Els teus dibuixos em fascinen... no sé què és... ho he pensat i crec que és l'elecció dels colors que em sembla sempre encertadíssima... la ingenuïtat de les formes. No sé, no sé què és però m'atrapen. Sé que són senzills, però a mi m'agraden moltíssim!!
Les baranes, unes vegades acompanyen, altres impedeixen el pas. N'hi ha de fredes i de càlides. A una certa edat són una ajuda, en la joventut només serveixen perque les mans hi vagin saltironant. De vegades delimiten l'horitzó. Les de ferro, les de pedra, les que tenen gràcia, les que tot i havent guanyat algun premi, senzillament no valen res, semblen una burla al vianant. Però la teva barana ho té tot, fins i tot la companyia pel riu.
Iruna, mira anav a ben endarrerida... jo encar a a la última barana... i m'he afanyat a penjar el vídeo per a donar-li a la història el final adequat també al meu blog. M'agraden els poemes d'amor, segur que aquests també m'agradaran.
Gràcies Assumpta, ai, ai, ai, que faig tard!
onatge, gràcies, l'aventura de les baranes ha estat prou divertida.
Carícies i el riu... i la remor... avui l'has clavat...
ResponEliminaquina forma més bonica de portar-mos fins al naixement d'un llibre, carme... i sense tu saber-ho :)
ResponEliminagairebé puc sentir els gemecs del part i els primers plors i rialles
tinc "lo pare" del llibre a prop... però no el conec.
tant se val, les vendes que face... espero que hagi disfrutat escrivint-lo i que natros poguéssem fer-ho llegint-lo.
una abraçada
Els teus dibuixos em fascinen... no sé què és... ho he pensat i crec que és l'elecció dels colors que em sembla sempre encertadíssima... la ingenuïtat de les formes. No sé, no sé què és però m'atrapen. Sé que són senzills, però a mi m'agraden moltíssim!!
ResponEliminaCorre!! Passa pel blog d'en Jesús M.!!! :-)))
Les baranes, unes vegades acompanyen, altres impedeixen el pas.
ResponEliminaN'hi ha de fredes i de càlides. A una certa edat són una ajuda, en la joventut només serveixen perque les mans hi vagin saltironant. De vegades delimiten l'horitzó. Les de ferro, les de pedra, les que tenen gràcia, les que tot i havent guanyat algun premi, senzillament no valen res, semblen una burla al vianant.
Però la teva barana ho té tot, fins i tot la companyia pel riu.
Una abraçada.
onatge
Coi, aquesta me l'he perdut.
ResponElimina:( Hauré d'anar a can Tibau a buscar-la...
Gràceis, cesc.
ResponEliminaIruna, mira anav a ben endarrerida... jo encar a a la última barana... i m'he afanyat a penjar el vídeo per a donar-li a la història el final adequat també al meu blog. M'agraden els poemes d'amor, segur que aquests també m'agradaran.
Gràcies Assumpta, ai, ai, ai, que faig tard!
onatge, gràcies, l'aventura de les baranes ha estat prou divertida.
Doncs, apa, cap allà!
ui, se m'havia escapat aquest dibuix!
ResponEliminaAra l'afegeixo a la foto.
Mil gràcies de nou
Un trenat d'imatges i paraules amb un final que en realitat és un principi.
ResponEliminaFabulós!