Dissabte passat, al matí, traquil·lament, decideixo anar a buscar el pa i algunes coses al super per a fer una lassanya (de carn o de verdures? finalment va ser combinada de carn i de verdures). A uns 100 metres de casa, o potser 150 o 200, (no ho sé, però és molt a prop) hi ha un súper i fins i tot abans d'arribar al super hi ha el forn.
Quan vaig al forn no vaig mai en cotxe, perquè és molt a prop, però al súper a vegades sí, pel pes de les bosses.
Agafo el cotxe, l'aparco davant del súper, compro, carrego la bossa del súper al cotxe, vaig a buscar el pa i torno a casa. Però amb un matís curiós i és que torno a peu! Tot descuidant-me el cotxe aparcat davant del súper.
Mare meva... o és l'Alzheimer... o més aviat que tinc una certa tendència a estar a la lluna, des que vaig néixer...
M'havia descuidat moltes coses al llarg de la meva vida, però el cotxe! Crec, i només crec que encara no m'havia passat mai. Però tampoc us ho puc assegurar, ja que potser sí ... i no me'n recordo.
Bé, jo li trobo una explicació, a veure si et convenç. És qüestió d'associació d'idees. Al súper hi vas en cotxe. Al forn hi vas a peu. Què fas quan surts del forn? Doncs te n'has de tornar a casa a peu, i això vas fer.
ResponEliminaA mi em passa una cosa semblant amb les coses que agafo al marxar de casa. Mai em deixo les claus, i les solc tenir en un lloc sempre. Però ai, si agafo alguna cosa que hi ha al costat de les claus abans, el meu cervell processa que ja he fet un dels gests que toquen, i me'n vaig. Les tres o quatre vegades a la vida que m'he deixat les claus ha estat per això.
Jo ric a amb tu, Carme, n'he fet de tant grosses, tantes...Un dia vaig desar les claus del cotxe a la nevera amb els iogurts...i l'endemà, a l'hora de marxar....ni t'ho explico!!!
ResponEliminapensa que hi ha gent que perd el tren, o el temps, que encara és pitjor
ResponEliminaJejeje això és ben normal eh... és la mania de fer les coses, a mi em passen coses semblants, no et preocupis jeje gran dibuix!!!
ResponEliminaNo saps com m'alegra llegir això, em pensava que era jo només la que estava sempre a la lluna.:)
ResponEliminaAquest dibuix seria un quadre genial per a fer a punt de creu!!!!
ResponEliminaM'encanta!!!
Jejejeje l'anècdota és boníssima i crec que tots riem AMB tu, perquè alguna cosa semblant ens ha passat alguna vegada. Un amic meu també es va deixar el cotxe davant casa sa mare (hi havia anat a dinar) i va tornar a peu... fins que va ser a lloc no es va adonar :-))
Jo sóc la despistada "number one"... vaig a classe d'anglès, ho deixo tot a punt, la carpeta al costat de la jaqueta... em poso la jaqueta i marxo sense la carpeta... això m'ha passat més d'una i dues vegades!! :-))
Vaig a Catequesi... em preparo un estutxet amb material que vull fer servir, el deixo al costat de la bossa... agafo la jaqueta, la bossa i l'estutxet és queda allí, a casa, sobre la taula...
Així que tranqui!! :-))
És un fet graciós sí, com tb ho és la figureta del fons... ets tu cridant el cotxe a veure si torna sol cap a casa?? ;-)
ResponEliminaAi Carme! Sort que no estic sola en aquesta aventura de diguem... "despistes", hehehe... A mi me'n passen tantes! Amb les amigues ens fem uns bons farts de riure! I el millor que podem fer és riure. Jo ric amb tu. Petonets.
ResponElimina:-)
ResponEliminaSom animals de costums i tenim els costums arrelats a terra (i sovint el cap més amunt dels núvols...)
:-D Riem amb tu i de tu ;-)
El què és important és que no caiguis en l'error una altra vegada...
El teu cas, segons el Dr. William Pollen, no és greu donat que vas comprar allò que havies de menester.
:-)
jejeje Carme..Jo un dia vaig anar a ioga i com que plovia vaig agafar el cotxe. L'aparco a un pàrking i a la sortida me'n vaig a casa a peu...com sempre. Fins al matí no m'en vaig adonar :)
ResponEliminaNo te preocupes ¿A quién no le ha pasado algo parecido? Sí me has hecho reír,pero contigo,no de ti.
ResponEliminaUn sábado levanté a mis hijos,que eran muy pequeños,nos preparamos como cada día para ir a la escuela y de pronto me di cuenta de que ese día no había clase.
Mi marido recorrió 60 kms hasta llegar a la escuela en la que yo estaba trabajando a buscar las llaves de casa porque pensaba que las suyas las había dejado en alguna parte que no recordaba y...¡LAS LLEVABA ENCIMA! no te digo el susto que pasé de imaginarlo por la carretera otros 6o kms más después de haber estado toda la noche trabajando en su negocio.¿Ves como no padeces ninguna demencia?
Un abrazo
Sempre podem fer un club! perquè jo també m'hi apunto, cada vegada més, en aquesta mena de desmemòries i llunes de valència!
ResponEliminaPerò, ves per on, també m'has fet riure amb tú i del que t'ha passat!
Una abraçada riallera!
ja veus que qui mes...qui meins!
ResponEliminalo meu es perdre el cotxe...mai se on l'he deixat aparcat...i vinga...carrer amunt, carrer avall.i no val a badar que a voltes, li pases per el costat i no t'en adones!
mes val que no espliquem aixo a la mainada, despres ens rifen
Bo.. tots tenim tans despistes al llarg de la vida.
ResponEliminaUna botiga plena de gent,i jo nerviosa per el tard que tenia. Agafo el "movil" (encara eren un xic més grands que els actuals)i amb poso a trucar a casa. Caram!! no va bé el maleit telefón ,no sento el pip pip de marcar els números,i apa tornar a marcar fins que un senyor que feia estona que estava fent cua al meu costat,diu:
senyora amb sembla que no podra comunicar-se amb aquest movil.
Sorpresa Havia agafat el mando de la tele ,al sortir de casa.
Ja veieu ... va a riure un xic.
Tothom té despistes. I deu ser època perquè ahir, jo vaig entrar a Barcelona per la Meridiana (cosa que no faig mai)enlloc de per les Rondes. De cop i volta em vaig veure conduint per la Meridiana. Era complicat anar cap Badalona sense fer tard... Vaig haver d'aparcar pel Poblenou i metro cap el centre. Vaig arribar amb prou temps a la feina, però quin patir per anar badant!
ResponEliminaA la Cala et dirien que vas "en surada", et sona? XD
ResponEliminaBenvinguda! ;)
A la Cala et dirien que vas "en surada", et sona? XD
ResponEliminaBenvinguda! ;)
Xexu, sí, sí que em convenç la teva explicació. Del tot! Gràcies maco!
ResponEliminaZel, sempre va bé de sentir-se acompanyada.
Jesús, el temps si que no el perdo pas... o al menys a mi no m'ho sembla.
Cesc, mira sempre consola!
Noves Flors, bentrobada a la lluna, doncs!
Assumpta, Una més, això de la lluna ja comença a estar superpoblat!
Bruixoleta, la figura sóc jo, clar! Però el cotxe sol no va pas pujar, no...
Gràcies, Anna, riure sempre va bé, és molt sa.
Els del PiT, apa que ho aprofiteu tot, rieu amb mi i de mi! així m'agrada que en època de crisi no es pot desaprofitar res.
Joana, em guanyes doncs, jo me'n vaig adonar en arribar a casa...
Gràcias Tere... mal de muchos...
Fanal blau, doncs benvingud a al club!
Sargantana, si ja veig, ja veig, que si fa o no fa tots estem igual... o totes...
Núria, va ja et fem un raconet aquí a la lluna de València.
Khalina, quina cola entre totes!
Trini, bé és una nova opció, quan baixem de la lluna, ens posem en surada... i així ... variem una mica.
Ui, t'entenc perfectament! Jo un dia ja vaig explicar al blog que m'havia posat una sabata de cada color! I res d'Alzheimer, eh? El que passa és que portem moltes coses al cap i a vegades alguna "sense importància" se'ns escapa! ;-)
ResponElimina