He vist la lluna, he vist la lluna plena i rodona.
Amb la seva cara una mica trista...
perquè devia estar trista la lluna,
si era plena de llum?
Ha passat un núvol i la lluna s'hi ha penjat
amb les seves mans invisibles
i primer ha tret el cap per sobre.
I després ha tret el cap per sota
i després s'ha gronxat ben bé sota d'ell.
El núvol passava de llarg i la lluna el volia, encara,
però el somriure de la lluna havia millorat,
només de poder jugar una mica amb ell.
La lluna somreia més
perquè veia altres núvols passatgers.
Un era massa amunt i no hi arribava,
L'altre era massa avall i no la mirava.
Però la lluna reia, reia...
com si jugués a atrapar-los.
No els aconseguia pas, però al menys hi jugava.
La lluna reia, reia, clavada davant nostre
com si ens senyalés el camí.
que també és una bona manera de trobar-se,
ResponEliminanúvol i lluna,
pel camí del bon dia!
M'agrada trobar-te aquí, pel camí del bon dia, Jordi.
EliminaDe vegades estar plena de llum no vol dir res si no tens amb qui somriure... Que bé que hagi trobat els núvols juganers!!!
ResponEliminaBon dia Guapeta!
A vegades estar plena de llum i d'energia i no tenir amb qui somriure és pitjor que està apagada. Més val riure, finalment, encara que els núvols juganers ens quedin massa lluny.
EliminaGairebé sempre s'està millor en companyia i compartint coses. És teu el poema? No sé per què m'ha semblat que no era del teu estil...
ResponEliminaL'altre dia anava en cotxe i no conduïa jo... I la lluna ens quedava just davant, com una fita... seguint la carretera es desplaçava una mica a l'esquerra i tornava a davant de tot. Era plena o al menys ho semblava. I mentre la mirava vaig començar a inventar, sense escriure, aquest conte poema. Tens raó, no és el meu estil, però a vegades ens escapem fins i tot de nosaltres mateixos.
EliminaLa lluna, còmplice de les meves absències, m'ha explicat que la naturalesa deixa a la teva taula petits tresors i ho fa perquè, amb la teva màgia, ens ensenyis la importància de les petites coses, que amb les presses gairebé mai veiem.
ResponEliminaM'ha explicat també que creus que entre els gats i tu no pot haver-hi relació, tot i així ells s'acosten a tu i tu els pintes bocabadats davant les teves flors, mentre un cargol vol passar desapercebut perquè ens recorda que som mandrosos.
I m'ha fet saber que l'estiu ha arribat al teu bloc en un trenet ple de poemes de gent estupenda que vol que hi hagi llum, molta llum, sense massa angúnia.
De fet, en la nit de Sant Joan, em va dir que la seva tristesa es deu al que li arriba de nosaltres i que quan juga amb els núvols és per recuperar l'alegria, per poder-nos regalar la seva llum perquè siguem sempre molt feliços.
Preciosa lluna, juganera, somiadora, màgica.
Bessets, nina!
Ara m'has emocionat amb la teva-meva història dels últims dies... gràcies lluneta, tu també ets una lluneta riallera... que saps somriure encara que alguns núvols passin de llarg.
EliminaMoltes gràcies pels teus mots i una abraçada plena de màgia compartida...
Un altre dels teus moments que podré compartir amb els meus fills.
ResponEliminaM'ha agradat molt.
Que bé que aquest primer núvol hagi permès a la lluna jugar una estona. Segur que en vindran d'altres que estaran just a l'alçada adequada per entretenir-la de nou.
Bon dia Carme
Segurament que sí, sempre hi ha núvols que tenen ganes de compartir com ella... algun altre n'hi haurà...
EliminaBon dia, bonica!!! Ja has vist que ahir vas ser el detonant de tota una cadena de poemes, eh? :DDD
Molt optimista i riallera, aquesta lluna!
ResponEliminaSí, espero que se'ns encomani alguna cosa...
EliminaEls núvols no es deixen atrapar però semre n'hi haurà en el camí per fer que la lluna no perda el seu somrís.
ResponEliminaA vegades costa molt d'atrapar els núvols... a vegades no ens costa gens i sovint no sé si depèn dels núvols o de nosaltres... la lluna riu i riu i espero que se'ns encomani...
EliminaAquests dies que deien que la lluna estava tan bonica, gran i lluminosa, jo no la vaig poder veure!!... Vaig sortir a la finestra diverses vegades, però res... Deuria ser darrera el meu bloc de pisos... Menys mal que tu ens l'has dibuixat!! I menys mal que, gràcies als nuvolets, és una lluna contenta :-))
ResponEliminaLa vaig voler veure contenta... :DDD
EliminaLa lluna s'ha ennuvolat d'il·lusió! Que bonic, m'ha encantat aquest relat poètic :)
ResponEliminaGràcies, Sílvia!!!
EliminaEl teu poema també és juganer com la lluna que descriu. El dibuix preciós, amb una tonalitat trista que encara el fa més bonic.
ResponEliminaA vegades encara em tempten els Paints... Gràcies!
EliminaQue bé Carme, tu vas observar la lluna plena, i vas admirar-la mentre jugava a fet i amagar amb els núvols, els seus amics, tot i que en aquest cas amics meus no ho eren, perquè no me la van deixar veure...
ResponEliminaPerò dius que estava una mica trista la lluna...Tinc un post amb un conte infantil, preparat de fa la tira de setmanes, però sempre me'n surt algun altre que li passa al davant; és de la lluna que també estava trista...Em sembla que aviat li tocarà el torn!
Petonets, Carme.
M'encantarà llegir el teu conte... jo la vaig veure el dia 22, el dia 23 (el de la revetlla) ja no la vaig veure, estava totalment núvol... i eren tant espessos que no la deixaven ni jugar... ni gronxar-se ni res... antipàtics, no?
EliminaUna lluna riallera i enjogassada.
ResponEliminaI un poema molt bonic, Carme!
Moltes gràcies, Glòria!!!
Elimina