Una vegada hi havia un test ple a vessar d'aquestes plantes.
Haguéssiu jurat que no hi cabia ningú més.
M'agradava mirar-les, perquè les gotes d'aigua,
de rosada o de pluja hi prenien una forma quasi sòlida,
com una mena de pedra brillant o de diamant.
Un bon dia s'hi va instal·lar una petita viola.A la foto sembla gran, però era petitona.
Floria a ple hivern, discretament i a mi m'agradava.
Vaig pensar que seria una viola efímera
limitada per la capacitat de reproducció que tenen les altres flors.
Ara, a la meva torratxa conviuen totes dues.
I em fa molta il·lusió dir-vos que les violes
constants, petites, tendres i fràgils van guanyat terreny.
M'encantaria ser una d'aquestes violes...
ResponEliminaBesitos!
uf, carme... m'agraden moltíssim les dos, grans i petites, i com n'has fet la descripció.
ResponEliminadius que les violes van guanyant terreny... m'agrada vore-les juntes, sòlides i fràgils.
una abraçada, bonica
La meva mare també té plantes com la primera que tens!!
ResponEliminaM'agrada moltíssim però no tinc ni idea de quin és el seu nom ni ella tampoc... (vull dir que la mare, no té ni idea del nom de la planta, no la planta del nom de la mare que potser sí que el sàpiga)
Les dos juntes queden molt maques :-)
Les plantes, sempre solen fer-se costat. La gran majoria (poquetes són les altives i engreïdes) sempre estan disposades a compartir la terra i l'aigua que les nodreix. Cdascuna pren només el que li cal. Si és arran de terra, doncs arran de terra; si és al test, doncs comparteixen espai.
ResponEliminaSempre m'ha meravellat la força i l'empenta que tenen!!!
Jo també tinc un trocet salvatge en el que deixo que respirin al seu gust!
Sí, noies, van convivint en bona harmonia, de moment...
ResponEliminaJa veig que a casa hi tens tot un model d'integració i convivència. Fins i tot a les plantes tens ben ensenyades!
ResponEliminaM'agraden las violes.
ResponEliminaVioles que no son violades. Quan tenia quinze anys a totes les cases n'hi havia de les segones, son una mena de cactus, si obres una fulla de dins es verdosa i plena d'humitat, quasi aigua. Fa temps que no en veia. Si agafeu una fulla i la mig enterreu treurà arrel i brotarà. Resisteix molt la sequera.Podria ser que les violes hi creixessin prop per la humitat que tenen. Jo la saludo VI -- hOLA./ Ets una artista, Carme i no puc callar-m'ho. Anton.
ResponEliminaCom ho deien allò? Les petites no sé què són importants? AH,els petits canvis són importants...Per cert, reina, m'has viciat totalment al paint, hauré de venir a la consulta...
ResponElimina¿De verdad la primera es una planta natural? Nunca había visto nada igual.Besos
ResponEliminaXexu, no serà que elles m'ensenyen a mi?
ResponEliminaStriper a mi també!
Anton, quanta raó que tens, cada fulla que cau arrela, i així es v a omplint el test fins als límits, per això em sorprèn que les violes s'hi hagin fet lloc. Deu ser per això que dius de la humitat.
Zel, he, he, els petits canvis són importants i les petites violes també. Ja veig que tinc un bloc ple d'adiccions... hi ha qui es fa addicte al paint, hi ha qui es fa adicte a les baranes... Això del paint no té remei... o al menys a la meva consulta, com podria ajudar-te jo? que estic més viciada de paint que ningú?
una abraçada ben forta.
Tere, natural, natural del todo algun dia la fotografiaré con las gotas de agua, són una preciosidad!