I no era només la cadira, ni la finestra, era tota la casa que semblava una altra. Res no semblava igual, encara que ho fos, cada objecte al seu lloc havia perdut l'ànima que tu li donaves.
I després, amb el temps, poc a poc, fins i tot les coses van deixar de ser com eren, els objectes van canviar encomanats de la teva absència.
Ara, la casa encara hi és i encara ens hi trobem a vegades, uns germans o uns altres i sempre és com si ens trobéssim en algun lloc estrany i desconegut, un lloc que som incapaços de reconèixer.
Proposta de Mortadel·la casolana
Hi ha buits que res ni ningú poden omplir.
ResponEliminaM'grada molt aquesta penombra trista del record. Segur que algú s'hi arrecera.
Una abraçada, Carme.
Diuen que la presencia és l’absència encara més forta. Trobo que diuen bé.
ResponEliminaGràcies, Carme. Moltes!
Aquesta cadira,
ResponEliminaguarda el repòs
dels qui no hi son.
Pilar, a vegades, va bé d'aprofitar ocasions per buidar una mica sentiments que per més que ja són antics i el temps que va passant els difumina encara es mantenen somorts, fins i tot suaus. Trobar el moment de fer-ho és com un regal.
ResponEliminaAnna, gràcies a tu, he rebut aquesta ocasió, com li deia a la Pilar, com un regal!
Montse, repòs, és cert, és repòs, cal mirar-ho així, i record també. En poques paraules dius molt!
Els objectes tenen vida quan els hi donem nosaltres, quan es perd aquesta ànima ja no els reconeixem.
ResponEliminaUn text molt maco, CARME!
els espais i els objectes són en la mesura de les vivències què hi hem tingut, amb qui les hem compartides..
ResponEliminal'absència a vegades fa perdre el sentit de les coses, de la vida..
molt molt bonic!
L'ànima és la vida, alló que no veiem; la carcassa és casa seva, mentre ho és...
ResponEliminaNo hi ha res tan impactant, per a mi, Mc, com veure objectes personals, com fotos, o petites coses, que sense la persona que les tenia ja no tenen cap valor. Es llencen o es venen als encants, buides i anònimes. Buidar o endreçar per a reutilitzar la casa dels pares d'una altra manera... és una feina dura i esquerpa que sovint fa mal.
ResponEliminalolita i sense sentit, (o amb massa sentit, perquè no els en volem desposseir) els objectes es tornen colpidors, sense poder-hi fer res.
Sí, Ferran, aprenem mica en mica que una carcassa no és res... a vegades costa.
Molt delicat i tendre...a mi també em passa Carme, els objectes, un llibre ens recorden absències
ResponEliminaMira, es podrien ajuntar les dues imatges, la de RC i aquesta i fer un text conjunt, d'alguna manera m'ha recordat aquesta a la imatge de la noia que llegeix. Està molt ben escrit el text Carme, m'agrada quan, malgrat la tristesa que se'n pot despendre, els textos fan arribar aquest sentiment a qui els llegeix.
ResponEliminaés preciós. Hi ha espais que semblen immutables al temps, i sempre ens recorden a algú.
ResponEliminaCarme, és commovedor el sentiment que has sabut transmetre en unes ratlles aparentment tan senzilles.
ResponEliminaSí, són les persones que l'habiten, les que fan que una llar sigui alguna cosa més que una casa. Són elles qui l'omplen de caliu, de presència, d'energia. I quan aquestes persones han partit, la llar torna a convertir-se només en una casa..
Una forta abraçada.
L'espai (i l'ambient) influeix en els personatges. En aquest cas, és el personatge (la seua absència) la que influeix en l'espai.
ResponEliminaUna nova idea que m'agrada.
Por la ventana, como cada día en su ausencia
ResponEliminase filtraba la tiniebla de la luz
invitada de ayer; amiga, conocida
ausente su mirada en el ventanal
la sombra recorría con mesura
con la lentitud del reloj
acomodada en la silla
miraba el mundo de ayer
acogiendo su mirada
la ausentada luz
abrigada en su gabán
Hi ha llocs que formen part d'una persona.
ResponEliminaEncara que sembla que hauria de ser al revés.
En la seva absència deixen de ser el que eren i són llocs diferents, buits ...
Bona tarda Carme, un escrit entranyable.
Sí, Elvira, suposo que és inevitable que ens passi.
ResponEliminaXexu, potser no ara mateix, però aquest és un sentiment tan real, que de tant en tant necessita sortir i aprofita els moments.
Gràcies, rits!
Galionar, és impressionant com una casa buida pot ser més buida encara del que ens pensem. A vegades som colla, però molta colla i la sensació de buidor i de fredor, no em marxa mai, des que van morir els meus pares i ja fa anys, la mare en farà 12 ara al novembre i el pare 5. En marxar ella poc a poc, tot va començar a canviar.
Noves Flors, no m'ho havia plantejat així, però m'agrada com ho dius. Influeix molt, molt, tan que psicològicament és absolutament diferent.
Pere, no hi eres encara mentre escrivia. També m'agrada com ho dius tu. Podríem dir que la casa era d'ella, bàsicament d'ella, i com la flor pertany a la planta i sense planta no hi ha flor o hi ha una flor seca i morta, sense ella no hi ha casa. O bé hi ha una casa morta. La veig així...
ResponEliminaGerman Buch, tu tampoc hi eres!
ResponEliminaGracias per tus versos y por pasarte por mi blog.
JA,JA,JA,JA....
ResponEliminaAixò d'escriure tan tard, te els seus unconvenients. Tant dir-me que us deixava tant intrigats, ara m'he mirat el relay i li faltaven dues frases!!!!!!
PERDONEU!!!
Després de l'aclariment, tant sols dir-te que m'encanta aquest escrit, és ple de sentiments. Un petonet!
ResponEliminaAnna, ja he vingut a llegir el final... :) m'ha alegrat el teu final.
ResponEliminaGràcies per les dues coses, la d'allà i la d'aquí. Petonets. :)