Vaig somiar una nit
en un far solitari.
Una fugida,
una escletxa en el temps.
Allà, els estels
baixaven a besar-nos.
Gavines de fusta
vigilants del far.
La cambra petita,
amb remor de mar.
Ens gronxen onades
carícies de sal.
La sal d'una terra
que no hem visitat.
Jo és que he de reconèixer que el mar no em fa gaira gràcia..... és bonic i tal, però fot por! :P I les gavines també em fan una miqueta d'angúnia... hehehe! Avui aquest dibuix no va amb mi! :-))
ResponElimina:) Noieta, tots tenim els nostres pors... em sap greu haver ensopegat amb les teves. El mar que enamora a molts, a d'altres espanta. Som així, les persones.
Eliminaels somnis es fan i es desfant, però hi ha vegades que es compleixen i tot
ResponEliminaA vegades! :)
Eliminanaïf i tendre!
ResponEliminaGràcies, Maria!
EliminaOn estic no hi ha mar, ni far, però si em visita una gavina que dóna voltes sobre el jardí i em fa somiar. Mentre somiem, construïm futur!
ResponEliminaAferradeta de dilluns!
Sempre ho he volgut veure així... somiant construïm el futur.
EliminaAbraçada, preciosa!
Sempre he pensat que seria molt bonic pujar a dalt d'un far i agafar estels amb la mà...I veure passar les gavines, mentre tanco els ulls i hem deixo gronxar per la remor del mar...
ResponEliminaPetonets amb esquitxos de sal.
I poder-hi escoltar el mar i la nit... petonets, maca!
EliminaMolt bonic!
ResponEliminaMoltes Gràcies, E!
ResponElimina