Diuen que al principi de tot,damunt la primera barana...
Uns dits miraven el mar,
uns ulls miraven els ulls,
la mar mirava l'esguard,
els dits miraven els dits,
i així van tocar-se el cor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
El balcó del mediterrani! Una preciositat, un lloc especial... TARRACO és així!
ResponEliminahiperactiva, potser?
ResponEliminaets, com diu en barbollaire, una crack!
Cèlia, sembla que és un llocespecial i màgic... hi hauré de passar més sovint.
ResponEliminaFanal blau, sóc allò que hi pot haver més oposat a una hiperactiva. Més aviat jo em trobo lenta, però potser adicta als blogs... no et dic que no... i em vaig embolicant en coses i m'hi trobo compromesa, què vols fer-hi?
Be...en tot cas...una dolcesa poètica la que has escrit!
ResponEliminaAquesta barana i aquesta ciutat em porten records del moment més decisiu de la meva vida.
ResponEliminaGràcies de nou.
Les baranes són al pensament.
ResponEliminaEl cor no hi entén de baranes.
Ets una experta en baranes!!!
ResponEliminaI el poema és preciós!! :-))
EL BALCÓ DEL MEDITERRANI!!!!!! uooooooooooooooooooooooooooo!!!!!
ResponEliminaVisca Tarragona! aix... Com m'agrada anar a tocar ferro cada cop que hi vaig! Un lloc fantàstic!
M'agrada este mirador i lo que has escrit :)
ResponEliminaApa que no m'hi he passat estones en aquesta barana mirant els trens, el mar i els enormes vaixells...!
ResponEliminaT'ha quedat preciosa!
Sï que és un lloc especial, sí... mirar el mar és una mica com tornar als orígens, oi? Fem dels nostres propis ulls un balcó per mirar d'on venim. I un escrit preciós. Petonassos.
ResponElimina