D'una fotografia de Barbollaire, d'un comentari al seu post.
Flors de tardor caigudes,
damunt de l'aigua.
Com el pes melangiós
del silenci que emmiralla
mots i sentiments.
Mirall nítid
on saber reconèixer
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Dibuixos mirall, on poder mirar-se les flors coquetones...
ResponEliminaquin dibuix, quins colors més seductors..
ResponEliminapreciós tot com sempre..
Nenúfars d'aigua
ResponEliminaFlorida que esdevenen
Somnis del pètal.
d.
Narcís s'hi va emmirallar massa!
ResponEliminaAvui festes a Girona.
M'ha agradat això del pes del silenci. N'hi ha de lleugers i n'hi ha de pesats, és ben veritat.
les fulles polícromes de les flors, suren en la fosca i la il-luminen com si fossin fanals.
ResponEliminaFlors i pètals de colors preciosos dormint en l'aigua fosca. L'alegria i la bellesa sempre guanyen!! :)
ResponEliminaCom llums emergents que espanten la foscor,
ResponEliminail•luminant les paraules convertides en flor.
...el pes melangiós del silenci... Quina imatge més bella! El pes melangiós del silenci. La rellegeixo i em fa sentir tan bé!
ResponElimina...el pes melangiós del silenci...
Que no s'enfonsin!! són tan boniques així!!
ResponEliminaDibuix. Bressol de vida. Flors qeu donen vida en un món fosc... El color s'enlaira per damunt del sentit comú perdut. Pètals com estels de vida. Colordibuixtemperamentaiguafoscaquemainoserànegre...
ResponEliminaDes del far.
onatge
Un poema molt bonic i un contrast de colors al dibuix que fa resaltar la bellesa de les flors.
ResponEliminaGràcies per compartir-lo i que passes un bon cap de setmana, que aquesta vegada és més llarg!!!
Tant de bo sigui nítid el mirall per poder reconèixer cada pètal i cada flor, Carme, tant de bo...!
ResponEliminaUna abraçada.
Tardor de nit... A partir de demà, per cert, nits de tardor que arribaran abans, pel canvi d'hora. A la una, a les dues...
ResponEliminaFanals a contra llum...
ResponEliminaFulles fetes frases
es confesen en la fosca
seus amors en l'aigua...
Suren com lletres
en ressó... paraules.
.............. Anton.
No sabria amb què quedar-me; m'agrada el poema i m'encisa el dibuix.
ResponEliminaSalut i Terra
M'encanta el dibuix i el poema és tan difícil com les meves traduccions ..
ResponEliminaBon diumenge!
Mirall nítid? Genial.
ResponEliminaHauré de portar "limpiacristales" a la butxaca, perquè de nítids, els silencis que em regalen, no en tenen res.
T'ha quedat un poema rodó. Com sempre! :)
Flors de colors que pinten les grises tardors.
ResponEliminaBon poema i bon dibuix, Carme! ;)
Carme,
ResponEliminaFeia dies que no entrava a veure't i avui m'he posat al dia. M'agraden els teus poemes serens però els teus dibuixos em tenen robat el cor.
Un petó!
Carme, tafanejo pel teu blog i m'admiro dels teus dibuixos.
ResponEliminaMolt bonic el poema "el silenci que emmiralla"...preciós.
Felicitats!
Es difícil dibuixar un mirall negre on es puguin emmirallar les flors!
ResponEliminaGràcies, Lolita.
Deo, gràcies per venir i pel teu poema.
Llaudal, n'hi ha de tots i fins i tot n'hi ha que es reconverteixen a ells mateixos, passen de lleugers a pesats o de pesats a lleugers. A vegades sense saber ben bé per què.
Pilar, acaparen tota la llum, per elles.
Josep lluís, tant de bo que sigui així! Que guanyin sempre!
Maria Consol, saber espantar la foscor cada cop és més necessari.
Joan, el pes melangiós del silenci, em va captivar a mi també i per això el vaig utilitzar en el meu comentari. Però he de retornar al seu autor aquesta frase. És del Barbollaire. Un poeta que sempre trasbalsa els sentits.
Esperem que no s'enfonsin, Assumpta!
Moltíssimes gràcies, onatge, pels teus comentaris, per ser-hi sempre i per les teves paraules sempre plenes d'afecte.
Gràcies, Joana. Bona setmana, ara que ja s'ha acabat el cap de setmana llarg.
Galionar, doncs sí tant de bo. Creu-me que sempre lluito per reconèixer cada cosa i saber posar-la en el seu lloc. Tant de bo ho aconseguim.
Ferran... i el dia arribarà també abans. Al matí serà més clar a l'hora de llevar-nos. Deixa que m'ho miri pel bon costat.
Anton, quin poema més preciós! gràcies! Una abraçada.
Gràcies, Francesc!
Merike, una abraçada!
Filadora, a vegades la nitidesa o la no nitidesa la fem més nosaltres mateixes que no pas aquells que creen els silencis.
Gràcies, Joan, una abraçada.
Glòria, m'alegro molt que t'agradin. M'afalagues!
Marta, sempre és un plaer veure't per aquí. Ens comuniquem poc i em sap greu. Una abraçada, bonica! :)