He llegit un poema de la Cèlia a Transparència
Fum com els núvols de mots
que es disgreguen poc a poc.
Passes perdudes en el temps
i gestos equivocats.
Traçaré arcs en el cel
i recolliré escumes de la mar
i deixaré petjades a la sorra.
I el mateix camí,
serà un nou camí.
Una renaixença.
Ara us posaré el poema de l'amic onatge,
el meu "okupa" (tal com ell es va anomenar l'altre dia) ja habitual :
De vegades només ens queda
el fruit dels mots i la paraula.
I resseguim velles dreceres
que en duen a camins nous.
Sempre ens queda el cel
per empendre un nou vol.
I la mar amb el nostre
vaixell de paper.
I a la sorra testaments
sense promesa...
I en el mateix camí
una abraçada sense temença.
De vegades només ens queda
ResponEliminael fruit dels mots i la paraula.
I resseguim velles dreceres
que en duen a camins nous.
Sempre ens queda el cel
per empendre un nou vol.
I la mar amb el nostre
vaixell de paper.
I a la sorra testaments
sense promesa...
I en el mateix camí
una abraçada sense temença.
Carme la teva paraula i dibuix sempre arriben.
Una abraçada.
onatge
molt bonic
ResponElimina"i a la sorra testaments
sense promesa..."
preciós!
I la renaixença sempre és benvinguda, i tornar amb noves passes sempre dóna perspectives de serenitat, un plaer tornar-te a llegir.
ResponEliminaEl camí serà nou, i un mateix també... per bé o per mal duem un bagatge viscut que a voltes fot molt haver de reconèixer que ens condiciona el camí a prendre. Però l'important és seguir endavant!
ResponEliminaCada dia estem petjant un camí nou
ResponEliminaaquell que esperem que ens dugui Pau i Amor per a tots, que no marxi com els núvols, sombres de gas que el vent les difumina acaba amb elles, millors quan es desfant assaonant la terra que hem de trepitjar... deu ser la prima - vera. jo em quedo també amb el dibuix, que carall, les paraules també se les emporta el vent.Anton.
...un nou camí...una renaixença,
ResponEliminao, tal vegada una renaixença que obrirà nous camins.
Un dolcet inici de la primavera, Carme!
Entro,leo y ...me quedo sin palabras,se palpa la esperanza,la ilusión...¡ala,pues! vamos a por nuevos aires.
ResponEliminaAbrazos.
T'hi has fixat, en el misteri de les
ResponEliminapetjades ran de l'aigua, son com els
nius de les aus efímeres dels temps
passats...
Bonic, eh? És realment preciós, per avui i per cada dia...
ResponEliminaCom m'encanta la teva transformació i la nova visió que fas de les paraules i dels sentiments. Gràcies, jo també t'enllaço cap aquí.
ResponEliminaPer cert, la foto està presa a una platja de Mont-roig.
Això sona molt consolant, necessito molt consol avui. Gràcies, Carme!
ResponEliminaLes coses noves ens fan tenir il.lusions.
ResponEliminaFantástico soneto y muy linda imagene.
ResponEliminaYo adoré esta postagene.
Abrazos.
onatge, ja estàs d'okupa preferent altre cop! Gràcies.
ResponEliminaGràcies krapumka! Ja veus que tinc bons visitants.
Benvingut de nou, Cesc, m'agrada veure't per aquí!
Endavant! tens raó, Met, podem canviar de via (o de camí pels que no viatgem amb tram) si s'escau, però aturar-nos, no!
Anton, una abraçada.
fanal blau, gràcies, a vegade s els mateixos camins ens poden semblar nous, com la primaverea ens sembla nova cada any.
Tere, vamos allà!
Carles, que bonic! Si els metges haguessin llegit alguna de les coses que escrius, encara que fos només aquest breu comentari, crec que t'haurien deixat tranquil! ;)
Zel, bonica gràcies per venir... des que vas dir que visitaves 170 blogs, encara valoro molt mé s que abans les teves visites! Un petó, bonica.
La platja de Montroig, m'agrada. Vaig visitar fa uns mesos el poble, però no la platja! Gràcies per l'enllaç.
Consol... una abraçada consoladora doncs, Merike.
Kweilan, que no perdem mai les il·lusions.
David, bienvenido a mi blog, gràcias por la visita y el comentario.