Desconcertada baixà per la riba esquerra del riu, caminant com si, els seus passos riu avall poguessin portar-li alguna solució. Estava disposada a arribar fins al mar, buscant algun pont, algun mitjà, alguna barca... la vida era a l'altra banda del riu.
El riu lluïa els millors colors i els seus millors reflexes d'un matí tan clar que canviava la tonalitat de les aigües. Com una aparició, una barqueta a la riba del riu. No estava ni lligada. Seria capaç d'endur-se la barqueta i deixar-la a l'altra banda, quan s'adonava que per algú altre, molt diferent d'ella, la vida era precisament en aquesta banda del riu?
Potser ella mateixa la fa servir per la tornada. Desitges molt una cosa i de vegades quan la tens t'adones que realment no és el que volies
ResponEliminaA una o altra banda sempre hi trobarà un bon camí de sirga per on anar avançant.
ResponElimina*Sànset*
Bonic relat, en aquest camí de riera s'hi respira calma i tranquil·litat.
ResponEliminaNo sé perquè blogger no m'actualitzava el teu bloc devia ser perquè anava de banda del riu cercant la barqueta ...m'agrada el teu relat !
ResponEliminasovint ens fixem massa en l'altra banda del riu
ResponEliminaque creui!!! segur que ja trobarà algú que torni la barca a la seva riba...
ResponEliminagràcies per participar a la cadena!!
t'enllaço!
salut!!!
Això podria continuar. De fet ho has deixat obert a qualsevol opció.
ResponEliminaSi t'hi animes Ric, pots continuar omplint l'escenari...
Gràcies per la il·lustració, és la teva ferma petjada.
Potser algú que va creuar de l'altra banda ha deixat allà la barqueta...
ResponEliminaHi havia vida a l'altra riba. Un llogaret on la gent s'havia aplegat al final de la jornada de feina. La remor era alegre i distesa. Ella s'hi afegiria...
ResponEliminaAixò em recorda el parc a prop del zoo a BCN... Salutacions!
ResponEliminaTanta sort no es té cada dia, cap a la barca s'ha dit!
ResponEliminaGarbí, segur que tens raó!
ResponEliminaNo es quedarà aturada, Sànset!
Montse, tan de bo fos així!
Elvira, és que aquest post el vaig publicar per error abans d'acabar-lo i aleshores quan el publiques de veritat ja no fa cas... i no s'actualitza, enlloc.
jesús, tens raó, amb lo bonica que és la nostra banda de riu!
Gràcies ricderiure! Una abraçada.
Gràcies Laura, si vols tu mateixa tornes a agafar el relleu i continues la història... :)
Potser, sí, Pilar!
Llaudal, no saps pas com i convenia, això precisament... quina sort!
Bona nit, Merike!
xexu, doncs cap a l'altra riba!
Jo vull pujar a la barqueta, i deixar-me dur per ella.. a un costat o a l'altre del riu... Segur que als dos llocs hi han coses interessants per descobrir.
ResponEliminaMoltes vegades creiem que ens hem equivocat de riba, que la nostra vida és a l'altra banda del riu... Però de vegades ni amb barca ni amb pont ens atrevim a creuar-lo...
ResponEliminaSalutacions des d'un matí massa gris.
Sempre volem anar a l’altra banda del riu, sense haver conegut la pròpia. Suposo que ens atrau el que és desconegut, doncs la banda que vivim ja la coneixem i ens pensem que no ens pot donar res més d’interessant. Què equivocats estem !!
ResponEliminaUna abraçada,
Albanta, segur que sí, a les dues ribes hi ha coses boniques!
ResponEliminaGalionar, m'agrada el teu comentari. M'agrada molt. Ni amb barca ni amb pont. Quanta raó tens! Clar que potser... des d'aquesta riba, ja sabem veure que un cop passat un cert enlluernament d'allò desconegut de l'altra riba, veiem claríssim que finalment l'altra riba tampoc és tan diferent d'aquesta. La pregunta és: por o saviesa o una mica de cada? Un petó, bonica!
Maria Consol, ma'grada el teu punt de vista. No coneixem encara la nostra pròpia riba... i així potser ens equivoquem més fàcilment. Una abraçada.
Només una línia que ens separa, i no sempre resulta ser infranquejable.
ResponEliminaBonic.
Salut
ostres, doncs igual de complicat pot ser pujar-hi com fàcil. A aprofitar la oportunitat!!!
ResponEliminaEns separa el riu
ResponEliminao ens uneix a seves canyes
al tamarit de les vores
on la vida ocell canta.
Quina riba vols
si tens la vida en l'altra ?
....................Anton.
Por, comoditat, saviesa, experiència, edat, incertesa...
ResponEliminaDiuen que... "quien no se arriesga no pasa la mar".
ResponEliminaPer ara no puc dir una resposta més clara: no ho he provat mai! o poquet...
Però sentir-se lliure per escollir també és important. De vegades cal descobrir!
ResponEliminaSempre sentim la curiositat d'anar a l'altra riba. I això ens ajuda a descobrir-nos a nosaltres mateixos.
ResponEliminaDissortat, no infranquejable no ho és pas... només depèn de nosaltres!
ResponEliminarits, aprofitem-la doncs!
Anton, un riu a vegades separa i a vegades també pot unir, tens raó. I la vida crec que pot ser a tot arreu si som capaços de seguir-la.
Noves Flors, comoditat també, també, tens raó...
Anna, pr arriscar-se s'ha de tenir molta necessitat de fer-ho, perquè sí no ens arrisquem.
Cèlia, lliures en som més del que es pensem, i valents menys del que voldríem... :) p
Rafel, ens anem descobrint durant tota la vida. Cal fer-ho... oi?
Potser sempre desitgem allò que està a l'altra banda i és possible que després enyorem allò que teníem però també és cert que qui no arrisca no guanya i quan apareix una barca s'ha de fer ús, això sí, asumint les consequències.
ResponEliminaB7s, Carme!