Xemeneia, bufa núvols
el teu fum ja s'ha apagat.
T'emmiralles amb nostàlgia
al núvol esfilagarsat.
I somies cada dia
que ets tu qui l'ha bufat.
Carme.................................................
Tens histories amagades,
Que podries explicar
I que prendrien d'exemple
Xemeneies que vindran
El teu consell seguirien
I el fum aniria pujant
Mònica...............................................
Xemeneia que albires
des d'un cim tan enlairat
el que fem per les engires
tots els del teu veïnat,
no t'enamoris del cel
i mira'ns sense recel.
Miquel................................................
No paris ximeneieta
no paris de treure fum
per cremar i deixar neta
la casa... Reviu la llum.
Anton...............................................
Arran dels núvols
l'esvelta xemeneia.
L'arbre, sospira.
M Roser...........................................
Fàl · lica torre
punxa i trenca núvols
crema i... treu fum.
Pere...............................................
Anton...............................................
Arran dels núvols
l'esvelta xemeneia.
L'arbre, sospira.
M Roser...........................................
Fàl · lica torre
punxa i trenca núvols
crema i... treu fum.
Pere...............................................
Sort que tens també llibretes llargues.
ResponEliminaBon dia!
Petita, però allargada... ;)
EliminaAquestes xemeneies antigues són autèntics monuments, i el poema que li has dedicat és molt maco i ple de nostàlgia.
ResponElimina:) M'alegro que t'agradi, XeXu! :D és una mica juganer...
EliminaQuantes coses es van acabant i quantes que comencen.
ResponEliminaPer les que s'acaben tenim el record per mantenir-les vives i presents i l'experiència que ens aporten.
Com aquesta xemeneia tan trempada, a qui jo li diria:
Tens histories amagades,
Que podries explicar
I que pendrien d'exemple
Xemeneies que vindran
El teu consell seguirien
I el fum aniria pujant
Potser he estat massa atrevida :-)
M'encanten les respostes poètiques, Mònica!!!
EliminaEt pujo ràpidament cap amunt, per compartir el mateix espai!!!
Gràcies!!!
Sempre m'han impressionat aquestes xemeneies que sembla que surtin de la terra!
ResponEliminaSón maques, maques...
EliminaM'ha agradat aquesta personificació,
ResponEliminala de la xemeneia com a productora de nostàlgies (cert!: ho és)
i com a editora de somnis.
A vegades no sé d'on em surten les paraules...
EliminaDel cor et surten!
Elimina:) tens raó, habitualment em surten del cor, volia dir que no penso ni en personificacions ni res, cap idea prèvia, em surten i les engego sense mirar-m'hi gaire.
EliminaXemeneia que albires
ResponEliminades d'un cim tan enlairat
el que fem per les engires
tots els del teu veïnat,
no t'enamoris del cel
i mira'ns sense recel.
:-)
:-) Ja sabia que algú més s'hi enganxaria... :) Gràcies, Miquel!
EliminaNo paris ximeneieta
ResponEliminano paris de treure fum
per cremar i deixar neta
la casa... Reviu la llum.
.................. Anton.
Gràcies, Anton, feia dies que no fèiem cap trenet de vagons compartits... :)
EliminaSembla que hi ha ganes de poesia… :)
ResponEliminaAixò és bo, o al menys a mi m'ho sembla... ;)
EliminaArran dels núvols
ResponEliminal'esbelta xemeneia.
L'arbre, sospira.
Qui pogués enfilar-se xemeneia amunt, a tocar el cel...
Petonets, Carme.
Gràcies M Roser, per participar amb el teu poema... tocar el cel, són paraules amb molts significats, però en qualsevol d'ells, qui pogués tocar-lo!
EliminaHas vist Carme, he fet un haiku, com va dir la Joana( la tècnica)...
EliminaSí!!! ja m'hi he fixat!!!
EliminaAquestes xamaneies sempre han representat un símbol de poder, enlairant-se més que la resta. Apart de ser un símbol fal.l........... :-)
ResponElimina:) Ben cert... símbol de poder...
EliminaEi! mira, Joan, ja tens qui t'ha agafat el relleu ...
Fàl · lica torre
ResponEliminapunxa i trenca núvols
crema i... treu fum.
Bon dia Carme.
Ja hi ets, Pere... al post vull dir! Bon dia i bon cap de setmana, Pere. Gràcies per la teva aportació poètica.
EliminaQue seria de nosaltres sense la veu dels poetes! Felicitats a tots i a tu Carme per inspirat aquest reguitzell de poesia.
ResponEliminaPoesia i joc a la vegada... juguem i somriem, cada vers (no només cada poema)que em regalen és un nou somriure. Potser perquè les complicitats i la possibilitat de fer coses junts és allò que més m'agrada.
EliminaBon joc de paraules ha portat aquesta xemeneia i un plaer per a mi llegir-vos.
ResponEliminaFelicitats a tots!
Gràcies, lluneta!!!
Elimina