A tocar del Pont Nou, les
cases miren baixar el riu, per
sobre la barana. Entre elles i el
riu, safates de pensaments, en torratxes minúscules, que potser algú farà
créixer, o es pansiran menuts, sentint-se desprotegits i desemparats.
Primer
vaig ser pensament, potser era en una altra vida,
i vaig tenir la sort que em van
fer créixer. Després vaig
ser casa que persisteix al temps, acollint, acollint
la vida.
Ara només em falta ser riu que flueix. Sempre canviant
i sempre el mateix. Simplement
ser. Riu que corre, que baixa, cap on li és més natural de fluir...
Fantàstic!!! M'agrada infinit!! M'encanta el groc atrevit d'aquesta façana... els balcons amb roba de colors, les taulades... és maco, maco!!
ResponEliminaOstres, en saps un munt!!
Els rius flueixen sense esforçar-se, es deixen anar pel camí més fàcil, però tenen el mèrit de crear vida per allà on passen.
ResponEliminaSinó fos així ... voldria ser sempre casa.
Bona nit Carme.
(Espero que els Reis et portin moltes coses)
M'agraden aquests dos fragments tan intensos, que diuen tantes coses...
ResponEliminaFluir, com allò més natural, i tant que ens costa de vegades!!!
Que tinguis un bonic dia de Reis, ple de somriures!
Una abraçada, dona generosa!
L'Assumpta emocionada, i això que no ha vist que la casa del mig té els colors blaugrana a la porta! Els d'aquesta casa, més que fluir, frueixen.
ResponEliminaEls rius mai corren amunt, no és pot anar a contra-corrent, però només els que hi hem anat hem gaudit de la vida i de la llibertat. Atreveix-te!
ResponEliminaM'ha recordat el poble, tal com era abans, vist des de l'altre cantó del riu. Bonic dibuix.
ResponEliminaMoltes gràcies, Assumpta!
ResponEliminaPere, ser casa, tens molta raó, és ben bonic, però ser riu: fort, amb empenta, amb impuls propi, difícil o impossible d'aturar, no em diguis que no és temptador, portador de vida hi afegeixes... més temptador encara. Bon dia de reis, que et portin moltes coses a tu també.
Fanalet, una abraçada ben forta, gràcies per ser-hi sempre!
XeXu, saps? és la porta d'un barber d'aquells que tenen les ratlles blaves blanques i vermelles... (abans les tenien tots els barbers) el blanc em va fallar no sé ben bé per quin estrany mecanisme inconscient... :)
Aquestes met+afores, Carles sempre tenen dobles lectures... anar a contracorrent, dius, no sé si dir-te que hi he anat sempre o dir-te que potser que comenci a atrevir-me. Les dues coses són veritat. També que ser i fluir de la manera més natural, hauria de ser allò més fàcil i més natural... i ja veig que no m'explico gaire. :) Bon dia de Reis i de compartir il·lusions petites amb els més menuts.
Carme, és un poble, tal com era abans i com és ara, aquest trosset no ha canviat gaire i està vist des de l'altre cantó del riu... Parlem del mateix poble? Gràcies, bonica. Bon dia de Reis.
SER, un bon desig o una bona realitat..
ResponEliminafa pena però deixar de ser pensament o casa o el que sigui.. no?
que els reis et portin la màgia necessària per aconseguir el que desitges!(encara que potser ja en tens un bon munt...)
M'has recordat Heraclit amb el seu etern retorn, el mateix riu i sempre diferent ...una pintura preciosa! els mots bellíssims! bona diada de reis i reines i de màgia!
ResponEliminaCada vegada escrius millor. M'encanta.
ResponEliminaAquesta bonica aquarel·la m'ha recordat Girona...
ResponEliminaAixò de ser casa i acollir vida sóna molt engrescador...M'agrada tot el text...
Petons,
M. Roser
lolita, doncs SER ja és molt important i potser aleshores ja no i porta què siguis. Però un riu és atractiu, no?
ResponEliminaGràcies, Elfree, per al teva pujada de nivell... em fas sentir com si fos important. Això també és màgia, no? :)
Gràcies, Noves Flors. La teva opinió compta molt per a mi... una més que em regala màgia!
M Roser, no és Girona, no, és Camprodon. :) gràcies, guapa!
Tant de bo nosaltres podem seguir com el riu lliures i a la velocitat que volem
ResponEliminaPensaments que flueixen, alluntyant-se de la sínia de fira que ens ensordeix. Deixem-nos dur per ells, sense arrapar-nos a res, fins arribar al no pensament, que ens permetrà ser lliures, més enllà de qualsevol ruta o horitzó.
ResponEliminaUna abraçada, Carme!
SER: pensament, casa o riu, i anar contra corrent? Tot té el seu moment, crec. I pot ser prou engrescador començar cada una d'aquestes etapes...
ResponEliminaMolts bons Reis tinguis preciosa
Un fort petó
M'oblidava! Una aquarel·la preciosa, també ;o)
ResponEliminapetó
Hi ha fressa més gratificant que la de l'aigua que baixa pel riu i flueix clara i nítida? Com m'agraden les cases de l'Onyar! Feliç diada de reis!
ResponEliminaTant de bo, garbí, perquè ets el garbí disfressat, no? :)
ResponEliminaPilar, un canvi de look! :) Ens deixarem endur...
Miquel, gràcies, tens raó, tot té el seu moment! Bon començament d'any, Miquel i bon any tot sencer!
Marta, no és l'Onayr, no... el riu és el Ter a Camprodon. :)
La imatge del riu fluint es molt plàcida. La vida sol ser més complicada.
ResponEliminaM'agrada molt l'aquarel·la i les teves paraules. Com sempre.
Els reis em van regalar una nova imatge...Hi vaig veure un somriure i me la vaig posar. ^0^
ResponEliminaEi! Pilar, ara l'he ampliat i l'he vist bé. Una molt bona imatge per a tu, bonica!
ResponEliminaCarme, no crec que parlem del mateix poble, el "meu" és el Ribes de Freser de fa anys.
ResponEliminaEls Reis m'acaben de passar una gran barana. Per veure passar Heràclit, el riu que passa.
ResponEliminaAquest és Camprodon, Carme! tal com està ara. La casa blanca i de finestres blaves és el museu Albéniz. :)
ResponEliminaUna gran barana, quin regal més original, Jordi! Aprenem tots de veure passar el riu.
És Camprodon? Te'l compro!
ResponEliminaJordi... m'has fet riure. Em compres el riu? per aprendre... el poble? tan bonic... el dibuix? :) Si es tracta del dibuix, et diré que no es ven, només es regala. :) Si el vols és teu. T'estimes Camprodon? Com jo, que hi tinc una llarga història d'amor?
ResponEliminaLLarga vida als rius, Carme i que continuen fluint
ResponEliminaJoana, que continuïn que no hi ha res que necessitem més que ells!
ResponEliminaOstres! ho sento! vaig pensar que era Girona....també m'agrada moltíssim Camprodon! Hi tinc una gran amiga!
ResponEliminaPintura polida Carme.
ResponEliminaDes choses vraiment obscures pour moi. Excusez moi: miren baixar ( se reflètent?) Barana( ?) safates ? torratxes ..
Te cal m'aconselhar un brave diccionari catalan...
Lo demai o compren.... Ouf...
O prendre una minuta per explicar ...
Mercès...
Tradueixo en francès...
ResponEliminaPrés du Pont Neuf, les maisons regarden descendre la rivière,par dessus la balustrade. Entre elles et le fleuve, des plateaux de fleurs (pensaments se sont une sorte de fleurs) dans des pots minuscules, peut-être quelqu'un va les faire croître ou peut-être ils vont dépérir, en se sentent impuissants et vulnérables.
D'abord j'ai été fleur, c'était peut-être dans une autre vie, et j'ai eu la chance qu'on m'a fait pousser. Puis je suis été une maison qui persiste dans le temps, acueillant, acueillant la vie.
Maintenant j'ai juste besoin d'être une rivière qui coule. Toujours changeant et toujours la même. Juste être. Rivière qui coule, qui descent, vers où il lui est plus naturel de s'écouler...
Mercès a tu, manjacostel
Confidència: breu història d'amor a la vall de Camprodon. No ben bé a Camprodon. Anys 80. Breu.
ResponEliminaJo em vaig casar a Setcases, Jordi! I a Camprodon, des de petita que sempre m'hi havien portat els pares, ja que hi tenien uns amics, molt amics i acostumàvem a anar-hi.
ResponElimina