

T anquen el cercle, de color violat

Els dits a la barana 7

Diuen que al principi de tot,

damunt la primera barana...

Uns dits miraven el mar,

uns ulls miraven els ulls,

la mar mirava l'esguard,

els dits miraven els dits,

i així van tocar-se el cor.

Proverbi xinès