Roselles collides a ca la Galionar
Vull collir l'essència, que no és l'olor ni el pètal.
L'essència és un traç o potser un vers...
O l'essència és només un sol batec de vida.
Vull collir l'essència, que no és l'olor ni el pètal.
L'essència és un traç o potser un vers...
O l'essència és només un sol batec de vida.
Són tan delicades les roselles, i tan boniques. La seva fragilitat a mi em convida a tenir cura d'elles, encara que en les meves mans no crec que els anés millor la cosa... i a més segur que són més fortes del que sembla.
ResponEliminaJo no les cullo mai, a vegades les toco amb la punta dels dits...
EliminaLes roselles, tan efímeres que són quan les culls, i tan fortes enmig del camp! i tan boniques...
ResponEliminaMillor no collir-les mai!
EliminaEl dibuix és una bona manera de d'intentar captar l'èssència de les coses.
ResponEliminaSí, crec que sí!!!
EliminaEn aquestes roselles pintades hi ha la seva essència i la teva, m'agraden molt.
ResponEliminaDues en una? :D Gràcies Sílvia!
EliminaL'essència és el que ens arriba més endins i tu la saps captar perfectament en aquest dibuix. :-))
ResponEliminaMoltes gràcies, Mc!
EliminaO cadascun dels batecs de la vida.
ResponEliminaSí, això volia dir, en cadascun dels batecs de vida...
EliminaL'essència deu ser simple, oi? com les roselles precioses
ResponEliminaSimple... ara no t'ho sabria dir, segurament que sí... la que no sóc massa simple sóc jo, que sempre m'he considerat una mica complicada... Els complicats, potser no tenim facilitat per la simplicitat, per més que la busquem arreu.
EliminaI l'essència de les roselles és tan volàtil, i tan boniques com són i embelleixen el paisatge..." i arreu del camp hi ha vermelde roselles"(Espriu)...
ResponEliminaPetonets d'una tarda molt assolellada.
Quan veig aquests camps vermells de roselles me n'enamoro cada cop.
Eliminapetonassos nocturns...
Potser l'essència de les roselles és la seva fragilitat.
ResponEliminaJo quan les trobo no les cullo. Perquè només el moviment de tallar o trencar la tija les vulnera. Estenc el palmell de la ma obert cap amunt i llavors amb la tija entre dos dels meus dits la deixo descansar sobre la part del palmell on acaben aquests dits.
Un segons, dos segons, tres segons...vuit, nou i deu.
I ja tinc la seva essència.
Avui busco l'essència de les roselles en el teu dibuix.
I m'arriba.
Altre cop preciós
Ens descrius un gest preciós i delicat... jo tampoc les cullo mai i a vegades les toco fluixet amb la punta dels dits... Gràcies, Mònica!
EliminaQuè precioses les roselles!!... Com omple el quadre el fons que li has posat de color... La bella senzillesa del dibuix, augmenta molts graus d'elegància amb els colors :-))
ResponEliminaMoltes gràcies, Assumpta!!! Ja tornes a ser tu? :DDD
EliminaUna vegada pintades,han agafat tota la seva essència!
ResponEliminaM'agrada.
Gràcies, Joan!!!
Eliminaés el que nosaltres volem que sigui, encara que costi de vegades trobar el punt just
ResponEliminaCosta prou, de reconèixer i de fer que sigui el que nosaltres volem que sigui.
EliminaTan delicades com el teu poema, amb tota la seva essència.
ResponEliminaMés aferradetes, les endarrerides del cap de setmana. :)
Em vaig aferrant a totes les aferradetes endarrerides, bonica!!! M'encanta recuperar-les.
EliminaDibuixes les paraules, amb gran delicadesa, amb tota la seva essència. M'agraden els teus moments
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Roser, benvinguda al meu blog!
Elimina