Si embellim prou bé el camí,
malgrat que sigui estret
i la claror davalli...
Si l'embellim prou bé,
el passadís estret,
alternances de llums i ombres
i graons costeruts.
Potser no importarà tant
que l'arribada,
possiblement,
representi de nou,
un recomençament.
M'agrada aquesta llibreteta xicoteta, que fa aquarel·les de butxaca.
ResponEliminaBon nit, Carme.
A mi també m'agrada, Jp, m'hi sento molt còmoda i molt poc "compromesa".
Eliminala vida mateixa és un laberint de portes i passadissos.
ResponEliminaI a vegades ni te'n recordes que per una ja hi havies passat i que no era gaire bona! :)
EliminaÉs un dibuix molt bonic! Quin lloc més extrany. Això és un carreró o un passadís privat com el del altre dia?
ResponEliminaOn trobes aquests llocs tan peculiars?
Si no recordo malament, aquí no hi havia porta, estava obert, però un cop a dins semblava mig privat, per les plantes, els mobles, em va semblar l'entrada a un bar o a un club
EliminaEmbellim-lo doncs, tant com tu ho has fet amb els teus genials dibuixos. Bon cap de setmana!
ResponEliminaGràcies, porquet!
Eliminaes bo sapiguer trobar sempre portes obertes i espais sense tanques...
ResponEliminauna abraçada ben gran, maca
els teus dibuixos i les teves lletres em fascinen...ho saps oi?
Hem de saber passar si cal d'esquitllentes per les portes obertes... :) Una gran abraçada, preciosa!
EliminaCaram... casualitat o causalitat, el cert és que avui els nostres sentits han topat, per sorpresa, en una de les cantonades del camí que mena a la incertesa, optimista per part teva, escèptica per la meva...
ResponEliminaUna abraçada de tots colors!
Com que acabo d'arribar, t'he vingut a llegir abans de contestar-te... Em va genial omplir petites concavitats que duc a dins... :)
EliminaDe fet els nostre caminar sempre recomença de nou, per molta esperança que tinguem d'haver arribat a algun lloc. Sempre va més enllà, i més, i més...
ResponEliminaUna aquarel·la maquíssima, Carme. Una forta abraçada!
Justament així... sempre molt més lluny!
EliminaJo la trobo una mica descolorida... però, surt com surt!
Una forta abraçada.
Un dels meus discos preferits és el "Highway 61 revisited" del Dylan... les paraules que porten el prefix "re" per tornar a fer una cosa que has fet abans els trobo molt estimulants, primer perque és intel.ligent tornar a fer coses perque t´han agradat o tornar a fer coses per intentar esmenar-les...
ResponEliminaA títol d´anècdota et diré que un parent meu ( a compte de les relacions esporàdiques que tenia el seu fill) em deia: ai Enric, mentre duri...fem-ho maco!
Petons guapa
Enric, m'agrada molt el teu comentari sobre les paraules amb el prefix "re", el comparteixo absolutament. I de l'altre bocí de comentari, no puc contestar més que amb un somriure i un: fem-ho maco!!!!
EliminaM'agraden els pobles que tenen un laberint de carrerons estrets...A la vida també i sol haver alternances de llums i ombres, i graons costeruts; sort que després tot és pla o fa baixada...
ResponEliminaPetonets.
Després d'una pujada, sempre ve una baixada deia ma mare... sempre hi he volgut veure així, jo també!
Elimina