Abans no hi eren.
Ja era prou, la natura.
Buscant el diàleg
el bedoll i el ferro
es fan complementaris.
Homes de pedra
de ciment i de ferro.
Tantes cultures
conviuen en silenci.
El so del riu els gronxa.
..................................................Carme
Resseguin el curs del riu,
bressolada pel seu so,
m'omple una sensació de quietud.
....................................................Montse
..................................................Carme
Resseguin el curs del riu,
bressolada pel seu so,
m'omple una sensació de quietud.
....................................................Montse
Curiosa combinació, però fa encara més bonic i agradable un paisatge ja preciós per si sol.
ResponEliminaA mi, que l'escultura és l'art que més em costa o menys m'agrada (en general) quan ho vaig veure m'hi vaig trobar bé.
EliminaResseguin el curs del riu,
Eliminabressolada pel seu so,
m'ompla una sensació de quietud.
M'agrada el teu poema, el poso a dalt també!!!
EliminaDoncs no sé jo si m'acaben de convencer, que la natura normalment ja ho fa bé soleta... Les fotos són xules, això sí.
ResponEliminaUn petó Carme
Tens raó, jo també penso igual, però he de reconèixer que a la vora d'un camí, prou fressat i de la manera que estan posades, em van agradar.
EliminaAh! I les fotos... de mòbil, que mai no porto càmera jo... o gairebé mai.
EliminaPetonassos, lluna!
Jo sóc dels que els agraden, on són, vull dir.
ResponEliminaBon dia!
Doncs jo també, Jp!!! en contra de totes les meves previsions, també em van agradar...
EliminaUn bon lloc per anar a passejar, m'agrada. Pots dir-me on és?
ResponEliminaEp!, ara he vist l'enllaç a Ordino. En prenc bona nota
EliminaÉs a la Vall d'Ordino, però més amunt, entre la Cortinada i Erts. Camí de vall, planer i còmode. Estava preciós, preciós, el riu baixava ple i amb força i alegria
EliminaA mi també m'agrada aquest lloc, trobo que no hi queden gens malament aquestes escultures. :-))
ResponEliminaHi queden molt i molt bé, Mc!!!
EliminaAquest vers!:
ResponEliminaJa era prou, la natura.
I els que tanken les dues tankes,
excel·lents, camí d'un llibre.
M'agradaria de poder-hi passejar.
És un lloc ben bonic, Jordi. Gràcies per valorar les meves tankes.
EliminaNo sé pas si mai m'atreviré a fer un llibre de debó... :)
La trilogia...de la vida...Dins l'ull de la càmara es mesclen els regnes... visibles i imvisibles... La corba universal de la natura nudrin a la recta humana... Explicant-li perquès que ell no s'explica... Intrincats molts d'ells els desfà i agombolla d'altra forma com si creés nous existirs que no marxen del seu primigeni ser...// Bona successió de detalls... La natura acull si volem, però també impresiona. Anton.
ResponEliminaLa natura acull, però també impressiona... m'agrada aquesta frase, Anton!
EliminaArt i natura sempre han anat junts, almenys al Modernisme. I amb la teva poesia també.
ResponEliminaSempre es poden donar la mà, si volen.
EliminaVaja, per fi les vas trobar, Carme! Celebro que t'agradessin. És la bellesa de l'indret, el caminet ombrívol que hi porta amb el riu al costat, la pau que desprèn tot plegat, crec, el que fa que les escultures ens sorprenguin i ens agradin. Jo em vaig fer molt amiga del "manito", i m'hi vaig retratar unes quantes vegades. Ara, el nom que els van posar, tela marinera; la primera escultura que mostres es titula ni més ni menys que: "L'home-de-ferro-talp-que-camina". Riure assegurat per als qui no sabem veure el vestit nou de l'emperador...
ResponEliminaUna forta abraçada!
Montse, vaig llegir la llegenda de la primera escultura de totes, la que es veu a la primera fots, de lluny, composada de diverses peces. I si bé l'escultura no m'hi feia lleig, la llegenda em va semblar d'un orgull desmesurat per part de l'artista. Ben bé com si la natura l'estigués esperant a ell per coordinar, pedres, ferro, aigua i verd... I sí fa riure pels que no sabem veure el vestit nou de l'emperador. El títol que dius, també m'hi vaig fixar... riure, riure... i de la resta de llegendes ja vaig passar olímpicament, però vaig gaudir del lloc i del camí sense cap dubte.
EliminaUna abraçada, Montse!!!
La veritat, a mi m'agrada que el paisatge sigui natural i, si pot ser, salvatge. Aquest tipus d'art m'agrada segons el lloc escollit i també segons la intervenció que s'hi ha fet. Els teus poemes, les tankes, també podrien ser escrites sobre roba i deixar que onegessin al vent, a la manera de fer del Tibet.
ResponEliminaNo se m'havia acudit mai això d'escriure tankes sobre roba i deixar que onegessis... he, he, he... m'ha fet gràcia... jo crec que les meves tankes i poemes són molt recollits, que no haurien d'onejar gaire enlloc.
EliminaPenso que la natura, per si sola, té tanta bellesa, que no li calen guarniments...En general, no m'agrada que la mà de l'home intenti modificar-la, amb afegitons... Ara bé, sempre hi ha excepcions i algunes d'aquestes estàtues trobo que hi queden bé, però d'altres...
ResponEliminaLes fotos molt boniques, i jo no ho sé endevinar si estan fetes en mòbil...
Petonets caminadors , Carme.
No estan malament per ser de mòbil... jo no sóc gaire bona fent fotos...
EliminaNo, a la natura no li calen guarniments... això ho tinc claríssim, però vist allà era com diferent... era com si la natura acollís aquestes escultures, amb generositat d'espai i d'entorn i de marc... quan ho pensava no m'agradava gaire la idea i quan ho vaig veure em va semblar molt millor del que esperava.
Petonets caminadors, M Roser
No sé què dir... la veritat és que, en principi, no m'agraden massa aquestes coses. La natura, la muntanya, és tan maca de per sí, que tot això és com treure-li la seva autenticitat... Ara bé, quan em miro les fotos (no sé si pels colors o pels materials...) tampoc em sembla que hi quedin malament... Algunes de les estàtues es veuen molt treballades. Semblen imatges molt antigues, d'altres cultures. Si, definitivament, no m'atreveixo a dir que "queden malament" perquè no és veritat en absolut :-)
ResponEliminaNo, no trenquen res, la natura és molt potent i molt gran, simplement acull i cedeix espai... un petit espai per l'home i les seves dèries...
EliminaVenia a preguntar on era, pero tot llegin ja ho he esbrinat
ResponEliminaM'agrada...si mai hi vaig..hi pensare
bona nit, guapa !!
Bon cap de setmana, sargantaneta... petonassos!!!
EliminaM'agradaria poder-hi passejar, i sentir la bellesa de tot allò que es pot arribar a complementar sense malmetre, sense imposar, sense desordenar; permetent l'harmonia d'ambdues parts. El respecte i l'elegància en el paisatge.
ResponEliminaHo expliques molt bé, com si ja hi haguessis passejat :D. És un camí bonic.
EliminaTrobo que és un lloc ben bonic. Les escultures no trobo pas que hi quedin malament.
ResponEliminaAl contrari, m'agraden.
M'alegro que t'agradin, tens raó, hi queden bé.
EliminaQui deuen voler espantar, aquests "moais" pirinencs? ;o)
ResponEliminaM'he guardat la ruta... A veure si un dia d'aquests enredo als amics per fer-la :P
Petó
Visitar la farga Rosell (a la Massana) és interessant, veus els malls i els martinets i les rodes de com funcionava tot i hi ha dois vídeos no massa llargs que acaben de donar una informació que val la pena.
EliminaDesprés (millor fer aquest tros en cotxe) vas fins a Ordino o fins al poblet següent Ansalonga i agafeu el camí a peu... més que res que si els enredes, els enredis bé!!! Al final del cami de les escultures (a Llorts) hi ha la mina, tot passant per la font del ferro, a peu del camí. Si la tastes... ja veuràs que fort et faràs :DDD.
petó