Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
El poble és ben viu. El pou també ho haurà de ser!
ResponElimina*Sànset*
L'aigua silent del pou
ResponEliminaalimenta la vida de la casa
i el somriure de l'hort.
L'arbre que fou
alimenta el foc viu
de la llar.
Jo m'ho mirava
ResponEliminaembadalit de somnis:
sota la parra
abeuraven les mules
al braçal que cantava.
Carme : el teu poema es preciós plenament generós, em recorda el Jordi Pàmias de les primeres epoques , "la meva casa" , "Fantasia poer a la gent savia" on parlaba de la seva Guisssona natal amb la meteixa fruinció amb que tu descrius aquest llogarret de l'Ariege. M'encanta !!!
pou de silencis que xiulen pels carrers del poble..
ResponEliminam'encanta la veu del teu poema, personificant el que ens envolta sembla que tot flueixi més fàcilment...
i què en tenen de secrets les sàvies pedres dels pobles..
fantàstic escrit!!!
Noia, no sé ni què dir :-)
ResponEliminaHe mirat un dibuix, he mirat l'altre, he pujat amunt de nou, he baixat... què macos et queden!! :-))
...l'aigua s'amaga, al poal hi creixen flors...
I el pou... em pensava que ja no en quedaven, de cases amb pous plens d'aigua, almenys per ací han anat desaparteixent.
ResponEliminaQuin dibuix! ai el poal que parla i l'aigua que venç tota la set...em recorda al pou del Petit princep
ResponEliminaTé raó l'Assumpta, Què bonics! El poema i els dibuixos
ResponEliminaCarme, espero que el pou d'aigua amagada estigués ben tapat; si no, les flors del poal podrien voler emmirallar-s'hi, les molt presumides, i tot cercant l'aigua morir ofegades al fons de tot per no poder sortir-ne...
ResponEliminaÉs preciós el relat d'aquest moment màgic que els teus ulls han sabut veure.
Oratges llunyans,
ResponEliminaendinsats en un pou de paraules
acollides pel vent,
trencant silencis emergents.
I tant si expliquen coses aquests edificis. Pous entranyables que ofereixen vida, finestres obertes i ben despertes! I uns dibuixos encantadors!
ResponEliminaS'ha llunat el pou,
ResponEliminal'aigua goteja
Tot viu, tot canta
tot explica...
Les pedres reviuen,
els poals floreixen,
i fins els xiprers
foraden els núvols...
................ Anton.
Aquesta combincació de colors que has fet a la casa m'encanta.
ResponEliminaEl pou adormit és el cofre que contè l'eco i el reflex de vides antigues que regalen flors al present.
ResponEliminai segueixo apuntant!!! a veure si et puc explicar que he vist tots els racons que dibuixes!!!!
ResponEliminaSànset, semblava adormit, t'ho prometo!
ResponEliminaLlaudal, pujaré els poemes al post. m'agraden. Gràcies!
Miquel Àngel, gràcies, m'afalagues. :)
lolita, molts secrets, sovint anant pels pobles és el que penso, que veiem només la pell.
Gràcies, Assumpta!
Noves Flors, en queden, encara en queden... poquets, però!
Elfri, quines comparacions més afalagadores que fas! :)
Gràcies, Mª Antònia!
Galionar, si ben tapat, semblava fora d'us. pe r això em semblav a adormit.
Maria Consol tu també cap amunt!
Cèlia, moltes gràcies!
Anton, tu també cap amunt!
kweilan he intentat reproduir els que hi havia... gràcies guapa!
Pilar que bonic, ho poso al post també...
rits, Si vas a Val ho veuràs... és veu tot d'una, és ben petit.
vaig estar a Vals aquest estiu i també em vaig fixar en el pou que tu has donat vida amb el poema i dibuixos. fantàstic com sempre!
ResponEliminamaria