- Ens hem quedat sols, fulleta meva.
- Sí però exposats a la vista de qualsevol que passi.
- I qui vols que es fixi en dues fulles perdudes entre el brancam.
- Qualsevol pot fixar-s'hi, mira! ara mateix una sargantana ens mira!
- Què hi fa això? que li importa a ella el que ens puguem dir?
- Res, el nostre llenguatge és nostre només, ningú l'entén.
- Enyoro el vent que ens apropa i les teves carícies dolces.
- Acosta't, estimat i aprofitem el moment, que ja ens queda poc...
- Ens queda el millor... volarem junts, bonica!
- No pas quan el cel plora, com avui... seria la volada massa curta.
- Esperarem un dia de vent... volarem junts damunt de parc, damunt del riu, damunt els teulats i els jardins, volarem junts fins l'infinit... i aterrarem, finalment, en una fotografia o en un dibuix que durin per sempre.
Preciós!! d'un romanticisme que eriça la pell...
ResponEliminaMolt maques, tant la foto com l'aquarel·la! :)
Bona setmana, Carme!
Bessets
A vegades no sé què fer-ne de tant romanticisme que duc a sobre... :DDD
EliminaGràcies lluneta, bona setmana!!!
I en una pintura com aquesta no han de patir per a res, perquè a més els acompanyarà la poesia. Molt bonic, és una història per començar la setmana amb un somriure! Bon dia, Carme :))
ResponEliminaEls guardarem l'amor aquí, un amor pintat d'aquare·la amb un punt d'humitat... Bon dia Sílvia!!! :D
EliminaBon dia carme,
ResponEliminaA mi també mha agradat la història i les il.lustracions, però no he pogut evitar sentir un punt de tristesa. Sempre penso que hi ha sentiments que hauriem de poder mantenir i viure sempre i que mai res ni ningú ens hauria d'arrebatar i encara menys la mort. I a vegades quan em trobo enmig d'un d'aquests sentiments penso: no pot ser que un dia deixi de poder sentir el que ara sento.
Jo també penso sovint això que dius, però finalment vas aprenent que res és permanent (i no només per la mort) i busquem eternitats de recanvi, com les fulles... una petita eternitat, de curta durada igualment en un paper i en un blog. Potser millor que res. Quan els sentiments són intensos costa veure el seu possible final. Tens tota la raó.
EliminaSenyora Carme, se supera vostè sola. D'un dibuix tan simple en fa colors, textures i prosa lírica. En un primer moment, les fulletes fan una mica de pena. Però saber dels seus somnis de volar, ens fa volar a nosaltres també, almenys en l'imaginació. Felicitats per l'entrada.
ResponEliminaEn honor a vostè, senyor Strike, miraré de no estripar gaires dibuixos més, aquest està sencer encara, tot i que no s'ho mereix gaire... continuo tenint problemes amb la tinta, que no s'esborrona per on jo vull i com jo vull.
EliminaGràcies per la seva companyia sempre tant amable...
Es pensaven que estaven soles, però la foto de la Sargantana ha fet que estiguin a ulls de tothom, i ara tu ens expliques la seva conversa. Aquí ja no hi ha intimitat possible...
ResponEliminaPobres fulles!!! Però, saps? el dia que volaran, ja no les veurem, ni la sargantana, ni jo, ni tu... serà el seu moment. :DDD
Elimina"en una fotografia o en un dibuix que durin per sempre", el millor lloc on anar a parar.
ResponEliminaNo els hi he demanat permís hi han anat a parar tant si com no! :DDD
EliminaÉs una bonica història que m'ha estovat tant que ara no tinc esma d'anar a la conselleria a protestar.
ResponElimina:) :D petonassos...
EliminaEn el teu dibuix pintat. És un lloc bonic per aterrar.
ResponEliminaHan aterrat més bé o més malament... hi són
EliminaLes coses compartides són més xules!
ResponEliminaSempre, Judit!
EliminaSí que sembla que es mirin i parlin sí!
ResponElimina:)
M'ha caigut bé la fulla romàntica! :)
:) Vols dir que no ho són totes dues? :DDD
EliminaSense paraules, Carme. Per a mi, un dels millors posts que has publicat en molt temps, i mira que m'agraden els altres...!
ResponEliminaUna forta abraçada!
Una abraçada llarga, Montse!
EliminaUn amor per sempre, molt bonic.
ResponEliminaEfímer, però per sempre.
EliminaOoooh però que bonic... però com et poden suscitar un sentiment com aquest dues fulles solitàries en una branca? Mira... si em punxen t'asseguro que no em treuen sang! M'impressiona la teva capacitat i t'ho dic de debò!
ResponEliminaM'agrada molt Carmeta :)
Gràcies, guspira... cadascú té les seves dèries... i jo les meves...
EliminaOh! que bonic, quanta tendresa...
ResponEliminaM'ha encantat la història de les dues fulles . Ara estaran junts per sempre al teu dibuix.
Glòria, m'alegro que t'hagi agradat. M'agradaria ser acollidora de tots els amors... ni que siguin de fulles.
EliminaMolt maco això que has escrit.
ResponEliminaTrista passió efimera!
Gràcies, Laura!
EliminaL'aquarel·la és també genial!
ResponEliminaCom t'ho fas?
No sabria dir-e com ho faig... com puc, com em surt... :DDDD
EliminaS'han quedat soles, però ben acompanyades, esper! Reconec que no sé dibuixar a aquarel·la. No és una tècnica que domini però m'agrada. I veient les teves, enveja, Carme!!! :D
ResponEliminaTot és posar-s'hi, jo no domino res de res, ni tinc cap tècnica, però vaig fent... petonassos, bonica!
EliminaSomnis compartits, tant de bo els puguin dur a terme.
ResponEliminaVolar junts, per curta que sigui la volada...
EliminaJa havia vist aquestes fulles solitàries a ca la Sargantana...Un diàleg molt tendra, s'han de refiar de l'airet per poder fer-se una carícia, però finalment alguna ventada se les endurà plegades cel amunt, fins que aterrin a la teva llibreta, salvadora de fulles solitàries... Guarda-les bé! M'agrada el dibuix i l'aquarel·la.
ResponEliminaPetonets de bona nit.
Les guardaré, M Roser! pobretes fulles, fan una mica de pena, oi?
Eliminaque maco Carme..
ResponEliminagracies
perque despres diguin que una imatge val mes que mil paraules...
he fet un enllaç desde la foto del meu blog al teu post..
no et fa res, oi?
petons nina
Si que em fa, em fa il·lusió que t'agradi i em fa il·lusió que posis l'enllaç... Gràcies a tu inspiradora...
Elimina