L'àvia li havia ensenyat a fer ganxet. I li havia regalat tot de cabdells de llana que tenia arraconats des de feia qui sap quant de temps. La Clàudia va trobar prou exòtic aquest passa temps i s'hi va entusiasmar. Va fer canelleres, ja que s'acabaven de fer aviat i no se li acabava la llana amig fer-les. Un va fer 8, una de cada color: blanc, verd, taronja, groc, vermell, blau, lila, i rosa. Se les posava cada dia per anar a l'escola... no servien de res però bé les havia de lluir, oi?
Sort que en tenia moltes, ja que cada dia en arribar a casa, s'adonava que n'hi faltava una.
I per més ràbia que li fes, en donar el tomb de la setmana, ja no n'hi quedava cap.
Va passar molts dies sense canelleres, fins que un dia quan passava per la Gran Via, per un camí que no li era habitual, les va veure:
- Lladres! eren elles... me les han robat!
Sense miraments ella les hi va treure i se les va tornar a endur a casa seva.
jajjajaj
ResponEliminadons esta be!!!
una bonica historia
m'ha agradat!
bona setmana i un peto
sargantana
es molt maca l'historia, de debó
ResponEliminaJajajajajaja!!!
ResponEliminaAra sí que tot té una explicació :-)))
Estatuetes amb vida pròpia! ;-)
Encapritxades de les canelleres de la Clàudia i que, d'una amb una les hi anaven pispant!! :-))
No saps quina ilu em fa veure aquest post teu!!
Fins ara que no puc entrar als blogs i salto cap aquí sense saber segur si ho trobaria o encara no... i... m'has fet sentir molt bé. Gràcies!!! :-)))
Vaig a enllaçar el teu relat al meu article!!! :-)))
Petons!!!
Ja està!! :-))
ResponEliminaImagino perfectament la Clàudia... li he "posat" uns onze anys... "veig" perfectament aquests trossets de cabdells de llana que sempre queden quan acabes de fer alguna cosa :-))
i la imagino tota decidida recuperant les seves boniques canelleres jajaja
(El que no sé és quina reacció tindran les estatuetes... suposo que només els queda dissimular tot posant cara de que no saben què ha passat jajaja)
Moooolt bona aquesta!
ResponElimina:-D
S'inicia una nova era de relats conjunts? A mi em suggereix més aquesta imatge que la del Pelele, he he he...
Suposo que queda resolt l'enigma de les canelleres, l'avi que apostava que era l'Assumpta la mà negra...
sergi
;-)
És que aquesta foto... no em diguis que no suggereix mil i muna històries.
ResponEliminaMon, gràcies, maco.
Assumpta una explicació molt relativa... però els contes ja ho tenen això. Sempre es pot fer una continuació des del punt de vista de els estàtues. ja que això queda tot plegat un pèl fosc. Si algú en té ganes passo el testimoni i si no un dia d'aquests faig la continuació. Gràcies per l'enllaç. Elles, els estàtues, com si res, les pilles... disimulant!
Els del PiT, bé poseu-vos-hi, a veure què poassa amb l'Assumpta! Relats conjunts així... en plan àcrata del tot. Ara que ja t'has lliurat dels PI, pots participàr a a aquests relats conjunt s improvisats o bé, continuar la meva història... des del punt de vista de les estàtues... o també engegar-me a dida i quedar-te ben tranquil. Petonets als del PiT.
Ai! I si si que tenia 11 anys la Clàudia, acabadets de fer, Assumpta, que jo dubtava entre 10 i 11...
ResponEliminaDe seguida t'ho diu el nano, Carme, ara està buscant un poble al navegador de la furgoneta per indicar-te el camí...
ResponElimina-Com s'escriu avi?!?
Tal com sona nano, D-I-D-A! Hi hi hi...
quina història més graciosa
ResponEliminaSi fa uns dies era la tos, avui és el riure. Tinc els prims de la panxa que no poden...Quines pilles aquestes estatues... Aquesta Claudia vigileu-la no sigui que ja hi tenia el xicot i allí entre caricia i petó li desapareixia... Que ets molt, però que molt bona...Anton.
ResponEliminaÉs un furt raonable. Tu saps el que deu pesar la "cúpula" que porten a sobre?
ResponElimina;)
Genials! La foto i la història. :)
ResponEliminajajaja... Si que vaig llegir el post de l'Assumpta,i em va fer molta gràcia, però la teva historia encara me'n ha fet més.
ResponEliminaEs que la foto té tela..Ja tenen raó els PIT que sortirien un munt d'histories!
Petonets bonica.
Ens has fet sortir de dubtes amb la teva bonica història! :)
ResponEliminaUna historia preciosa que m'ha fet somriure.
ResponEliminaMolt bonic i...ja s'ha resolt el misteri de l'Assumpta!
ResponEliminaUn cop més, una gran idea teva Carme. Això ho podríem convertir també en una cadena, trobar explicació a aquesta foto que ens va ensenyar l'Assumpta. La teva versió, molt maca, entranyable. Ei, no me'n feu pensar una a mi, eh, que tinc una setmana estranya, i encara que d'escriure el trosset de PI!!
ResponEliminaCarme... acabadets de fer els onze la Clàudia, i tant :-) Els va fer el vint-i-sis de febrer, oi? :-))
ResponEliminaCaray con las estatuas,a ver si eran personas que "hacían de...". Abrazos
ResponEliminaYo quedé con la curiosidad de ver a las estatuas con el nuevo color.
Hehehe, pobretes estàtues, els deuen fer molt de mal els canells! M'ha agradat, és una història molt simpàtica. Una abraçada, bonica.
ResponEliminaEi! Els del Pit. No cal que us hi esforceu tant a buscar. Sé perfectament on és. Cap problema...
ResponEliminaGràcies Khalina!
Anton sempre vam més una mica de riure que la tos. Gràcies. Una abraçada.
Sí, Noves flors, pobretes!
Trini i Anna si us hi voleu afegir, ja sabeu... via lliure!
Ma-Poc, Kweilan, doncs a mi els dubtes no m'han deixat encara... com s'ho han fet? El misteri encara em volta pel cap.
Striper, doncs gràcies pel teu somriure.
Xexu, uf! sí, sí, ja sé que teniu un paper complicat els que acabeu la història a PI.
Assumpta! però com ho saps? exactament així... els dia 26 de febrer. ;)
Voy a pasar a verlas, Tere, a vere si te enseño el nuevo color.
Gràcies, Laura, una abraçada ben forta.
Aquesta foto em sona tant... de vegades altres posts ens poden aportar idees oi :)
ResponElimina