Dues proves, de l'espiadimonis del Jordi

D'una foto  d'en Jordi Casanovas

Tu i jo hem mirat

una mateixa espiga 

de tot el camp.

A punt  del  vol

per  si sents cap perill

ales obertes.

Flors damunt la fosca

D'una  fotografia  de Barbollaire,  d'un comentari  al seu post.

Flors de tardor caigudes,

damunt de l'aigua.

Com el pes melangiós

del silenci que emmiralla

mots i sentiments.

Mirall nítid

on saber  reconèixer

cada pètal i cada mot.

Teulades a Toulouse

             

Des  de la finestra

un primer  tast  de la ciutat  rosa.

Adéu-siau i gràcies, Joan Solà!

Un fragment de l'últim article  de Joan Solà,  al diari avui,  si voleu  veure'l  sencer,  cliqueu  el títol. 

Adéu-siau i gràcies!

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de desconeguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Cauen fulles

Darrera  fulla,

la  branca  despullada

el fred empaita.

Pou a Val (Ariège)

Un pou  adormit,   davant  d'una casa  desperta.

El pou ens  explica  silencis  de fa molt  temps.

La casa explica  presents ben vius   i endreçats.

Ens  acullen  instants diversos i  engrunes de temps perduts.

L'església parla amb  el cementiri,  els carrers  ens xiuxiuegen  

gotes  de pluja i els  horts  ens  somriuen. Mentre

calla  la corriola,  i l'aigua  s'amaga,  al poal hi creixen flors. 

Església rupestre de Val

Dia  de tornada cap  a casa,  malgrat la pluja,   teníem ganes de fer turisme  i no vam tornar per  l'autopista,  mentre ens  dirigíem  cap  a  Mirapeis,  vam llegir  a la guia  que  hi havia  una església rupestre a prop.  Al poble  de Val.  Semblava  bonica  a la foto de  la guia  i ens hi vam arribar.   Des  de baix,  des  del poble  veus  la  pedra  de la muntanya  i l'entrada  a sota.  Van aprofitar  una esquerda  natural  en aquesta  roca,  per  començar-hi  l'església.  Per  dins de  l'escletxa  es  puja per  unes  escales.  Més amunt es  van  veien les  construccions d'arcs  i de parets,  combinades amb  la  pedra  de la muntanya.

Per  darrere,  un prat  preciós, amb  alguns  arbres  i l'església  i  la torre construides  a sobre   de  la cova.

La quarta tardor després del blog

A  la  primera  tardor hi va  haver  una  porta  oberta i  va  entrar-hi. 

Agosaradament va  jeure  sobre  les  gespes  voluptuoses.

A  la  segona tardor,  un camí  de llum,  després  de la poesia,  sentint les  petjades  a l'esquena.   

Mirar,  sense llegir,  veure,  sense llegir  i  a  vegades  entendre-ho  tot  igualment.

A  la tercera  tardor,  surava  com les  fulles  damunt  de l'aigua.

Deixar-se  portar,  sabent  que  al  final  del trajecte  hi ha  una acollida.

A la  quarta  tardor,  l'aire  portava perfums  d'inicis,  però  no era  cap inici.

Les  paraules  esperaven  tranquil·les,  i el temps portava  com una mena seguretat quasi  inexplicable.

Mirapeis 2

Els  camions  s'han endut  

endreçadament tot el mercat.

La  plaça  buida

escolta  silencis nous.

La pluja neteja  amb força

 fent  lluir  paviment  i gespes,

teulades  i finestres.

Tancats  els  finestrons

Només  un ull  obert

vigila els moviments.

Silencis compartits 3 - Fluint

Hi ha silencis  còmodes,  que reinstal·lem,  sense motiu   entre  les  converses,  a  vegades en els  àpats,  a vegades  en el cotxe,  a vegades  a l’habitació.  Silencis  sense  cap contingut  especial,  lleugers,  com de repòs  i de somnis.  Silencis  com núvols,  que  van  i vénen,  sense  trencar-se  en bocins,  més  aviat esfilagarsant-se amb  parsimònia.

Penjant d'un fil

D'una foto de  Barbollaire

Batec  de cor.

Batec  de fulla.

Suspesos  

tots  dos d'un fil.

La  fulla aguanta,

el vent la gronxa.

El cor aguanta, 

a  ell, el gronxa,  l'infinit.

Una altra proposta de relats conjunts

La història d'en Xexu  se'm  va  quedar  al  cap...  pensant  com podria acabar. Com reaccionarien  els  personatges  després  de la carta  falsificada.  Li vaig demanar  manllevats els  seus  personatges  i  aquí  els teniu:


Jo no sabia  treure  els ulls d'aquella  carta  ni em podria  creure  que  el que llegia  fos  veritat.  Però  minut  a minut,  les paraules se'm clavaven  com espines  al cor  i m'adonava  que no tenia  cap possibilitat  de  tornar  enrere  en el temps.

Quan  ja,  per  fi,  em deixava  anar  plena de  llàgrimes  que  convertien  les  línies de lletres  en tristos  universos   humits i desdibuixats,  vaig  sentir la veu  de l'Onofre,  suau  i dolça  que em parlava.  L'Onofre  sempre  era  molt amable  amb  mi,  molt  tendre,  però  jo no podia  acceptar  mai  el seu  afecte.  El meu cor  era  del meu amor  perdut.  En aquell moment,  però  la  tristesa  em va guanyar  i em vaig  deixar abraçar  i consolar.
L'Onofre  va  estar  al meu costat  pendent  de mi  i  de la  meva  tristor  i malenconia,  m'ajudava,  vetllava  per  mi...  poc  a poc,  el meu cor  ferit  va  començar  a acostar-se  cap  a ell.  No  me'n vaig  pas  enamorar,  però  la tendresa  també  dóna els  seus fruits.  Podia  estimar-lo,  tristament.
Quan  la meva vida  començava  a tenir  una certa  pau,  i potser l'Onofre  començava a confiar  massa  en ell mateix,  un dia, en un  calaix  vaig  trobar  una carta del meu amant  que  mai  no m'havia  arribat.
Un sotrac  immens  em va trasbalsar.  Vaig  adonar-me  que  Onofre  interceptava les  cartes  d'ell.  Sense perdre  un minut, ni intentar  escriure  per  donar  resposta,  vaig  fer la  meva pobra  bossa  i vaig  marxar  sense acomiadar-me  dels  senyors  i molt  menys  encara  d'Onofre.  Hi havia  moltes  cases  al món  que  necessitaven servei  i algunes  molt  més  a prop  del meu amant.  Només esperava  retrobar-lo,  encara.

Una nova proposta de Relats Conjunts

Mirapeis 1

Mirapeis  té una plaça  porxada  amb coberts  absolutament  tots  de fusta.  Es  mantenen  les construccions  originals  dels  segles  XIII-XIV.

Vam passar-hi  un dilluns,  el del pont  del  Pilar  i hi havia  mercat  setmanal.  És  una plaça  amb  un encant  especial,  totes  les  cases  de  colors  diferents  i  un coberts  d'una amplada  sorprenent.

Dibuixos dels llocs on van transcórrer les darreres Històries Veïnals

Aprofitant  que  el veí,  ha  publicat les  Històries  veïnals,  i que  ha  posat  a la portada  uns  dibuixos  meus, dels quatre llocs obligats  a citar  en aquesta darrera  proposta,  us  ofereixo  la història  en la que  vaig  participar  juntament  amb:  Gabriel, el primer,  l'Òscar, el tercer i  Srta. Tiquismiquis,  la darrera.

Va  començar  el  Gabriel  i la veritat  és  que  em vaig  sentir molt  afalagada del seu començament.  Gràcies  altre  cop!

El caçador d’instants

«Contempla l’horitzó com mai ho havia fet. Potser aquest serà el primer instant que haurà de caçar un instant per completar la col·lecció. Allà on el cel i el mar Egeu sembla que es trobin hi ha Sunion. Vol captar per un moment la màgia de la posta de sol i pensar si tot plegat té sentit.

El temple de Poseidó (o Neptú pels romans) s’omple de turistes encuriosits, que, extasiats pel moment, contemplen el que resta dempeus d’aquella meravella d’edifici. Tot sembla seguir els cànons habituals de qualsevol visita turística.»

Aquest podria ser el text de qualsevol quadern de viatge. Però embolcallats per la màgia de Sunion hi ha quelcom que no és normal.

Any 2020. Després de la greu crisi que va portar molts països a la ruïna, les principals potències mundials van decidir crear un govern global per salvar-lo del crash econòmic. Tothom va veure amb bons ulls aquella idea però ningú va adonar-se que rere el fals pretext de salvar les economies mundials s’amagava una tèrbola trama per controlar-lo. Els rics cada cop eren més rics; els pobres, més pobres. Poder visitar indrets idíl·lics com Sunion només estava a l’abast de la gent amb pasta. Els principals atractius turístics del món, amb l’excusa de salvaguardar-los per manca de conservació, s’havien convertit en parcs privats. Un nou totalitarisme envaïa la segona dècada del nou mil·lenni. La Xarxa, aquell espai de llibertat, i els seus blogs, icones del pensament lliure, havien estat prohibits. Fer fotografies a monuments, descarregar-se música, fruir de la Cultura, era només en mans de quatre privilegiats. Ara es pagava per tot i el Capitalisme salvatge ja no tenia fi.

Però no tothom estava disposat a acceptar aquelles noves mesures i creien que l’Art, la Cultura i els Monuments havien d’estar a l’abast de tothom. La líder d’aquesta línia de pensament era la pintora Rosanna Prats. Des que li van tancar el blog “La col·leccionista d’instants”, havia creat una xarxa mundial de gent que s’encarregava —de forma il·legal— de fotografiar tot allò que el Nou Totalitarisme havia prohibit. Per seguretat tots els membres tenien un nom en clau. Ara qui estava a Sunion era en “Hunter”. Va decidir treure la seva càmera i fer fotos al vell temple grec. Va aconseguir caçar l’instant meravellós en el qual el sol del capvespre cobreix les velles ruïnes. Però l’instant va durar poc.

Uns estranys guardaespatlles el van localitzar i el nostre fotògraf caçainstants va fugir fins arribar a l’esplanada on hi havia els microbusos de luxe esperant els seus clients. Quan un d’aquests estava apunt d’arrencar, va aconseguir pujar-hi. Havia aconseguit escapar un altre cop.

Va seure rere de tot. De tant córrer li costava respirar… De sobte algú se li va dirigir:

—Hunter? —va fer la veu.

—Ens coneixem? —va dir, sorprès— Qui ets? Com saps el meu nom?

I mentre l’apuntava amb un petit revòlver a l’esquena i amb una altre mà li prenia la càmera, el nouvingut li va dir: “He vingut a ajudar-te”.

En Hunter, encara no havia recuperat l’alè que ja tornava a respirar dificultosament.

—Sóc Mole, tu no em coneixes, però jo sí —va dir-li—. La meva missió és recollir les fotografies, perquè no te les trobin si t’enxampen. A tu t’han vist la cara els guardaespatlles, però a mi no. Aquí no hi són. He viscut l’instant abans que tu, abans que ningú pogués veure res de sospitós. L’instant el cacem i col·leccionem a través de la teva fotografia. I de les meves paraules.

—Ets la col·leccionista? On es guarden aquestes fotografies?

—Tots ho som ara, de col·leccionistes! És millor que no ho sàpigues, on són. Vam aconseguir amagar-los. No ens van poder prendre més d’un miler de USB i són prou petits per tenir-los a lloc segur. Hem hagut de canviar els blogs, per arxius amagats.

—Jo també tenia un blog, de fotografies, precisament. Estem incomunicats, ara.

— Ho sé, el coneixia. Eren unes fotografies precioses.

—Ens tornarem a veure? M’agradaria.

—Coincidirem en un altre viatge. A l’Índia. D’aquí dos mesos ens trobarem a Jaipur, per poder guardar la meravella rosa de les mil finestres, el Palau dels Vents. Tu tindràs instruccions precises de l’horari, per a poder repetir la jugada d’avui.

—M’alegrarà veure’t altre cop, però millor si no m’apuntes amb la pistola...

—M’hauries donat la càmera, si no? 

En Hunter havia muntat un parell d’anys abans una mena de societat secreta, un club privat, amb l’objectiu d’agrupar caçadors d’instants. Es trobaven de tant en tant per traçar estratègies de viatges i per buscar mecenes que els poguessin donar un cop de mà en totes les despeses. Per sort, hi havia rics que anys enrere també havien tingut un blog i no estaven gens d’acord amb la seva prohibició. Pel fet d’estar a la franja alta de la nova societat no podien mostrar el seu descontentament públicament, però utilitzaven clubs secrets com el del Hunter, per subvencionar-los els viatges i, d’aquesta manera, poder mantenir la consciència una mica més tranquil·la.

El següent viatge programat era al Perú, al majestuós Machu Pichu. En Hunter havia estat l’escollit d’entre tots els membres del club per a la missió. Tenia moltes ganes de tornar a sentir l’emoció de no ser enxampat, volia notar l’adrenalina escampant-se pel seu cos mentre corria i s’amagava d’aquells maleïts guardaespatlles. Però, per damunt de tot, el que més desitjava era retrobar-se amb la Mole. Només l’havia vist un parell de cops abans, però estava convençut que se n’estava enamorant. Potser ella era l’escollida per ocupar el lloc que va deixar la Gladys després de la seva mort al Palau dels Vents mentre escapava dels guardaespatlles. Des d’aquell dia la seva causa poètica s’havia convertit en una mena de venjança contra els rics. Fer fotografies furtives ja no era una diversió, era una guerra.

En Hunter repassa mentalment les instruccions rebudes al cafè d’un aeroport europeu. Mira el bitllet i el passaport, de manera furtiva, arriscant-se a caure en paranys parats pels enemics de la causa. Falten menys d’un quart per la trobada indicada. El darrer cop va anar d’un pel que l’enxampen.

Torna a ser a l’Àfrica. Aquest cop és a Mali, el seu pensament es perd recordant el primer cop que va arribar a Tombuctú. I el petit desastre professional, que va ocasionar aquell petit affaire amb una alumna, per a la brillant carrera d’arqueòleg. Sort que llavors ja li agradava la fotografia i el hobby va esdevenir professió remunerada. Ara però, havia de passar desapercebut.

Mira el rellotge i s’impacienta. No veu senyals del contacte. Tot i que no sap qui és, ha après a reconèixer els indicis pels moviments corporals dels altres.

Nota un lleu perfum de dona, es gira i la seva mirada s’enfonsa en els ulls brillants de la Mole. No pot evitar el somriure i una lleugera escletxa en el seu autocontrol. El món, com sempre que la veu, s’atura. Sap que és arriscat barrejar les missions amb ella, però mai s’havia atrevit a manifestar els seus dubtes. Ella el saluda freda i distant, de reüll veu com s’acosten els maleïts guardaspatlles vestits de negre i amb ulleres fosques, alguna cosa similar a una alarma comença a sonar a dins el seu cap, moviments ràpids... un cop al cap...

TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT, TITIT...

En Hunter es desperta, suat,... On està? Quina hora és? Que se n’ha fet de la Mole? Es desvetlla a poc a poc, mentre el seu cervell procura reconèixer les quatre parets, anodines d’un hotel qualsevol, d’una ciutat qualsevol. Mira el rellotge: les set del matí. Veu una agenda, la maleta mig feta i el vestit d’executiu penjat de la perxa. Un somni, tot ha estat un somni! El jet lag, la soledat i el whisky tornen a fer de les seves, en Hunter pensa que ha de deixar aquest feina que el duu de punta a punta de món com assessor empresarial i li trasbalsa les hores de descans.

Es dutxa i es disposa a deixar l’hotel, mes centrat. Després de l’esmorzar i mirar l’agenda. El recepcionista el crida.

—Monsieur Hunter, una nota per vostè.

—Gràcies.— En Hunter llegeix la nota i queda paralitzat.

 “Ens veurem a Le Café Marly, a les 17 h.

No em fallis.

Atentament,

Mole.”

   

Joc literari 177è d'en Jesús Tibau

La pluja  massa  forta inunda la vila...

La  cadira  al riu, com una mostra.

L'aigua arrabassa la vida i la mort.

L'aigua profunda amaga un naufragi

sura, tan sols,  una carcassa.

Baixa i riu combinant mil matisos 

amb  color sorrós  i groc.

Baixa  i plora,  rugint somorta

d'un so  paorós.

A la riba,   una  nina mira

amb  ulls  buits, la cadira.

A la riba,  una dona l'abraça

cansada i massa  trista.

Camina  l'una,  camina l'altra, 

la mà  amb la mà.

No hi ha vida,   a la nostra  riba, 

tampoc  a  l'altra. 

Brota  una fulla,  color  maragda, 

com la il·lusió d'un món tan nou

sorgit amb força, amb fang, amb fum.

Proposta de Mortadel·la casolana

La cadira  va quedar allà mateix, davant  de la finestra  per on miraves  el món.
I no era  només la cadira, ni la finestra,  era tota la casa  que semblava  una altra.  Res  no semblava  igual,  encara que ho fos, cada  objecte  al seu lloc  havia  perdut  l'ànima  que  tu li donaves. 
I després,  amb  el temps,  poc  a poc,  fins i tot les  coses  van deixar  de ser com eren,  els  objectes  van canviar  encomanats  de la teva absència.
Ara,  la  casa  encara hi és  i encara ens hi trobem  a vegades,  uns  germans  o uns altres i sempre és com si ens  trobéssim  en algun lloc  estrany i desconegut,  un  lloc  que som incapaços  de reconèixer.

Proposta  de  Mortadel·la  casolana

Silencis compartits 2 - Deixant espai

Hi ha silencis  de respectar-se  els espais l’un a l’altre,  mentre  llegim,  mentre tenim  la necessitat  de fer alguna cosa  individualment.  

Aquests  són  com globus  que  poden  mantenir-se  quiets, també podem  passar-los  de  l’un a l’altre,    però  no es  fonen amb el moment, se'n mantenen  al marge, com si una mena  de solidesa,  lleugera,  fos la seva  principal característica.

Avui aquest   és  el blog  recomanat  del 3cat24.cat.

Construint la realitat

L'Alba  havia  pensat  durant  mot  de temps  que la literatura  era  més  real, per  a ella,  que la vida  mateixa.

Admirava els  personatges  de  novel·la  o de  pel·lícula  que sabien  resoldre  les  seves  coses  parlant,  que  sabien  no deixar  aparcats  i  morts  de fàstic  els  conflictes  sense  resoldre,  que semblaven fer  les  coses  ordenadament.

Ella  els  envejava  i intentava aprendre,  somiant  que  un dia  podria  parlar les  coses  de  la mateixa  manera  i continuar  creient  que  les  paraules podien resoldre  qualsevol cosa.  No li semblava  gens  fàcil.

Va decidir començar  a escriure  contes,  ella mateixa.  Històries  inventades,  però que tenien  relació  amb  la seva  vida.  Com més  històries  escrivia  més  se  sorprenia  del seu  efecte.  Algunes  vegades  compartir  històries  l'acostava  fins  a  la voreta  mateix  de les  converses  impossibles  o complicades.   I  aprenia  a aprofitar-ho.  Altres  vegades,  i  deixant  que  el temps  l'ajudés  una mica,  s'adonava   que escrivint  una  història inventada sobre  ella  mateixa,  canviava la seva  realitat.


Va continuar  construint  la seva  realitat escrivint els seus  somnis  i  desitjos.  Mai no li va  fallar  el sistema. 

La gala dels c@ts a can Mortadel·la casolana

Docns  si,  per  més estrany  que sembli  l'Anna ,  de  can Mortadel·la  casolana  va  filmar la gala  dels  cats.

Allà  hi trobareu  el  llistat  dels  premiats  i també la  filmació!

Silencis compartits 1 - Contemplatius

Hi ha silencis 

compartits,  contemplatius,  

que produeixen 

una mena d’unió espiritual,  
mentre  mirem el mar  

o  qualsevol paisatge,  

o la posta  de  sol.   

Són silencis  líquids,  

que  poden prendre la forma  

que els  vulguem donar  

i  barrejar-se  l’un amb l’altre  

i  ser  només  un.

Me'n vaig a al gala dels C@ts

D'aquí poca estona  la  gala  dels  premis  C@ts.  21:45

  Me   n'hi vaig  corrents,  que  he  de presentar  uns dels premis.  No feu tard!

Et regalo un escenari - La riba del riu

L'escenari de la Riba  del riu  és  un regal de la Laura  de Mar  i Cel

Desconcertada  baixà  per  la riba  esquerra del riu,  caminant  com si,  els seus  passos  riu avall poguessin portar-li  alguna solució.  Estava  disposada  a arribar  fins  al mar,  buscant  algun pont,  algun mitjà,  alguna barca...  la vida  era  a l'altra  banda del riu.

El riu lluïa  els millors  colors  i els  seus  millors  reflexes  d'un matí  tan clar  que canviava la  tonalitat  de les  aigües.  Com  una aparició,  una barqueta  a la riba del riu.  No estava  ni lligada.  Seria  capaç  d'endur-se  la barqueta  i deixar-la  a l'altra  banda,  quan s'adonava  que  per algú  altre,   molt  diferent  d'ella,  la  vida era  precisament  en aquesta  banda  del riu? 

Vermell

En la fosca  infinita

surt el punt de llum

dels colors esclatant.

Fulles de roure

Fulles  de roure,

quin lligam  és  més  fort

l'arbre  o la terra?

Parc a la tardor

Primer  és el color

després arriba el  vent.

Groc  sobre  verd.

..........................................Carme

"M'adorm el fred
i em despullo
sobre catifes d'herba ..."

......................................................................Pere

Neix el color,
el vent el sembra,
groc i verd, quin or...

.................................................................onatge

Grog i verd,
el vent els uneix,
naixent un nou color.

.................................................Montse

La maragda acull l'or
l'amistat té valor.
..................................................... Anton.

L'arbre es lliura de flassada,
vent escorre nuvolada,
la catifa és ventolada,
la fulla neguit de fada.
........................................................ Anton.